Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 46 -

"Efectivament, estic veient la silueta de l'esquena d'en Bradley".

***

-Hola, bon dia. Què necessita?

Merda!

Merda! Què és el que m'està passant? Per què això sembla un mal son? Com se suposa que he de sortir d'aquest?

No m'estic creient el que estic veient. M'estic tornant completament boja, boja per una persona que només ens hem conegut fa menys d'una setmana, per una persona que ens vam enrotllar a una discoteca, per una persona a la que si no hagués estat perquè m'hagués desmaiat, segurament haguéssim arribat a més a casa seva, per una persona que no sentia res per ella, o això creia i encara hi crec.

NO! No és ella! No és ella la persona que jo tant esperava i espero. No és en Bradley. No.

-Oh p-perdona, m'he equivocat de porta. Ho sento. -demano disculpes a un professor, al que he confós amb el Bradley. Per darrere hi tenia un semblant però, en quan s'ha girat. Déu meu, que és el que m'està passant?

De seguida que demano perdó, corro amb els pocs llibres que tinc als braços en direcció a qui sap on. L'Emma encara es al lavabo on al costat mateix, hi ha les escales per pujar al segon pis on hi ha més classes. Allà, allà és on el meu subconscient em porta, al pis de adalt. Pujo les escales com si em n'és la vida. Arribo a la porta de la pròxima classe sense adonar-me i entro. A la que m'asento a la cadira, una llagima rellisca per la meva galta. No tinc ni idea en com estic confonent tota l'estona a tothom amb el Bradley. La veu del qui em cridava abans d'entrar a la classe anterior, sincerament em recordava a la d'ell, i ara, confondre'l amb un professor...

Estic sola a la classe, més per dos dels nois més intel·ligents que ja estan asseguts a la primera fila amb el material preparat.

Veig l'Emma que entra de cop per la porta despentinada, i sense miraments, després de xocar contra una de les taules diu quasi mig cridant:

-Però què collons et passa avui Cel? O sigui, no. What? Per què no m'has esperat?

-Oh, no sé perdona'm, vaig despistada avui. -dic de seguida mentre m'eixugo la llàgrima dissimuladament.

-Tant és, t'ho deixo passar. -em diu quan comença a treure els llibres de la matèria i seu a la cadira. -Per cert, merda. Has fet els deures tu?

-Deures? Què deures? -li dic fent-me la loca i alhora preocupant-me perquè no he fet res de llengua castellana.

-Tia! Què no n'hi ha. Vas fatal eh, tu què sempre tens controlat tot... -em mira amb tristesa.

-Si bueno... no et preocupis, se'm passarà.

-Oi tant que se't passarà, o sinó jo t'ho faré passar, entesos?

-Entesos. -acabo dient amb mig somriure.

***

Igual que les classes anteriors, passen lentes. Castella és l'antepenúltima classe que tenim al dilluns, i abans del segon pati.
Quan toca el timbre per fer el segon kit-kat, l'Emma i jo sortim ràpid de la classe per tenir lloc a la cafeteria. En Taylor aquesta hora la convalida, així que no fa falta que l'esperem ja que el trobarem per tornar a parlar com en el primer pati.

L'estona parlant amb ells passa ràpid. Parlem de tot quan estem els tres junts, i o algú més, depèn dels dies. En aquest segon pati, no hem anomenat a ningú, ni hem tornat a treure el meu tema, l'únic que hem fet ha estat: primer de tot, acabar d'explicar tot el que m'havia deixat a mitges sobre lo meu, quan havia vingut el Derek. I la resta d'estona, hem estat parlant de les optatives que hem de triar aviat.