Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 43 -

"Bé, per on començo? Molt trist, no? Quina classe de persona amb poc cervell es deixa el telèfon a casa, quina? Escolta'm, et mereixes un aplaudiment, de debò. Potser així la mitja neurona que et queda, s'activarà amb el soroll quan piquem de mans, no creus? Però, tranquil·la, NO et preocupis, ja t'ho dic per escrit, com feien abans que s'enviaven cartes, divertit veritat?. Si t'haguessis emportat el mòbil, ara podries estar maleint al teu "algo" amb el Bradley... si si, tal i com jo desitjo. T'acabo d'enviar unes fotos on confirmo que ha marxat per anar amb una altra, que no vol estar amb tu i t'està mentint a la teva cara, i tu com sempre sense adonar-te'n, però aquí estic jo, per explicar-t'ho! Dir-te que has fracassat, altre cop. BRAVO!

Seguirem parlant. Et desitjo el pitjor. Un petó.                                                   – The best fucking queen"

-Tia, o denuncies tu, o denuncio jo. Així de clar. –diu l'Emma en quan acabem de llegir el que deia. –Què collons és això de que t'amenacin, t'espiïn,... PER FAVOR! Ni de puta conya. Estàs tu que aquest/aquesta pava aconseguirà el que vol! Serà fi***

-Emma para. –diu en Taylor en fluix acostant-se a mi per què em relaxes al veure'm com estic.

M'estava pujant cada cop més i més ràpid la ràbia al cap. M'estic mossegant les ungles. No m'està agradant el que estic sentint ara mateix. Sento que explotaré, que li arrencaré al cap a la persona que estic mirant amb cara d'assassina fixament, pensant que és ella, la Juls que m'ho ha estat escrivint. Descarto la idea que hagi sigut ella, no tindria sentit. No, perquè, on ha tret el temps per escriure-la, aquesta? Com sap que m'he deixat el telèfon a casa? Impossible, tot i que em continua caient igual de malament. Tinc la sensació que hauria de sortir de classe, abans no comenci un dels meus espectacles, però em continc. Em relaxo, em callo i simplement, deixo de pensar amb això.

***

Durant dos minuts, l'Emma i en Taylor han estat sobre meu; que si com estic, que si no em preocupes, que estan allà pel que faci falta, que si un, que si l'altre, fins que els he dit que només volia estar atenta a l'explicació de la mestra, res més, cosa que els va estranyar uns moments, fins acceptar-ho i no dir-me res durant l'estona que dura.

A la classe, la gent m'estava mirant estrany. No havia dit cap paraula des que havia entrat la professora de mates a classe. O devien pensar que no deia res perquè hi ha la Juls, perquè no em trobava bé o pel Bradley, ja que la setmana passada ens van veure molt junts. Ningú tenia idea de les cartes, excepte en Taylor i l'Emma, els altres només havien vist el sobre.

***

Toca el timbre, canvi de classe. Ciències, al laboratori.

Mantenint-me com abans, sense dir res, m'aixeco de la taula, poso els llibres dins la motxilla, l'agafo i m'he la posa a l'esquena. Surto la primera de la classe mig corrents dirigint-me als lavabos. No suporto està a la vista de tots.

Arribo i dels cinc lavabos, tots estan buits. Entro al del mig sense pensar-m'ho. Deixo caure la motxilla al terra quan tanco la porta i m'assec a la tapa. La por del no saber com reaccionar davant de les cartes amenaçant, m'envaeix el cos de tal manera que m'acosto les cames al meu pit on les abraço amb els meus braços. Deixo que totes les meves llàgrimes surtin sense fer cap soroll. Ploro, ploro per tot.

Sento la porta obrir-se d'un cop.

-A mi que no em diguin res aquells mocosos, Déu senyor, no tenen educació! –sento la veu de la Juls acompanyada amb els seus escandalossos talons.

El que em faltava ara. No vull que sàpiga que estic aquí, i a sobre, plorant. No sé com sortir.

-La nena aquella vui de puta mare, i a sobre són capaços de dir-me què no està passant per un bon moment? Serà possible... –continua queixant-se amb la seva veu de pito, ella sola.

Està clar que està parlant de l'Emma i el Taylor, li hauran dit algo quan he sortit de la classe volant...

La Julie està davant de la pica per rentar les mans i on hi ha un mirall enorme. Ho sé perquè puc veure-li els peus per sota la porta del meu petit lloc del lavabo. Encara no se'n deu haver assabentat què hi ha algú, i espero que no ho fes.

Just quan se'm acudeix el "espero que no ho fes", sento la seva veu més aprop:

-Emm... hola? Surt d'aquí inútil! Què no veus que estic jo? –de cop diu picant a la porta on estic. M'ha posat nerviosa i amb moltes ganes de sortir a fora i donar-li a cops de punys. Què és el que li passa? Per què té l'ego tant per sobre de tot? –Eoo, que no m'has sentit? Fora!! –crida i veig que entra al lavabo del costat per apujar-se sobre d'aquest i mira qui hi ha on estic jo.

Gràcies a Déu, algú entra ràpid. L'Emma.

-És pot saber que collons fas? –salta l'Emma al veure la Juls mig a punt de saber qui sóc.

-Què t'importa a tu? –diu la Juls baixant de la tapa.

-Et vol veure la directora, així que espavila nena! –li diu l'Emma.

-Oh! Em vol veure? A mi? Encantadíssima, segur que és perquè vol veure el meu nou bolso de marca! –diu la Juls sortint del lavabo molt orgullosa. No podia ser més tonta aquesta tia...

-Si, segur que et vol veure per això... –li contesta l'Emma en fluix quan ja quasi es fora. Llàstima que no l'hagi sentit. –Cel? Ets tu? –pregunta amb preocupació.

-Si. –li contesto al saber que és ella i sabent que no hi ha ningú més. No volia dir res més, ni obrir-li la porta. No volia que em vegues que he plorat.

-Surts? –em diu amb la veu més dolça que ha pogut fer mai.

No la contesto, se'm torna a caure una llàgrima per la galta d'emoció ara. Però si obro la porta i surto del lavabo mirant al terra.

L'Emma, quan per fi sóc fora, m'abraça fort. Durant una estona, sense important-nos que arribarem tard a la següent classe, fins que algú obra la porta. Apareix en Taylor, no entra a dins i no tarda en dir-me una noticia que em remou per dins:

-Cel, ha vingut algú. És aquí fora, surt ja.