Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 45 -

Per fi ens dignem a tornar a classe just quan toca la campana i el Derek desapareix sortint corrent de la cafeteria. Tot i tenint un mal gust a la boca, sentir-me marejada i altre sensacions que no entenc el per què, surto del lloc que més m’agrada de l’institut, amb els olors de tot tipo de menjar, la gent rient, uns per allí, altres per allà,...llàstima que no féssim les classes aquí; a la cafeteria.

-M’agradarà saber que li hauran dit a la Juls, no penseu igual vosaltres? –diu l’Emma de camí a la pròxima classe; filologia anglesa.

-A mi tant m’he fa. Mentre l’expulsin durant tot el curs, perfecte. –respon el Taylor al meu costat fent que em sorprengui. –No m’agrada com et tracta, com et fa fer sentir, com tot realment...

-Oh! Taylor... és preciós! –li diu l’Emma al meu altre costat fent-li una cara d’angelet.

-Jo? Ja ho sabia... –acaba dient ell fent-se el cregut, de broma.

-Taylor!!! Ho acabes d’arruïnar tot jope! –el crido indignada donant-li un puny a la seva espatlla. –Però igualment, gràcies... –el quasi xiuxiuejo amb un to de tristesa. Ben bé no és tristesa, però m’emociona. Tothom sap com és en Taylor; noi dur, fort, atractiu, madur,... però no tothom sap lo tendre que és, el que és pot arribar a preocupar-se per tu, el que podria arribar a fer per “x” motius, el ser ell en sí, això si que no ho sabrien mai si no l’arriben a conèixer a fons. Per això m’emociona, al haver tingut l’oportunitat, la sort d’haver-lo conegut.

Avui no és el meu dia, ja m’havia adonat des de que m’he aixecat aquest matí i m’he deixat el telèfon a casa; lo menys que em podia passar. L’Emma i el Taylor ho noten, ho sé, i per això no estem com altres dies que ens pujàvem per les parets amb les nostres tonteries i llavors la gent se’ns quedava mirant rient-se a riallades de nosaltres. Avui no era el dia. Volia, i encara vull que avui s’acabin ràpid les classes, totes i cada una d’elles.

Ens toca a l’aula 033 a la planta baixa de l’institut, a l’aula d’idiomes. Hi anem els tres junts fins arribar-hi, on abans però, sento que algú em crida. Em giro per saber qui, i no veig a ningú que m’estigui mirant, de fet, no hi ha ningú, més que els de la meva classe i quatre gats més. Em quedo una estona girada esperant a què si m’haguessin cridat, ho tornessin a fer i poder-los-hi veure la cara. Però no.

-Què passa Cel? –em pregunta l’Emma que s’adona de seguida que estic mirant al no res confosa.

-Algú m’ha cridat, crec. - li dic encara mirant el passadís. -Ah, tant és, oblida, m’ha semblat que em deien el nom. –li dic continuant caminant amb cara de no entendre res, però fent-ho amb dissimult.

Seguim caminant pel passadís on a la tercera porta hi ha la classe. L’Emma mentre, m’està explicant com li ha demanat en Taylor per acompanyar-la a la festa, aprofitant que el Taylor s’ha separat de nosaltres per parlar amb els de l’equip. Però un altre crit amb el meu nom, em fa aturar a pocs metres de la porta de la classe. Sense pensar-m’ho dues vegades, em torno a girar més de pressa que abans. Ningú. No hi ha ningú, ni els de la meva classe que fins ara voltaven per allà.

-Tia algú m’està cridat i no sé qui és, m’estic rallant. –li dic desesperada a l’Emma fluix, encara mirant enrere.

-Però que dius! Ningú t’està cridat Cecilia. No he sentit res d'això filleta de la vida. –em contesta ella.

-Que si, t’ho juro. Ja és el tercer cop Emma! –li responc indignada.

-Cel tia, què et passa? –em pregunta l’Emma preocupada.

-No sé, però s’ha m’està fent eternes les classes avui... I no entenc res! –li dic molt més indignada.

Deixo ocórrer el crit que, cent per cent, he sentit i entrem a la classe on seiem a les penúltimes files. Em començo a preocupar pel que m’està passant avui, és com si em faltés algo i no pas el mòbil.

-Un altre dia em dius què volia posar-me un incidència, cara catifa! –de cop li diu a l’Emma cridant la Juls que entra per la porta enfadada. Parla de la seva visita amb la directora, és evident.

No podem evitar deixar anar una riallada en quan la sentim.

-Un altre dia pensa abans de fer les gilipollades que fas, cara silicona! –contesta l’Emma ferint-li els pocs sentiments que té la nostra estimada Juls.

***

Durant el que dura la classe de filologia anglesa, no passa res de l’altre món; aprendre apunts i estar atents. Continuava sentint aquell buit que m’envaïa per dins, que em feia sentir-me incòmoda amb mi mateixa, estava rarament estranya avui, i no sabia si tot havia estat per les cartes, el tema Juls, en Derek, el mòbil, me mare, o en Bradley.

***

De seguida que toca el timbre de canvi de classe abans del segon pati, l’Emma surt corrents al lavabo que queda al final del passadís i jo rere seu, sense córrer ja que estic acabant de posar els llibres dins la motxilla mentre camino.

Sent dilluns la gent va molt estressada, i és veu molt. Corren pels passadissos, cosa que està prohibida, criden al company que està a deu metres, obren i tanquen les taquilles ben ràpid i sorollosament,... i jo aquí, amb tot el meu merder a sobre, però amagat, pensant en tot, sobretot en com estarà en Bradley, o en quan vindrà, o en que m’haurà dit alguna cosa, si es que m’ha dit algo, o si ha passat qualsevol altre. Això em posava malalta, pensar en ell, en que podria ser totalment fals lo de les suposades fotos, o podia ser horriblement cert. Però ara per ara, preferia no pensar en ell fins que arribi a casa i ho pugui comprovar.

Veig el Taylor i el Derek parlat junts a uns pocs metres d’on estic jo, a prop dels lavabos. Semblen preocupats, estan molt diferents, o això em sembla a mi. Els veig molt apegats els dos i xiuxiuejant alguna cosa. Lo millor o pitjor de tot, segons com ho miris, les seves mirades estan clavades a mi, al que em porta a pensar, què estan parlant de mi, lògic. Però com ja he dit amb el tema del Bradley, no vull saber-ne res. Només vull acabar les classes i tornar a casa, no demano més.

Abans de passar per davant d’ells, on al meu costat dret del passadís hi ha la sala dels professors, em fa parar en sec i flipar molt més en tot el que està passant. És impossible, no pot ser. M’he quedat parada davant la porta, sorpresa, sense exagerar, però amb un sentiment dins el cos inexplicable. Ara començo a encaixar el perquè m’estan mirant en Taylor i en Derek mentre parlant fluix a prop de la sala dels professors.

Efectivament, estic veient la silueta de l’esquena d’en Bradley.