Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 44 -

El meus primers pensaments sobre qui podria estar aquí fora, en aquest precisos moments, són dels més evidents; en Bradley.

Em quedo quieta abraçant fort a l'Emma sense saber que dir-li, fer, o actuar davant el que m'acaba de dir el Taylor... Només pensar que sigui en Bradley, em fa sentir una de les sensacions més estranyes i alhora agradables.

És cert que no sé com mirar o com dirigir-me a ell després de tot; el restaurant, la discoteca, la seva casa, la trucada,...però el que més em preocupa, són les fotos que se suposa que m'han enviat al meu telèfon, segons "The best fucking queen", això és el que em fa patir més, i no saber si és real o no.

Després d'uns segons, aterro i torno a ser on era fins ara. Moc el cap d'un cantó a l'altre per fer fora els mals pensaments i sense fer cap comentari, em dirigeixo a saber qui és qui hi ha a fora. Nerviosa, passo per davant del Taylor amb una mirada de preocupada, de "salva'm si ho necessito", de qualsevol persona quan sap qui està a tal lloc i tu, no et venen ganes de trobar-te-la, no sense abans, saber si es pot confiar amb ell o ella, cert?

Abans que pugui donar un pas més per poder contemplar qui és, el Taylor m'agafa del braç i em fa girar cap a ell. Amb un moviment brusc, acabo a pocs centímetres d'ell on em deixa a la vista la mirada de l'Emma que s'ha quedat al mateix lloc on ens estàvem abraçant.

-No volíem que patissis més. Sabem que estàs malament i hem tingut la necessitat de trucar perquè vingués. –em diu el Taylor mostrant-me tota la confiança en mi.

Obro els ulls quan em deixa amb molta més intriga per saber. Confosa, em dono la volta i decidida surto al passadís. Per fi veig qui és i el cos es relaxa i es tensa a la vegada. No entenc que fa aquí, com és que ha deixat el que estava fent per mi. Sense pensar-m'ho dues vegades em dirigeixo cap on és i l'abraço fort, ho necessitava i més amb aquesta persona; la meva mare.

-Gràcies per venir, mama. –li murmuro a cau d'orella quan noto la galta molla de la llàgrima que se'm cau.

-No les donis. Per què no m'has dit que estaves tenint problemes, carinyo? –em pregunta ella apartant-se i fixant la seva mirada amb la meva mentre m'eixuga amb el seu dit polze la llàgrima.

-Per tot el que està passant, mama... el papa sobretot. –li dic sense nomenar res sobre les cartes, ni res de la Juls, ni del Bradley,...

Ella fa una ganyota de molèstia i m'agafa de les espatlles amb força.

-Cel, no m'hi puc quedar molta estona aquí. Vull explicar-te què és el que està passant, però no puc, no em deixen explicar-t'ho... El teu pare no tardarà en tornar, creu-me. En quan arribi parlarem els tres, hi ha una cosa molt important que has de saber.

-Mama!! Veus com no puc estar tranquil·la si em dius això!? No et dones conte que em sento fatal al no saber res del que està passant i a sobre haver d'esperar que m'ho expliqueu?

-Ho sé Cecilia! Jo també vaig haver d'esperar a que m'ho expliqués el teu pare, d'acord? És un tema que s'ha de parlar amb ell al davant, no t'ho puc explicar jo sola.

-Mira mama... jo ja no sé que fer en serio. M'esteu amagant algo què ni sense saber el què, m'està matant per dins.

-Cecilia... –comença a dir me mare a mode de penediment. –Cecilia, he de tornar al treball. Després parlem, però no pensis en això, ja arribarà el moment i ho entendràs. Paciència. Qualsevol cosa, truquem.

Faig que si amb el cap per no discutir el fet d'oblidar-me el telèfon a casa, però no tenia ganes de parlar ara mateix amb la meva mare quan esperava a una altre persona i després de tot el que m'ha explicat...res.