Em vas canviar la vida com si d'un joc es tractés. Sembla mentida que des que vas entrar a la meva vida, tot hagi canviat d'una manera tan radical... Malgrat tot, tu m'estimes tal i com sóc, però, i jo? Sóc capaç d'oblidar-me de tot i començar de no...
-Jo?- deixo les coses sobre el meu llit i em mira amb atenció des de l'altre costat.
-Sí, tu- poso els ulls en blanc i intento actuar de la forma més normal que puc malgrat el pes de la seva mirada sobre meu.
-Doncs no, no sóc qui per estar-ho- decideixo endreçar-ho després i em torno cap a la sala d'estar i em deixo caure sobre el sofà.
-Abans has fet com si hagués estat millor no haver-la conegut mai- assenteixo lentament amb el cap mentre s'asseu al meu costat, massa a prop de mi, diria jo- però si tan és així, com és que té la còpia de la clau del teu pis?- arqueja una cella i estudia la meva cara amb deteniment.
-Perquè és la única que si em deixo les claus, em pugui obrir... i perquè abans no era tan... així- dic arrufant les celles, assenteix amb el cap- doncs bé, com és que estàs aquí?
-M'has dit que et feia mandra sortir de casa, veritat?
-Sí...
-Doncs bé, he portat els plans a casa- arquejo una cella, com se suposa que he d'interpretar això?
-A veure, a veure, explica't millor- però a doncs de donar-me explicacions com la gent NORMAL, es decideix per agafar el meu portàtil, (donar-me'l per mil·lèsimes de segon perquè li posi la contrasenya) i busca alguna cosa i la posa a la televisió. Em quedo sorpresa.
-Pel·lícula a Netflix, acceptes?- faig com que m'ho rumio.
-Crispetes?- dic amb un somriure. M'aixeco i mentre les preparo prepara la pel·lícula que veurem.
Ens asseiem els dos al sofà un elabora de l'altre, però sense tocant-se, ens podem la manta per sobre i totes les llums estan apagades, sembla que estiguem al cinema i tot.
Juego de tronos, ho sabia.
Em dona la sensació de que en Joan està més pendent de mi que de la pel·lícula, tot i ser seva la idea de veure-la. Deixo el bol de crispetes sobre la tauleta de sota la taula i em torno a posar bé en el sofà.
En Joan acosta més el seu cos al meu (si és possible) i el meu cor es posa a cent per hora en segons. Passa el seu braç per darrera les meves espatlles i em desconcentro totalment de la pel·lícula.
-Ha anat tot bé avui?- em xiuxiueja a l'orella. Assenteixo amb el cap, ja que noto un nus a la gola que no em deixa pronunciar paraula.
Els seus dits em recorren el braç i puja a la meva espatlla passant per la clavícula nua. Se'm posa la pell de gallina mentre se m'encen com foc. De cop sento molta calor, fins i tot potser massa.
-Vols alguna cosa per beure?- dic mentre m'aixeco malgrat la feblesa de les meves cames i agafo el bol anant cap a la cuina.
-No, gràcies- diu confós de la meva reacció.
Bec un got d'aigua i nego amb el cap. No m'està passant això a mi, té xicota i jo me l'estimo com a amic, res més...
Torno i m'assec al sofà, aquest cop lluny d'ell i intenta dissimular l'arrufada de celles que li provoca en veure-ho. Acaba la pel·lícula i en Joan demana unes pizzes. Agafo el mòbil i miro Shein, ja que estic enganxada a aquesta pàgina de roba.
-No m'ensenyaràs el que t'has comprat?- nego amb el cap.
-No- m'he comprat coses que abans, mai me les hagués comprat, encara que hi ha coses que me les he comprat per vestir i que són impressionants, també m'he comprat coses que són molt diferents (ja aviso que tot no ho he comprat al Shein).
-M'estàs dient que em quedaré amb la intriga?- parpelleja ràpid intentant fer-se l'ofès.
-Exacte- faig un somriure entremaliat que dissimulo girant-me de cares a ell mentre m'aixeco, però després recordo que no tinc res per anar a veure per dissimular així que em torno a seure.
-I si vaig a mirar-ho?- m'encongeixo d'espatlles.
-No puc fer res per impedir-ho- retòrcer la boca fent una ganyota i somric- ho únic que no m'ho veuràs es posat.
-D'això sí que no hi puc fer res, veritat?- nego amb el cap.
-O sí...- m'aixeco amb aires pensatius i em mira atentament- m'has d'ajudar a triar què em posaré el dissabte- alça les celles.
-On vas?
-De sopar amb la meva família per celebrar el seu aniversari- arrufo les celles- cosa que tothom vol que vagi menys la que fa anys- sospiro arronsant-me d'espatlles i em torno a seure al seu costat.
-On aneu a sopar?
-Al Tagliatella- dic guardant el mòbil a la butxaca.
-Puc venir, no?- posa cara suplicadora i em poso a riure.
-Jo no sóc qui per impedir-t'ho- la seva cara s'il·lumina.
-Anava a anar igualment- arrufo les celles.
-I això?
-No et pensaves que et deixaria sola quan hi ha la teva mare- diu amb to protector.
-Sí- contesto tranquil·lament- no és cap monstre- nega amb el cap somrient.
-Això ja m'ho penso- sona el timbre i s'aixeca de cop deixant la frase a mitges- vaig a buscar la pizza- obre la porta i se'n va.
