Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 28 -

Se’m va il·luminar la cara, volia donar-li una abraçada, però llavors, la meva mare em mataria a preguntes...al ser un noi atractiu...es el que té, suposo, vaja.

Em pensava que estava amb alguna noia, però no, pel que veia anava sol.

Quan em va veure, el primer que va fer, va ser mirar-me de dalt a baix, com si estigues flipant, potser m’he passat portant aquest vestit? Després em va somriure i em saludar amb una cara d’embovat.

Vaig fer una rialla d’avergonyiment. Tinc les papallones borratxes a la panxa, no paren de moure’s.

Em va fe un petit moviment de boca que deia “aquest es el meu germà” mentre senyalava dissimuladament al davant seu de la taula.

El seu germà? Que fot aquí? Però no venia sol des d’Anglaterra? Acabo d’entrar en un bucle, per què no em va dir que va venir amb ell o...?

Vaig fer “ok” amb la boca i fent puny amb la mà i el dit polze amunt amb mirada confosa, vaig dissimular-ho però, no volia que ho notes. Jo, igual que ell, li vaig dir vocalitzant sense fer soroll i que no s’assabentarien amb els qui estava que aquesta era la meva “família” entre cometes ja que si li començo a dir que els meus pares són amics dels pares de la Cristina, alumne de batxillerat i filla de la directora...no acabaria mai fent símbols amb les mans i de boca, al final crec que s’assabentarien igual.

Calla! Però què? No havia caigut! Merda!

La directora ha de conèixer en Bradley i en Bradley ha de conèixer a la directora, no es així? La mare... on m’he ficat? No es que sigui un problema molt gran, però avia’m, rumiem una mica. Pel que puc intuir, encara cap dels dos s’han vist, bé, de fet, es lògic, els dos estan d’esquena, es a dir, que s’haurien de girar per veures un a l’altre. Desitjo amb tot cor que no s’acabin saludant o ves a saber tu! Com el saludaria jo? Ara resulta que em ve el riure tonto, que inútil sóc...

-De que rius tu, empanada de la vida? – em pregunta la Cristina ja davant meu després d’haver-se aixeca’t per donar dos petons a me mare i dir-me que m’he empanat. – No, no m’ho diguis... – em para abans que pugui obrir la boca -. És el noi aquell, oi? És guapíssim tia, des que ha entat amb el seu amic, crec que és, no li he tret els ulls de sobre... – em diu fluixet sense que ningú ho senti.

- Què el coneixes? – dic sorpresa.

Ara si que estava flipant amb colors, però ara com se suposa que he d’actuar? Que algú m’ajudi!

-Tant de bo... – diu posant els ulls blancs mossegant-se el llavi inferior. – Què me’n dius, eh?

- Em... doncs que és... – casi acabo de dir la frase quan sento un crit d’alegria.

Oh genial, anem de mal, en pitjor tu... La directora, Rose, acaba d’enterar-se que en Bradley es aquí.

-La mare que em va parir... des de quan coneix me mare un tiu tant bo com aquell?? – comença a dir flipant.

- Tia, es l’ajudant de conversa de l’institut... no he pogut acabar-ho de dir – dic amb un somriure a la cara.

De seguida la Rose, ha anat a abraçar i donar-li dos petons en Bradley per saludar-lo, metres tots nosaltres estàvem observant-los. Tot molt estrany, ho ser, però que vols que faci?

No porten ni un minut parlant, quan la Cristina m’agafa del braç i em porta direcció a ells.

-No Cris, para, no no no, quedem-nos aquí! – dic intentant fer-la parar.

- Necessito que me’l presenti! – salta d’emoció continuant caminant.

- Cris para, en serio – intento frenar-me, però ja es molt tard, estic a tres passes d’ell.

- Eii, mira-les – comença dient la Rose. – Ella és la meva filla, esta fent batxillerat a l’institut... –presenta a la seva filla primer. La Cristina li fa dos petons en Bradley sense deixar-lo de somriure, mentre que jo m’intento amagar rere la Rose, mantenint la distancia entre tots ells. – I ella ja la d’heures conèixer, la Cecilia, alumne també de l’institut. –dir la Rose assenyalant-me.

No ser que fer, que dic, com moure’m, no ser res.

Li he fet un riure nerviós en Bradley, ell somriu sens més, tranquil, molt normal, però els seus ulls eren diferent dels quan miraven a la Cristina o la Rose o qualsevol altre persona, o potser sóc jo que començo a emparanoiar-me amb ell, a imaginar coses que possiblement no son certes. S’acosta ell cap a mi al veure’m que estic nerviosa i no ser com actuar davant d’elles. Em dona dos petons molt a poc a poc sense deixar de somriure.

-Si, ja ens coneixem. Durant aquests tres primer dies hem estat parlant força... – diu el Bradley a la Rose quan acaba d’abraçar-me.

Oh déu meu, perfecte, crec que m’he posat vermella. En Bradley ho acaba de notar. Esta al meu costat, els nostres braços es rosseguen. He girat al cap perquè ningú em vegues. Sento en Bradley que se li escapa un petit somriure.

-Encara no estàs tant vermella, tranquil·la... – em diu a l’orella fluixet en quan un dels cambres que passava per allà s’ha parat a parlar amb la Cristina i la Rose per dir-li alguna cosa dels nostres sopar.

Se’m posa la pell de gallina al sentir la seva alè tant a prop meu. Però que es això??? El meu cap esta a res d’explotar.

-Seràs capu*** - dic fluixet donant-li un cop de puny al seu braç musculat mentre reia i em posava molt més vermella del que estava.

En Bradley va riures amb un to burlo que em feia morir per dins, era tant sexy, de debò. Mentre reia fluixet em mirava amb aquells ulls que dic que no mira així a qualsevol.

-En fi, Bradley, el nostre sopar sortirà en res de la cuina, hem d’anar a seure ja. Ens anirem veient per l’institut, que aprofiti!

- Igualment senyora! – li diu fent-li dos petons de acomiadament.

- Encantada de coneixe’t Bradley, que vagui bé! – la Cristina va fer el mateix.

Les dues ja marxaven cap a la taula mica en mica.

-No ho tornis a fer, et mato! – li dic amb cara d’assassina però amb un somriure sexy.

- Ho faré tants cops com vulgui Cecilia... – em va dir amb un fil de veu molt sensual.

I si, em torno a posar vermella. El Bradley reia dissimuladament al veure’m posar-me la mà a la cara.

-No veus? – em va dir vacil·lant.

- Ugg no et suporto... – li dic rient abraçant-lo i donant-li un petó a la galta per acomiadar-me d’ell.

Em mirar detingudament en quan em separo d’ell, serio.

-Passa res Bradley?- el miro confosa.

- Vull que arribi demà. – em diu acabant amb un somriure mirant-me de dalt a baix.