Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 29 -

Poso cara de sorpresa i ric nerviosa al no esperar-me aquella resposta.

Torno a la taula on la meva mare, la Cristina, la Rose i el pare de la Cristina, Josh ja son asseguts esperant el sopar amb ànsies. M’assec al costat de la Cristina, a la punta de la taula, mirant direcció on està en Bradley, ens podem veure perfectament, sense haver-nos de girar. Això em posa nerviosa, no del tot, però tinc pessigolles a la panxa. Davant meu seu en Josh on al seu costat i té la seva dona, i davant d’ella la meva mare. Exacte, el que estava pensant ara mateix, una molt mala distribució, però bé, així s’han posat.

-Em Cel, o treus la cara que portes o acabaran notant-ho... – em diu en fluix la Cristina escapant-se-li el riure pel nas.

- Quina cara Cris? – li dic rient per intentar dissimular. – Estic normal, no?

- Entre vosaltres dos... em no ha passat... vull dir...

- NO – dic parant-la de cop. – No, que va, NO! – dic més alt fent que no amb el cap amb rapidesa.

M’he posat tensa, nerviosa, de tot. M’enrabia que es noti tot el que sento sempre. Per què se’m fa tant difícil amagar-ho o disminuir-les? Aghh

La Cristina ha optat per fer-me una cara de “si si, seguríssima”, la que quasi tothom fa per dir que no s’ho creu, directament.

Poso els ulls en blanc i decideixo obrir el telèfon per “distreure’m” mentre esperem els plats. La Cristina comença a explicar-li a la meva mare tot sobre la selectivitat, aviat la farà i ja comencen a preparar-se pels exàmens, li explica de tot, que si això, que si lo altre,...

M’ha donat per obrir en Bradley. Avia’m, estic tocada del cap de debò, jo no ho entenc però mireu aquí estic, teclejant ja amb els dits.

“M’explicaràs que fa el teu germà a Los Angeles? No venies sol?”

Em rondava aquesta pregunta des de fa estona, per tant, he decidit preguntar-li.

A la que he donat el boto d’enviar, no he deixat de mirar en Bradley. Estava sol des que em entat al restaurant, quan he vist que el seu germà anava a no ser on. No tarda res en agafar el mòbil i somriure a la pantalla. Aquí m’ha donat un atac, ser que acaba de veure que l’he escrit i que somrigui el telèfon em fa tant, ugg per què??

De seguida em mira, i em riu amb el cap abaixat. Quan la seva mirada troba la meva trec un somriure nerviós.

“T’ho explicaré cara a cara, es una llarga història 🤗”

Quan llegeixo el missatge, el miro, ell em mira i de cop poso cara d’enfadada uns segons i llavors ric. Ell em torna el riure que em fa tornar boja.

Encara no ser com no s’han assabentat que estic fent ganyotes amb la cara els de la meva taula, estan tant en capficats amb el tema de la Cristina que jo sóc un fantasma. Ara mateix, m’alegra ser un fantasma, fixa’t!

“El color vermell et queda...🔥😳”

M’envia en Bradley, el miro sorpresa i l’enxampo observant-me tota, entre la taula clar.

“Així que t’agrada? 🤔😏” li envio i li poso un somriure sexy mirant-lo dues taules rere meva.

“Cecilia...🤤🙈”