Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 7 -

Em poso molt nerviosa, tenia les mans fredes.

S'aixeca de la cadira i es posa davant meu. Hi ha un silenci absolut a l'aula. Sento molt fluixeta la seva respiració, la meva en canvi, era com si no estigués respirant.

Tarda uns segons en doblegar el mocador on després, a poc a poc i amb cuidado me' va posar sobre els ulls. L'ajudo posant les meves mans sobre el mocador perquè no caigués mentre em fa el nus.

- Hi veus? – em diu amb veu baixa.

- No. – sent clara i directe.

- Si et faig mal, avisa'm. – em diu intentant fer el nus.

- Esta bé. – dic deixant la boca mig oberta.

Al acabar de fer-me el nus m'acariciar-me el cabell molt suaument, sense quasi notar-ho.

Sento les seves passes, no tinc ni idea de on va, estic una mica espantada ja que no hi veig res, però tot i així em sento bé.

Passa quasi 2 minuts sense que ningú digués res ni fes res.

- Bradley?

- Diguem Cecilia... –

Sento la seva veu a l'altre punta de la classe. No tinc ni la major idea de que estava fent, no feia soroll.

- He de fer algo... o dir...? – dic confosa.

- No, no et moguis. Ja vinc. – em va dir clar i directe.

De cop sento que seu a la cadira d'abans, al davant meu, i noto com m'agafava la mà com volent dir que agafes l'objecte que he d'endevinar.

- Cecilia la teva mà! – diu sorprès.

- Què!? Què li passa!? – dic preocupar-me.

- Estan...estan gelades... –

- Estic nerviosa – confesso mentre se m'escapava el riure.

- No t'has de preocupar... – em diu amb un to suau dels que m'agraden a mi, mentre em frega les seves mans amb les meves per escalfar-me-les.

És un moment estrany, no paro de somriure, tenia papallones a la panxa.

Em comença explicant com vivia ell al seu poble, com són els seus amics, com es que l'avien enviat ell aquí i no un altre,...

- No ser perquè sem posen fredes les mans quan estic..això, nerviosa...-

En Bradley no em diu res. Em treu el mocador dels ulls, a poc poc, sense deixar-me de agafar de les mans.

Quan me'l treu somriem els dos. El veig assegut davant meu, sense res entre nosaltres, ell agafant-me de les mans, un riure als llavis amb les seves dents perfectes,...

Era tot com molt "romàntic"?

- Saps que? Crec que lo millor es que passem de fer el joc i parlem de la vida... – diu amb un toc d'humor.

Accepto rient per lo estúpid que semblava això, pero que alhora era tant divertit.

...

Passant 10 minuts des de que havíem entrat per la porta de l'aula, el temps volava tant ràpid i només havíem "intentat" fer un joc.

Ell no parava de agafrme les mans i anar jugant amb ells per escalfar-les mentre m'explicava coses com:

- No havia conegut mai a una persona que sigues tant alegre com tu Cecilia...- deia rient.

- Suposu que això no es res dolent no? – vaig dir-li primer seria i acabant amb un somriure.

- No que va HAHAHA allà on visc jo la gent es molt seria, riuen, però no com tu, i si riuen no s'encomana tant ràpid com la teva... – em deia mentre mirava el terra, i després, a mi.

Baixava el cap i  treia un somriure avergonyida. És evident que hi ha algo entre nosaltres que s'aniria descobrint al cap dels dies...

- No ho faig expressament... – li vaig dir  amb veu dolça.

Em va mirar i va riure.

...

- I això, que tal els novios? Esteu en una edat molt revolucionària... – em diu donant-me un cop a les mans fluixet perquè expiqui tot el que m'ha passat durant la ESO.

- Mhh aquest estiu vaig tallar amb ell. Em va enganyar, o això vaig pensar jo, tot i que, ja no estava còmoda amb ell, com abans ho estava, començava a ser tot molt fals... – dic amb tristesa.

- Algun dia trobaràs algú que valdrà molt la pena creu-me. – em diu acostant-se a mi.

Estem a un pam i mig de distància. No puc parar de mirar-li els llavis, eren carnosos, desitjables de besar,...

- Gràcies Bradley, això espero. – li dic amb un somriure a la cara, i sense voler amb un tic d'ull.

- I tu que?? que me'n dius de les ties d'Anglaterra? – dic per trencar el sileci que s'havia fet.

- Pfff poca cosa eh... aquí hi ha gent millor. – em diu mirant-me com si tingues vergonya del que hagués acabat de dir.

Estavem mantenint una conversació de gent jove, que vol viure la vida "loca". Això em fa sentir-me molt més còmode amb ell. 

- Alomillor pas... – dic sense pensar amb el cap quan algú obra a la porta de cop.

- Holaa??... perdoo per interrompre, però... porteu aquí 43 minuts ja... – va dir l'Emma des de la porta rient.