Surto de treballar i pel vidre de recepció veig en Joan esperant-me tan espectacular com sempre. Surto quasi corrent i m'abraço fort a ell i ens besem amb enyorança.
-Hola, princeseta- diu contra els meus llavis- et porto a casa per canviar-te?- em separo d'ell i el miro.
-Si vols...- dic amb un tímid somriure.
-Puja que et porto- pujo al cotxe i de seguida arrenca.
Arribem al meu pis una estona després i baixem els dos. Ens posem davant la porta de vidre i ens estem allà un davant de l'altre.
-Em podràs venir a buscar després?- li dic quasi suplicant.
-Tinc un altre remei?
-No, per això t'ho dic- ens posem a riure- parlant en serio, si no et molesta... vull dir que es clar, has estat tot el dia treballant i no vull...- no sé com s'ho ha fet per callar-me amb un petó sense que el previngués, però la cosa és que ho ha fet.
-Res em molesta si es tracta de tu- li torno el petó amb més intensitat i llavors recordo que m'haig d'anar a canviar que vindrà la Júlia a recollir-me i encara no estaré preparada.
-Ens veiem després- dic amb un càlid somriure.
-Adéu, princeseta- somric- no lliguis molt!- crida abans de pujar al cotxe. I tan ràpid com hem vingut, se'n va.
Pujo ràpid i em canvio ho més ràpid que puc. No em molesto a decidir la roba que em posaré i vaig bastant casual, per una tarda, tampoc cal vestir-se com si anéssim de casament.
Doncs bé, són dos quarts de sis quan sona el timbre i és la Júlia que em passa a recollir. M'acomiado de la Mixa i baixo aquest cop per les escales ja que l'ascensor està ocupat. Un cop sóc a baix, veig a la Júlia tampoc molt preparada i em dona dos petons, un a cada galta i pugem al seu cotxe.
Un quart d'hora després arribem a una cafeteria del centre i a fora hi ha un grup de quatre noies que esperen a qui deu ser la Júlia. Un cop estem amb elles, totes li donen dos petons i llavors a mi.
-Ella és la Clara, ella és la Núria- és una noia morena i alta amb uns ulls exageradament blaus, quasi semblen transparents- l'Ester- és una noia més aviat baixeta amb els cabells castanys clarets i ulleres- la Berta- és una noia rossa i esvelta amb una melena llarga i rossa amb uns ulls marrons clars- i la Nora- també era rossa però d'un ros més aviat apagat i ulls marrons més aviat foscos.
Ens asseiem a una taula de sis i ens passem la tarda parlant de les nostres vides i coneixent-nos bé. La veritat és que m'han caigut bastant bé, encara que hi ha alguna cosa de la Berta que no acaba de fer-me el pes.
Sortim de la cafeteria quan estan a punt de tancar i truco en Joan per veure si al final em ve a buscar.
Un. Dos. Tres. Piiiiip.
No l'agafa, el torno a trucar, el mateix. Sento una pressió al pit, gelosia, ràbia, què estarà fent ara? Potser ha trobat una millor que jo, potser ja ha aconseguit el que vol i no em vol tornar a veure. No, confio amb ell i sé que no ho faria... o sí?
Miro pel voltant i de cop veig el seu cotxe allà aparcat. Em dirigeixo cap a ell amb pas decidit i quan arribo allà baixa la finestreta.
-Pensaves que no vindria?- diu amb to superior.
-Per què no m'has contestat?- dic indignada i passant de la seva pregunta anterior.
-Et volia preocupar- el seu somriure entremaliat ara mateix no era del que servia, ja que m'havia agafat les ganes de donar-li un cop de puny només per treure-li aquell somriure dels seus llavis.
-Dons ho has aconseguit- dic amb veu ronca.
Ja ho sé que no estava obligat, ni molt menys, però avui no puc evitar sentir que tinc por a perdre'l igual que m'hagi demostrat una vegada rere l'altre que m'estima.
-Confia amb mi, no et deixaria pas sola- el fulmino amb la mirada mentre nego amb el cap- no voldria que cap a part de jo et toqués.
-Només et preocupa que algú altre em pugui tocar? Vaja, pensava que havien altres coses més importants.
-Vinga, puuja.
-No ho sé, me n'hauria de fiar?- el provoco.
-Si no ho fas tu, baixo jo i et faig pujar- diu carregat de paciència.
-Vaja, que estic obligada al cent per cent a pujar- admeto.
-Si t'ho vols agafar així...- somriu, el que em faltava, sap que això fa que em desfaci, per què ho fa?! Poso els ulls en blanc i acabo pujant al cotxe- no mossego.
-Cabró.
-Molt- sense que m'ho esperi em dona un petó als llavis sense que jo tingui temps a reaccionar- t'ha encantat, no ho pots negar- faig que m'enfado i m'aparto mirant cap a la finestra i arranca.
Anem al meu pis i aparca a prop d'ell. Ens endinsem dins de l'edifici i pugem a l'ascensor. I m'abraça fort contra el seu pit. Em sento petita dins de tot el seu cos musculat i els ulls se'm tanquen sense remei i tot el meu cos es destensa per complet. Els meus braços el rodegen per la cintura de diferent manera que ell me la rodeja i ens quedem així fins que les portes s'obren.
Poso la clau dins del pany i obro la porta. L'empenyo cap a dins i ens envolta una ona de calor. Tanco la porta després de que en Joan hagi entrat i saludo a la Mixa que ràpidament em ve a saludar. Deixo les claus i les coses sobre el sofà i me'n vaig cap a la meva habitació on em trobo en Joan acomodat de manera exagerada. M'estiro al seu costat i m'abraço a ell.
-T'estimo- dic mig dormida.
M'encanta tot d'ell, la seva olor, la seva manera de ser, la seva manera d'estimar-me, de com es preocupa per mi, la manera que em fa sentir...
-Jo també t'estimo, princeseta- ho sento a la llunyania mentre la son s'apodera de mi i em porta en un somni que desitjo que sigui millor que la realitat, encara que la realitat en la que visc ara, és difícil de superar.
Em desperto a causa de la llum forta que entra per la finestra, no vaig ser capaç ni d'abaixar les persianes. Em remoc incòmode i m'estiro tota i és quan em dono compte de que no hi ha ningú al meu costat. L'olor a cafè arriba a la meva habitació i m'aixeco lentament mentre em torno a estirar badallant com un lleó.
-Bon dia, lleona- no l'havia sentit, però quan obro els ulls me'l trobo davant meu recolzat en el marc de la porta.
-Bon dia, Joan- m'aixeco i vaig amb passos cansats fins on és ell i el rodejo el clatell amb els meus braços i recolzo el meu cap sobre el seu pit.
-En sé d'una que està exageradament cansada- rondino.
-Aquesta no sóc jo, oi?- recolzo la meva a barbeta contra el seu pit i somriu mentre passa la seva mà entre els meus cabells.
-Sento dir-te que sí- bufo i em separo d'ell al temps que em faig un monyo.
-Plans per avui?
-Sincerament, no et puc portar a molts llocs- li trec la llengua com una nena petita i somriu.
-No et passis amb mi, senyor Joan- dic mentre passo pel seu costat donant-li un lleuger cop d'espatlla.
-Està bé, però millor no surtis gaire de casa- em giro desesperada cap a ell.
-Això és passar-se!- exclamo.
-Em sap greu, però per una vegada que em puc posar així...
-Ves-te'n de la meva vida- rondino.
-Mai- diu mentre em segueix a tot lloc.
-No es diu que mai diguis mai?
-Doncs jo ho puc dir i tranquil·lament- faig rodar els ulls.
-Ets del que no hi ha.
-M'ho imaginava.
-Argh!- bramo i ell es posa a riure.
ВЫ ЧИТАЕТЕ
La Vida Enmig De La Foscor.
Любовные романыEm vas canviar la vida com si d'un joc es tractés. Sembla mentida que des que vas entrar a la meva vida, tot hagi canviat d'una manera tan radical... Malgrat tot, tu m'estimes tal i com sóc, però, i jo? Sóc capaç d'oblidar-me de tot i començar de no...