La Vida Enmig De La Foscor.

Amb tu

Sona el timbre i sé que és ell. Acabo de fer-me els últims retocs encara que sé que faci el que em faci no em sentiré bé. Des que he tornat, tinc la sensació de que res em queda igual, i fins i tot aquella roba que tant m'agradava, ara és una més de tot el que tenia.

Agafo la bossa de mà gairebé sense parar-me i baixo a baix. Em miro al mirall abans d'obrir la porta i surto.

-Hola- diu somrient- preparada?

-Sí- dic amb un mig somriure. No sé com he pogut canviar tant, era desconfiada de la gent, però ara és absolutament exagerat el que em passa amb ella. La prefereixo lluny, que ningú sàpiga res de mi ni jo d'ells. Suposo que deu ser una manera de protegir-me a que em tornin a fer mal després de les decepcions que m'he emportat després de tot.

Anem cap al cotxe parat davant l'entrada. Pugem en el cotxe i abaixa el volum de la música que tenia posada. Arranca el cotxe i posa rumb a la suposada cafeteria que anem a fer una xocolata amb xurros.

Em quedo mirant el seu perfil, té un nas recte i de mida normal, els seus cabells cauen cap al costat dret i són negres com el carbó. 

-Has d'acceptar una cosa- en sentir això em poso vermella com un tomàquet i penso que em dirà alguna cosa sobre que l'estava mirant- aquesta tarda estàs obligada a jugar un joc amb mi- em tranquil·litzo al veure que no té res a veure amb el que estava pensant, però un nerviosisme em recorre en pensar de quin joc es deu tractar.

-I es pot saber en què consisteix?

-Consisteix en fer preguntes i l'altre ha de respondre amb tota sinceritat.

-No m'agraden gens- dic negant amb el cap i sospirant. Quines preguntes té en ment per fer-me?

-No et preocupis, no et posaré pas en cap compromís- diuen rient.

-Com per no fer-ho...- somriu de la seva manera tan irresistible i em mossego el llavi de baix per no somriure jo també.