Ell, "l'ajudant de conversa"

- Segona part -

Qui diria ara que, després de tot el merder que ha hagut amb la Julie, les cartes, la meva mare, el meu petit germà Cody, l'Emma i el Taylor, l'institut, aquells homes, els hospitals, els viatges,...estaria de retorn a l'institut "escoltant" a l'Olivia donant la seva classe menters penso amb tot el que ha estat passat i com s'han arregat o s'estan arreglant? Qui ho diria, veritat?

-Cel, a les set a la cafeteria de la cantonada? -em preguntà l'Emma agafada del braç d'en Taylor amb la baba casi a punt de caure al terra.

-Clar. Vindré amb el Bradley. -li responc.

-Genial. -em diu llançant-me un petó amb la mà que li queda lliure.

Fa no gaire que ha sonat el timbre de final de classe i tothom ja està sortint de l'institut a tota presa, per ser un divendres, clar.

Han passat dues setmanes des de que havia conegut en Cody, havien entrat a casa, havien agredit a la meva mare, des de que en Bradley es va assabentar de les cartes, des de que em va explicar el significat de la v,... Dues setmanes.

Finalment, tal i com jo esperava, en Taylor i l'Emma surten junts. Van decidir dir-se el que sentien l'un a l'altre uns dies després de que tot peses.

A la festa d'en Derek, no vaig poder assistir pel que va passar. Em va saber greu però, no sentia que m'ho podria passar bé, tenint a la meva mare a l'hospital, al Bradley denunciant les cartes, un judici que es va haver de fer,.. No podia. Sort d'en Taylor que li va explicar tot i ho va entendre. Em va sorpendre ja que dies més tard, em va trucar per saber com estava, em va donar molts ànims i records encara que no ens coneguéssim gaire.

La mare va sortir de l'hospital just quan va fer una setmana que va ingressar. Les ferides estaven mig curades, els blaus s'havien tornat liles,... Però tot i així, li van donar l'alta.

L'institut es va posar el dia amb mi, amb tot el que havia passat amb la meva mare, amb en Bradley,... La directora, amiga de la meva mare també, junt amb la Cristina, la seva filla, venien a veure a la meva mare cada dia a l'hospital, li portaven tot de bombons, llibres,... detallats que la feien feliç. Em va dir que vingués quan estigues bé, que no m'ho prengués tot amb preses, que m'havia de recuperar de tot primer. Amb el Bradley, li va dir el mateix. Sabien que havia passat amb el Cody, per això ens van donar temps els dos.

Just quan en Bradley va denunciar les cartes i els va comentar el tema del seu pare i que creia que podria ser ell, ja que mai va estar segur que va morir i encara menys amb el que deia la carta, van donar ordres per fer una busca. Van estar els dies abans del dimarts que en teoria hauríem d'haver anat en Bradley i jo sols a donar totes les cartes, buscant-lo per a tot arreu. Fins i tot, van enviar part de la policia que estava involucrada al nostre cas, a Anglaterra, per si de cas es trobava allà. Com que no van donar amb ell. Van esperar a dimarts. Vam fer una trampa, una broma amb la nostre ajuda per poder caçar-lo per fi. Ens van dir que actuéssim amb normalitat i que féssim veure que anàvem sols, quan tota la policia -l'exercit, que jo li deia- eren amb nosaltres amagats. Per fi, el van pillar. La cara d'en Bradley ho era tot; ràbia, tristesa, amor perdut, decepció,... Em sabia greu.

El més fort de tot, la Julie. La meva estimada Julie. La que em pensava que m'enviava aquelles maleïdes cartes. Va donar la casualitat que vam coincidir un cop a l'hospital. No sabia que feia ben bé allà per això vaig decidir fer com si res. I de cop, la vaig veure acostar-se a mi. Em vaig quedar en shock quan em va allargar el seu braç amb una mirada seria o trista per donar-me un paper doblegat; una carta.

Casi em poso a córrer pels passadissos al saber que ella li arribaven les mateixes notes. Ella es pensava que era jo i per això va actuar com a tal a l'institut. Vaig haver de recuperar-me uns minuts abans de poder fer res. Aquella carta deia tot el que havia fet a la meva mare, el que li havia passat i on era. Per això va venir la Juls a l'hospital. Es va posar a plorar i em va abraçar.

-Perdona'm per tot el que t'he fet Cecilia. Ho sento pel que ha passat. Estic trencada. -es el que em va dir amb les llàgrimes als ulls.

Em va costar, però la vaig perdonar, tot i que encara li guardo aquell rancor pel que va passar amb el meu ex i ella aquella nit del ball de fi de curs. Però, per sort, tot va semblar calmar-se amb la Julie.

El judici es va fer quan van donar amb al pare d'en Bradley; en Victor. Es veu que va escapar del centre on estava. Aquell hospital, on s'estava recuperant. Les infermeres, van confondre la seva mort amb una de les seves jugades que va estar planejant mesos abans de la seva fugida. Mai es va recuperar, i encara no ho està. Per això, ha estat cometent aquestes bestieses.

Al judici es van donar molts dels temes que hem tenien angoixada; el per que m'amenaçava a mi, ja que segons en Victor, m'assemblava a la seva dona; el perquè amenaçava el seu fill, estava boig i volia tot el que els va quedar per el seu fill i la seva dona quan va morir; el per que de que entressin aquells homes a casa, ja que els va pagar per agafar totes les cartes que m'enviava per "seguretat d'ell"; el per que van agredir la meva mare i li van demanar disculpes, bàsicament perquè no ho volien fer, però sinó ho feien, acabarien ells malament; etc.

Vam guanyar el cas. El pare d'en Bradley va ser tancat. Els còmplices d'en Víctor, van ser detinguts.

Vam ser un tema a parlar a la gran part del país, tan aquí Estats Units, com Anglaterra. Vam sortir a totes les noticies del país. Van nomenar el pare del Bradley com "L'assassí boig". No hi havia dubte que en Bradley estava destrossat, que el va començar afectar tot el tema del seu pare, tot el de la seva família i la seva historia, però el que realment el va afectar va ser; la nostra relació, tan no públicament com públicament.

El fet que corregués tan la veu sobre el que havia passat, les noticies van voler posar-li més salseo dient que en Bradley, major d'edat, sortís amb una menor. El va afectar tan que fins i tot em va dir que deixéssim el que estàvem començant a ser. M'hi vaig negar. Junts vam sortir d'aquell caos i no perquè les noticies, els amics de l'institut, amics d'en Bradley,... parlessin malament de nosaltres.

Des de quan l'amor té edat?

La setmana que la mare estava ingressada a l'hospital, en Bradley em va estar fent companyia a casa meva. La casa estava protegida per dos policies que estaven de guardià per si donés el cas que aquells homes tornessin aparèixer.

Cada dia, rebíem fotos del petit de la família; en Cody. El meu pare i la tieta del Bradley, pares del Cody, ja eren a casa. De tan en tan, també fèiem videotrucada per veure com d'espavilat era el nen. Ara ja ho havia digerit tot aquest tema, i no hi havia res millor que al final del dia, veure'l en pantalla. El meu petit germà.

En Bradley ho estava fent tot per a mi m'ajudava, m'acompanyava a veure la mare, anàvem junts als pre-judicis que teníem, parlàvem cada dia amb la policia per informar-nos de tot,... I per descomptat, ens donàvem molt d'amor; ens besàvem fins no poder respirar, ens abraçàvem fins estar a punt de trencar-nos les costelles, ens miràvem dient-nos de tot, ens mossegàvem,... però no hem arribat a més; em fa por.

Lo millor de tot; encara ens quedava un judici per guanyar i no per perdre una gran fortuna.