La Vida Enmig De La Foscor.

Ganes de que acabi

-De moment no ha estat tan malament, no?- diu només pujar al cotxe.

-No...- dic amb ironia.

-Només t'ha tirat algun que altre moc- el fulmino amb la mirada mentre arrenca.

-Només- repeteixo.

-Però la teva àvia estava contenta que hagis vingut- sospiro.

-Sí, però al cap i a la fi, és l'aniversari de la meva mare, no el seu- em passo una mà pels cabells i el miro.

-Ja, però has marcat diferència amb la teva mare- poso morros.

-En això tens raó.

-Només en això?- fa un somriure entremaliat i el pego en el braç.

-Joan!- exclamo.

-Què?- exclama- no he dit res!

-No t'ha fet falta!- somriu i em torno a posar bé en el meu seient.

Arribem al restaurant i ens posem a la porta esperant a que ens diguin la taula que ens han reservat. En Joan no es separa del meu costat i ve la Vanessa, la germana de la meva mare.

-Hola!- els seus ulls repassen en Joan i arqueja una cella- és el teu xicot?

-Sí, es diu Joan- dic amb un somriure. No sé el perquè però m'ha vingut un desig que fos cert el que he dit que no arribo a entendre... o no vull entendre.

-Doncs que sàpigues que és molt guapo- em diu a l'orella quan m'abraça.

-Ho sé- dic rient.

Passem cap a dins i ens asseiem. Per sort, tinc lluny a la meva mare. En Joan em dona la mà per sota la taula i li estreny fort.

-Tot bé?- em pregunta a l'orella mentre s'acosta a mi i em posa un grapat de cabells rere l'orella.

-A mitges- sospira i m'acaricia la galta.

-Ja veuràs com tot sortirà bé- somriu de manera tranquil·litzadora i contesta a la font de preguntes dels cosins que tenim a prop. Pobrissó, sense ser el meu xicot té que respondre a mil preguntes.

.............................................................................

Ja ho sé que es bastant curt, però us prometo que vindran de més llargs (o això intentaré hahaha)

P.D: no us oblideu de votar i comentar sisplauu!!

Petooons!!