Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 55 -

Podria plorar, podria tancar la meva ment, sentir el buit i donar l'espatlla, podria fer qualsevol bestiesa que me'n pugui penedir després, però la tristesa barrejat amb la ràbia que he agafat, em sobrepassa. M'hauria de calmar, deixar de patir per la meva mare, hauria de saber escoltar quan em diuen que tot està bé i que no hi ha per preocupar-se, però no ho faig. No ho faig per les ganes que tinc de cardar una gran bufetada a les persones que van entrar a casa meva només per fer-li mal a la mare, o per voler aquells maleïts papers, o per a mi. Ves a saber!

Em van acabar d'explicar tota la història just quan el cotxe va parar al costat de la vorera del carrer de l'hospital. Em va faltar temps per sortir corrents i entrar dins. Sentia els crits dels meus dos millors amics seguint-me i dient-me que pares, que no aconseguiria res per córrer, que no en trauria res ni de bo ni de dolent. Però volia veure a la meva mare, volia veure-la bé amb els meus ulls, volia saber que tot el que li havien fet no hagués estat per tan, volia. Els doctors i doctores no em deixaven entrar a l'habitació, per no sé què, però pels meus ovaris vaig entrar.

La vaig veure dèbil, sense forces ni per poder aixecar la mirada. Estirada al llit de l'hospital en una habitació individual. Amb una via a la seva mà dreta on li passaven el sèrum intravenós i amb el braç esquerra embenat. La vaig saludar amb un somriure dur, dels que vols fer veure a la gent però no et surt. Vaig seure a la butaca al costat del llit. Estàvem soles, i encara ho estem. L'Emma i el Taylor s'havien quedat a fora quan els doctors li van dir que no podien entrar més de dues persones per visitar a la meva mare per l'estat en que està. Ella, la meva mare, es va alegrar en veure'm, o potser no. No ho sé, només que va fer el mateix somriure que el meu, forçat. Tan mateix, l'únic en que podia pensar era en que li havien fet, que era el que amagava baix la bena, per tant, totes les preguntes o les frases que deia eren d'aquest tema. Vaig intentar contenir-me per no aclaparar a la meva mare de preguntes, però m'era impossible callar-me, i sabent que era la meva mare.

L'únic que sabia i que em deixava quedar més tranquil·la, era saber que els dolents els havien agafats i que ara mateix estarien passant per un judici o el que sigui. Durant el viatge m'ho havien explicat, m'havien dit que els homes que van entrar a casa reclamaven uns papers, uns papers que jo guardava i que -se suposa- continuo guardant. Al no saber res la mare dels papers que demanaven, la van agredir amb una arma afilada encara no identificada, ni trobada.

-Cel, no et quedis sola. Mai, si pot ser. No vull que et pas-

-Mama, estaré bé. No pateixis ara per mi. -vaig començar-li quan va treure el tema, després de parlar una estona sobre el meu curt viatge a Anglaterra. -Però mama, els havies vist mai aquells homes? Com que sabien qui era jo, i tu?

Abans de contestar, va fer un sospir tancant els ulls; per mirar de recordar-los o pel dolor que li causaven els blaus que tenia a la pell.

-No. No els havia vist mai. Eren dos homes, alts i morenos, amb tatuatges pels braços. -va fer una petita pausa per obrir els ulls i mirar-me a la cara. -No sé per què, però abans de fer-me mal, es van disculpar. No entenia per què. Em feia por que després de mi anessin a per tu. Tot va ser molt ràpid i només em venen flaixos del que va passar. -va acabar dient quan sobrí la porta i entrà una infermera que venia a fer-li les cures.

Vaig quedar-me pensant, reflexionant, intentant saber el per què de tot. Els papers... No ho entenc.

Justament ara, la infermera li està traient la bena amb molta cura. No l'havia vist, no sé si és profunda, si no, si és gran, petita,... M'he aixecat de la butaca per deixar espai a la infermera. Miro de fer-me lloc per poder veure la ferida i em quedo boca oberta al veure-la. Ja m'havien dit que l'havien badat amb un objecte afilat, però no m'havien dit que tenia una forma.