Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 51 -

-Cecilia, et presento el teu nou germanet. -comença el meu pare, mirant-me amb alegria.

Camino fins ells, i sense saber què fer amb les mans, el meu pare fa un gest perquè l'agafi amb braços. Em dóna una terrible por fer mal a la coseta més petita i fràgil què hagués imaginat tenir-la com a germà, que l'agafo amb tanta cura que fins que no el tinc pegat a mi, no em relaxo. La llàgrima que al principi estava a punt de sortir, es canvia amb un somriure tendre dirigit al meu germanet. Alço la vista i els trobo a tots ells; el meu pare, el Bradley i la seva tieta, mirant-me amb orgull. Els somric i torno la vista a qui tinc entre els meus braços.

-I com es diu? -pregunto.

-Cody. -diu el Bradley abans que ningú pugui dir res, amb el braços encreuats, recolzat a la paret, mirant-me amb tendresa.

Cody.

És un nom preciós, per a mi. M'encanta. De més petita escoltava música d'un cantant anomenat Cody Simpson, que per aquells moments, vivia enamorada d'ell. Sempre estava repetint el seu nom a tot arreu, quan anàvem amb cotxe amb els meus pares els deia que posessin música d'en Cody, o quan venia a la ciutat a fer un concert, li deia al meu pare que m'acompanyes ja que sóc menor de edat,...

-És preciós. -dic acariciant-li la galta rosada. Mirant al meu pare i la seva "algo".

De seguida, el meu pare s'acosta i amb cura m'agafa el Cody dels braços.

-Perdona carinyo, te'l prenc un moment que ha de menjar. -em diu ell mentre li dóna a la dona perquè li doni el pit. -Per cert, ella és l'Amber, la tieta del Bradley.

-Hola. -la saludo amb educació donant-li dos petons a la galta estant ella estirada al llit de l'habitació.

-Hola guapíssima, encantada de coneixent. -contesta ella.

-Igualment.

-Cel, vols anar a donar una volta? -em pregunta el meu pare un tan nerviós.

Des de fa unes hores m'he dit a mi mateixa que no coneixia al meu pare tant com jo pensava, i per això, un dels moments que menys esperava trobar-me, era aquest; haver de parlar amb ell. Per més que sigui el meu pare, per més que hagi estat vivint amb mi tota la meva vida, per més que ell vulgui.. Res tornarà a ser com era, per més que ho intenti.

Tant mateix, accepto amb por, nervis i poques esperances de treure'n alguna cosa de profit sense haver d'agafar un atac abans.

El meu pare surt de l'habitació seriós, a poc a poc. I abans que pugi sortir jo, miro el Bradley on amb la mirada em diu que "tot anirà bé".

Al sortir, noto que es posa nerviós. El miro curiosa i comencem a caminar.

-Què tal l'inici de curs...? -pregunta fluixet com si no sàpigues que més preguntar-me.

-Papa, ves a pel que m'has de dir, no estic per xorrades...

-Val, ho sento.

-No et disculpis, ja no pots canviar les coses.

-Ho sé, però ho puc intentar.

Ens dirigim a pas lent a l'exterior de l'edifici, on hi ha tot de bancs, camps amb herba verda artificial, a l'aire lliure,... És un lloc especial per a la gent que està ingressada i pugin sortir a que els donin l'aire.

-Vull explicar-t'ho tot.

-Va. -dic.

No vull perdre ni el menor temps possible amb ell. Sé que l'he d'escoltar, i ho faré. És el meu pare. Però vull que sàpiga el mal que m'ha fet a mi, i el mal que ha fet a la meva mare, que encara que no m'ho digui, sé perfectament que li està fent mal.