Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 20 -

Em mossego les ungles al veure que no em respon en Bradley. Em començo a estressar molt, no li dic res més a l'Emma, no vui dir-li pas que he escrit en el escrit que haviem de fer a l'hora amb el Bradley.
Poso el mòbil en mode avió, no vui saber res de si em respon o no, em posava nerviosa pensant en això.

- Fem els deures ara? - diu l'Emma amb cara de fàstic.

- Real que en tenim? - dic confosa mentre agafo una crispeta dolça que ha preparat l'Emma quan parlava amb el Bradley.

Seria que estava de cop, es posa a riure, se li queien les llàgrimes de tant riure.

- Llàstima que no ho he gravat. Has fet una cara... -

- Que tonteta ets tia - dic somrient fent que no amb el cap.

L'Emma no parava de riure.

- Ja vale no? - dic fent broma.

- Esque t'ho juro, m'ha fet molt riure. - diu l'Emma.

- Deu meeu com esteem...

- Quina hora és ara?? - dic sobre saltada i seria.

- 20:30 - em diu l'Emma mirant al rellotge del seu telèfon.

- Merda merdaa - m'aixeco de seguida.

- Que passa tia?! - l'Emma em pregunta precupada.

- He de pirar tia, me mare arriba amb res a casa i ja saps que entre semana no em deixa sortir.

- Uhhh l'has liat. - riu l'Emma.

- Calla va i ajudem! - li dic somrient amb una mica de broma al mateix temos.

M'acompanya fins la porta de casa seva.

- Ens veiem demà! - li dic amb un petó a la galta i sortint corrents de casa seva.

- Adéu!! - sento a l'Emma a dir, petant-se del riure.

Començo a caminar pel carrer amb un ritme força ràpid. Estranyada de no haver rebut cap missatge al mòbil durant els 3 minuts que porto caminant, m'he n'adono que encara no he desactivat el mode avió que havia poat abans.

- Ohg que inútil sóc - em dic a mi mateixa sola pel carre donant-me un cop al cap.

A la que dono el botó de "desactivar mode avió" comença a sonar "cling, cling, cling".

- Calla tioo - dic en veu alta al sentir els "cling" que no paraven de sonar del mòbil.

Tots els missatges eren o de la mare, el pare, en Taylor,... Pero cap d'en Bradley.
Estava molt rara, no s'havia que fer, i si no he fet bé per escriure-li allò?
Em menjo en cap amb pensaments com aquest.

Al arribar a casa, deixo la motxilla a terra de la meva habitació, em trec la roba i entro a la dutxa de pet.
Ni 5 minuts tardo en donar-me una dutxa sense rentar-me el cabell.
Quan sóc a fora, escolta-ho que arriba la mare.

- Holaa! - sento la mare mig cridant entrant per la porta.

- Hola mama! Acabo de dutxar-me.

- Com ha anat el dia carinyo? - em diu mentre sento com puja les escales.

- Genial mama, a que no saps a qui tenim de tutora de grup?

- La Vanessa? - pregunta mentre em mira com em desmaquillo.

- No.

- Noah?

- Tampoc.

- Filleta, llavors no ho ser...

- L'Olivia!!!

- A si?? Oh que be!!

La meva mare i l'Olivia es coneixen des de petites, i avui en dia, encara segueixen tenint una bona relació d'amigues.

- Mama! A quina hora arriba avui el papa? - li pregunto abans que marxi.

- Avui ve tard vida, demà per això no treballa, estarà tot el dia a casa cuca.

El meu pare treballa de policia, i a vegades els torns canvien molt i casi no el veig per casa.

Durtant l'hora de sopar, la mare no para de fer-me la típica entrevidata de cada any.

- Que tal els profes?

- Bé, molt bé mama, els de cada any... - li dic sense anomenar en Bradley.

No ser perquè no li dic... Potser per si se m'escapa un "està de la osti*" o "li he escrit que sento per ell...".
Podria ser, però en veritat era per tal i com m'havia mostrat que és ell.

Tot i així, a l'acabar aquella suposada entrevista, em rento les dents, li dono un petó de bona nit a la mare i em poso al llit.

* 15 minuts més tard *
No paro de donar voltes al llit, em costava dormir sense pensar amb el Bradley. Pensar que el veuria demà, sense saber encara que opinava del
l'esceit,... Em poso molt malalta. Decideixo agafar els auriculars i posar-me a escoltar música desitjant que d'aquesta manera em faci treure'l del meu pensament al menys ara per dormir.