Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 41 -

La meva cara de no entendre res; el per què d'aquelles cartes, el qui les estava escrivint, el per què a mi, el per què en aquests moments,... no em deixaven tranquil·la. Porto estona donant voltes, amunt i avall, d'un costat a un altre, ràpid, lent pels passadissos de l'institut, mentre tenia en Taylor enganxat rere meu preguntant-me que és el que estava passant. Necessitava posar la meva ment en ordre.

Des que havia començat el curs, m'havien passat moltíssimes coses que ni jo era capaç d'imaginar-me-les al començament d'aquest, per veient-ho així, l'única opció que em quedava era posar la meva vida tal i com la tenia fins ara; tranquil·la i ordenada.

Per començar havia d'aclarir el tema que més a fons em tocava; el meu pare. És cert que l'acostumo-ho a veure molt poc per casa, ja que un dia tinc institut jo, l'altre que ell treballa, un altre que ha de substituir a un dels seus companys de feina,...igual passa a l'estiu, potser menys però em fa mal igual no veure'l a casa. Em feia molt més mal pensar que havia marxat del país, sense dir-me res i per algun motiu que no me'l podia o volia dir, no sé suposava que jo sóc la seva filla, i que formen part d'una mateixa família? Coses així em costen d'entendre a l'hora de que no em vulgui dir el què.

Llavors tenim el cas de la meva mare, també. Ella sap lo del meu pare, i m'estranya moltíssim que no m'ho vulgui dir. L'única cosa que puc fer jo, és treure hipòtesis del per què està passant tot aquest merder. Primer, o que ho hagin deixat i no m'ho vulguin dir per por a que em pugui afectar. Segon, que el meu pare hagi estat ficat en algun lio i per això és fora del país i amb alguna espècie d'ordre perquè no em pugui dir on és. Tercer, que hagi passat de tot, realment ja no se'm m'acudien més idees, em costava molt pensar en que sigués tant forta aquella cosa com per no dir-me-la.

El tercer tema més important per a mi, era en Bradley. Em feia patir. Ara no era l'única persona que havia arribat agafar una certa estima que hagués hagut de marxar fora del país, sinó que ja eren dues; el meu pare i en Bradley. Pot ser no era tant alarmant com el meu pare, o a lo millor si, però al no saber quasi tota la vida d'ell, em costava més saber-n'hi el motiu, però tot i així em feia patir igual. Em donava por el que hagués passat, ja em va dir que era pel seu avi, i l'entenia, però i si no és la veritat? O sóc jo que no confia gaire amb la gent? Tant mateix, no m'hi hauria de capficar-me amb la família, si era cert que havia passat alguna cosa com per marxar a ple començament del curs. Ja em va deixar clar que m'aniria informant i que esperava tornar aviat, d'aquesta manera podríem quedar i parlar.

Un altre dels temes, era la Julie. No tinc ni idea de com continuarà la nostra relació, i ara, a sobre, tenint-la a classe. L'únic que podia fer, era no fer-li cas, ignorar-la, calmar-me a la classe per no saltar sobre d'ella, tenir compte i fer el possible per no creuar-me-la de cara. Així que per aquesta no havia de tenir gaire problema, tot i que les venes em cremessin per tibar-li de les extensions més falses que havia vist en me vida.

Oh si, un altre de les coses més recents que m'estava començant a fer que tornés agafar el vici de mossegar-me les ungles, eren les cartes anònimes que m'arribaven en temps indeterminats. "The Best Fucking Queen" són les úniques quatre paraules que em ronden al cap des de que he llegit l'última carta que m'ha arribat. No em podia creure que alguna persona estigués fent això, lo pitjor és que no sabia qui. La Juls era dolenta, però impossible que escrigués aquestes tipus de cartes amenaçant, al contari, ella ho feia a la cara. Entre els meus amics, no tenia cap que li caigués malament, o que jo sàpiga, li cagui malament. Estava claríssim que si m'arribava un altre d'aquestes, havia de fer algo al respecte. Fins ara no havia dit res a ningú, per poc, vergonya, per si hagués estat tot una broma,... però estic començant a pensar que lo millor seria dir-li algú, però com ja he dit, si no m'arriba cap més, no diré res.

Tots aquests, són problemes meus, problemes que els he de solucionar jo mateixa i o amb ajuda d'algú. I llavors hi havia els problemes o temes, com els dic jo, que també havien sorgit durant la setmana. Que si l'Emma i en Taylor s'atreien mútuament sense que cap dels dos ho sàpigues, que si el Taylor m'havia convidat aquest cap de setmana a una festa que feia un dels seus amics perquè resulta que li agrado i li feia cosa dir-m'ho a la cara, que si això, que si lo altre,...

Deixant tot això a part i posant als peus a la terra, decideixo escoltar i contestar en Taylor que està al meu costat.

-Cecilia! Diguem algo, fes-me alguna senyal o alguna cosa per saber que estàs bé, o què no m'hauria de preocupar, o... no se! Diguem algo ja... porto estona si us plau Cel, m'estàs desesperant!

Decideixo agafar-li les espatlles i mirar-lo directament als ulls i tranquil·litzar-lo, tot i que la que necessita més tranquil·litat sóc jo, però en aquests moments, en Taylor m'està posant força nerviosa.

-No has de patir per mi. No és res, de debò. No et preocupis, és una broma tranquil. –el menteix perquè sinó ja sé com es passarà les següents hores del dilluns.

-No, ni de punyatera conya Cel... –em deia negant amb el cap i mirant-me amb fúria amb un toc de preocupant als seus ulls.

-Tay. No-hi-ha-cap-pro-ble-ma. D'acord? –li dic amb aspecte serio mirant-lo atentament. –Ja ho parlarem més tard, però no és res alarmant.

Es clar que és alarmant, però no podia dir res i preferia mentir-lo al haver-me de menjar les mateixes frases que em deien en Taylor i l'Emma sempre que jo volia sortir amb aquell, o volia emborratxar-me més del compte,... no volia en aquell moment i punt.

M'aparta les meves mans de les seves espatlles i aparta la mirada apretant la mandíbula.

-Està bé. Però hem de parlar d'això en algun moment o altre cent per cent. –em diu com si fos el meu germà gran. Assenteixo amb el cap acceptant.

-No vull que per res del món ho sàpiga l'Emma, així que si us plau, sé que ens ho expliquem tot, però mira de mantenir aquest petit secret fins que m'aclari i acabem de parlar tu i jo. –li dic abans de girar-nos per tornar a la "realitat".

-T'ho prometo. –em diu en Taylor amb un tic a l'ull que em transmet pura confiança.

-Gràcies.

No pesen ni cinc segons de silenci incòmode que en Taylor s'acosta a l'Emma que en aquest moments està mirant un dels memes que acaba de sortir a internet, rient com bojos amb els de l'equip, què gràcies al Taylor, molts d'ells s'han fet molt amics nostres.

M'acosto a poc a poc, després de veure els meus dos millors amics conversant entre ells mentre se'm forma un somriure als llavis al saber perfectament que és el què estaran parlant.

De cop sense esperar-m'ho, algú se'm tira a sobre en l'intent d'abraçar-me. M'espanto, no tinc ni la major idea de qui pot ser, no hi havia ningú rere meu, fins ara. Em posa les seves mans sobre els meus ulls, i em fa endevinar qui podria ser sense poder sentir la seva veu, es clar.

-No sé qui ets!! –dic posant-me a riure i alhora nerviosa. Hi ha molta gent entrant a l'institut, molta gent que coneixia que em voldria saludar d'aquesta manera, podia ser qualsevol, però l'única persona que se'm venia al cap és el Bradley.

Nota:

Sento el super hiper mega retras per penjar-lo, de veritat. He tingut una muntanya de problemes meus que em feien no tenir la "imaginació" o la historia clara (tot i que tinc una idea de com la vull escriure amb esborrany i tot, però sempre hi poso molt més per fer-la més interessant, cert?). Total, que com a recompensa, cada dilluns, dimecres, divendres i el cap de setmana hi haurà capítol sens falta a partir d'ara.

Espero de tot COR que m'entengueu i que gaudiu de la historia! Demà és dimarts però en penjaré un igualment, a partir de llavors seran aquests dies que he dit.

GRÀCIES!