La Vida Enmig De La Foscor.

Qui dimonis ha acceptat fer pizza?

El somriure maliciós que em dedica ja sé per on vol anar, i no només es tracta de fer pizza, no, també es tracta de jugar amb el menjar, n'estic seguríssima.

-Està bé.

Ho prepara tot i comencem a fer la massa.

-N'has fet mai alguna- nego amb el cap.

-No, mai- es posa a riure.

-Com que no?

-No- em concentro en fer-ho bé i es repenja al taulell intimidant-me.

-No pot ser, sort que m'has conegut a mi- el seu somriure és el que em faltava perquè m'acabés de distreure. Desvio la mirada cap a ell i veig un espurneig als seus ulls que se'm fa que m'ho he imaginat.

-Pots ajudar- es posa dret i agafa la farina.

-Molt bé, doncs t'ajudo- escampa la farina i... bé, com era previsible, "accidentalment" cau farina sobre meu.

-Gràcies, molt amable- es posa a riure i agafo farina i li tiro també.

-Has dit que t'ajudés, i jo, com a bona persona que sóc, ho he fet- somriu mentre agafa més farina i me la torna a tirar.

-He dit que m'ajudessis, però no que m'ajudessis a caure!- dic riallera.

-Serà a embrutir-te, no?- el fulmino amb la mirada i amb el sac de farina li tiro el cul que queda.

-Ah, sí?- agafa un de nou i en comença a tirar-me'n un piló.

-Joan!- ens posem a riure i em recolzo al taulell. Deixa la bossa de farina al costat i es posa davant meu.

-Només em falta un detall- amb la punta del seu índex el posa on hi ha una muntanyeta de farina i el posa sobre el meu nas- perfecta- somriu i posa un grapat de cabells darrera la meva orella mentre acosta més els seus llavis als meus.

Hagués arribat a pensar que m'anava a besar si no fos perquè ha sonat el seu mòbil i l'ha agafat. Se'n va de la cuina i jo recullo una mica el desastre que em muntat amb pocs minuts.

Quan torna acabem de fer la pizza, sense cap guerra més i les posem al forn.

-Vaig a fer-me una dutxa i torno- assenteix amb el cap i surto.

Entro al lavabo i m'ho trec tot, em poso a la dutxa ho més ràpid que puc i em trec tota la farina que tinc enganxada a la meva pell i els meus cabells. Un cop neta surto i m'envolto per una tovallola.

En sortir al passadís em trobo amb en Joan que fa uns ulls com taronges al veure'm només tapada per una tovallola. Entro quasi corrent a la meva habitació vermella i em canvio.

Sona el forn indicant que ja estan les pizzes i ens asseiem al sofà per menjar-les. Fan una pel·lícula romàntica de Nadal i ens la quedem mirant.

-Veus, aquesta sí que és maca- dic mentre m'eixugo una llàgrima ara que ve la part en que es deixen i es diuen que no el vol tornar a veure mai més malgrat el que s'estimen.

-Si tu ho dius...- el pego al braç i continuo menjant la pizza.