Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 50 -

M'esperaven més de deu hores d'avió, al costat d'en Bradley, després de no veure'ns des que va marxar sense dir-me que era per veure el meu nou germà i el seu cosí.

No hagués cregut, ni crec encara que en tan poc temps les coses poguessin canviar tan com m'estava passant. Ni tampoc creia que aquestes, m'afectessin com m'han afectat. Potser encara no acabava d'entendre que tinc un germà, o que ell és el cosí del Bradley també, o que la meva mare no li afectes com em pensava, o que el meu pare estigués amb la tieta del Bradley,... Tot ho veig tan surrealista que no m'acabo de creure tot el que em diuen. Per això estem dins l'avió, per comprovar-ho d'alguna manera.

Després de la veu del Bradley, xiuxiuejant a la meva orella, dient-me que el posava a cent, m'havia promès que se la tornaria; o igual o més forta que la de ell.

El vol es tranquil. Al arrancar m'havia espantat una mica pel soroll que aquest feia, però llavors, amb la mà d'en Bradley agafant-me la meva fort, ja va estar. A les dues hores d'estar mirant la pel·lícula que donaven per les pantalles que tenien els seients, ens havíem quedat adormits. I, sense adonar-nos, havíem dormit més de set hores -amb algun que altre obrir d'ulls, anar al lavabo,...-.

-Ja estem a punt d'arribar. -em diu de sobte el Bradley amb veu ronca d'haver dormit.

Afirmo amb el cap ja que ni tinc forces de dir que si en veu alta, d'haver-me cansat tan de tan dormir.

***

Quan per fi aterrem, sortim, agafem maletes, i ens dirigim a l'estació de taxis d'Anglaterra. En Bradley, decidit para amb la mà a un d'ells i ens pugem.

-A l'hotel London House Hotel, si us plau. -diu la persona a la que estava fent tot això per a mi.

El taxista afirma de seguida i posa el cotxe en marxa. Mentre, en Bradley, assegut just al costat meu, passa un braç sobre les meves espatlles i em mira amb expressió sincera alegre seguit amb un guiny d'ull.

-Estàs bé? -em pregunta ell.

-Sí. -afirmo. -Bé...no gaire... Estic nerviosa i tinc una mica de por. -li confesso desviant la mirada a les meves cames fent una ganyota de dolor.

-No pateixis. Podem veure'ls demà, o el que ve... Quan vulguis, Cecilia.

-No. No és per ells. -li dic mirant-lo de cop.

-I doncs? -pregunta confós.

-No ho sé. Em fa por tot... -començo sense saber com continuar.

-Hem tens aquí pel que sigui, val? I no et preocupis, t'ensenyaré la ciutat, la gent,...tot. No has de patir per res. Si em deixes, et prometo que ens ho passarem bé.

El miro amb expressió trista, però canvia ràpid a una divertida.

-Doncs, et deixo.

-Ben triat. -diu i em llança un petó. Nego amb el cap, i amb el dit li assenyalo als meus llavis. Ho entén de seguida, i amb un somriure al seus, em dona un petó llarg als meus.

No tinc ni idea d'on ens porta el taxi, o més ben dit, d'on ha dit el Bradley que ens porti. Però només gaudeixo del moment; estar fora del país per primer cop, estar passant pels famosos carrers de Londres, estar amb ell,...

Deu minuts després, el taxi para en un carrer no molt ample, amb els edificis en un cantó, i arbres verds a l'altre. Baixem d'aquest, i en Bradley el paga. Em quedo al carrer, bocabadada de lo diferent que és Londres comparant amb Los Angeles. Amb la boca entre oberta, mirant el terra, al costat, a l'altre, al cel,...

-És preciós. -dic amb encant.

-Doncs, espera a que t'ensenyi la ciutat sencera. -diu content en Bradley, agafant-me de la cintura perquè el seguis cap a un edifici blanc, amb la típica arquitectura d'Anglaterra. -Aquest serà l'hotel al que ens allotjarem durant els dies que ens hi quedarem.