Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 39 -

He arribat a casa fa uns minuts després de tornar amb en Taylor, que per cert, m'alegra tantíssim que estigui sentint algo amb l'Emma.

Me mare es a casa ara mateix, al menjador per ser exactes, jo a l'habitació. En quan he entrat per la porta només he sigut capaç de dir-li hola i poca cosa més. No tinc ganes de que m'expliqui totes les porcaries que li haurà explicat la Julie, per tant, he decidit anar directament a la meva habitació.

Jo, menjant-me el cap amb el tema del Bradley, que l'he de trucar jo? O ell ja ho farà quan pugui? I quan ho faci, com li dic tot això? Què faria al respecte?

En fi, crec que només cal esperar a que tot passi.

Demà serà dilluns i encara no he fet res de deures. Tres dies, tres dies fa que hem començat l'institut i ja tenim apuntats deures a la nostre agenda... què esperava?

Agafo la motxilla i m'assec a la cadira del meu escriptori que esta davant de la enorme finestra de la meva habitació que dona al carrer del meu barri. Trec els llibres que em fan falta per fer els deures.

He decidit començar amb matemàtiques, una de les millors assignatures que hi ha, on tots els alumnes s'ho passen de meravella resolent equacions, problemes,... Espero que s'entengui la ironia. i que detesto les mates.

Em sorprèn veure un paper blanc plegat per la meitat, mida A6 a la portada del llibre. Evidentment que se'm fa estrany veure'l aquí, no l'he obert més des de que han arribat a casa nous, que els tenia sobre la meva taula.

Encara asseguda a la cadira amb les cames creuades i la llum d'aquest dia preciós a la meva cara, l'obro.

"Continua així guarra. Em farà molt riure veure't la cara en quan tothom sàpiga lo del Bradley"

- Perdona!?? – em tenso.

Els ulls oberts com taronges, la boca que m'arriba fins terra i les ganes de donar una gran bufetada el o la que ho ha escrit...

Clar que si! No podia estar més confosa després de tot no... Ara, a sobre, el típic anònim que fa notetes i que espia a la gent perquè si.

De cop, d'imprevist, el meu telèfon sona. Una trucada.

"Papa"

El que em faltava! Avui, per res del món és el meu dia...

Per molt que hagi marxat per "x" motius i no haver-me dit res en quan ho va fer i per qualsevol altre cosa; és el meu pare.

Despenjo i m'espero. No em surten les paraules, ni el simple "hola".

"Cel, filla, ei carinyo, sóc jo el papa...escoltem"

"Ja ho se que ets el meu pare, però...no ho sembla, o sóc jo que m'equivoco?"

"Ja... si d'això... en quan t'ho expliqui ho entendràs..."

"Papa no, no m'agrada el que has fet, no m'agrada! Ens has deixat tirades a la mare i a mi, què és més important que nosaltres, que som la teva família?! Per què papa? No em vas dir ni "Adéu" en quan vas decidir marxar!"

"Cecilia, creu-me, és importat, però per ordres no puc dir-te res encara"

"Per ordres?? És pot saber que coi està passant? I quan m'ho penses dir!?"

"Donem temps si us plau"

"No se papa... m'està fent mal tot això saps? Jo només volia que estiguessis aquí en quan he començat el curs amb la mama i buf..."