Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 23 -

-Em... s-si, gràcies T-Taylor per avisar-me...- no ser ni parlar ja, això m'ha deixat descol·locada. Els miro amb preocupació, intentant dissimulant-ho, però sem fa impossible.

Baixo el cap i passo entremig d'ells dos direcció a classe. Vull marxar, vull fugir ara mateix, no tarda res en caure'm una llàgrima per la galta quan sento que algú m'agafa del braç fent-me aturar. En Taylor, aquest em mira i m'abraça fort, ell ho sap tot, tot el que va passar amb aquella tia, i sap perfectament el que sento ara mateix.

-No Cel, ara no, no ploris reina...- es separa uns centímetres de mi i em treu la llàgrima amb la seva mà.

No dic res, no em surten les paraules, és molt difícil. Veig l'Emma rere d'en Taylor, amb cara de dolor cap a mi, li sap greu, se li veu a la cara.

La Julie, o com es fa dir ella, Juls, era antiga estudiat de l'institut. La més popular, la típica que tots els nois desitgen, si parlem del físic, clar... guapíssima, alta, molt prima però amb corbes, rossa, ulls blau elèctrics,... era la mimada dels professors, amiga dels que ella triava,...

La relació entre nosaltres dues era inseparables, la considerava més que una germana, era amb qui podia explicar-li qualsevol cosa, confessar-li, i tot el que volgués que ella sempre era allà i donant-me suport en tot. Des de la guarderia, des de ben petites, sempre juntes, sempre. Fins que la nostre relació com millors amigues es va acabar quan va tirar-se al meu novii (actualment ex-novii), literalment. Va ser molt dur, molt xocant, va ser massa allò. El pitjor de tot és que vaig veure-ho tot. Vaig passar-me tot un estiu plorant, al haver vist la meva millor amiga fent l'amor molt apassionadament als lavabos el dia del ball de fi de curs de l'institut amb ell. Vaig convidar-lo a ell, ja que podíem portar qui volguéssim, però per res del món pensava que peses el que va passar aquella nit.

Quan els vaig pillar i ells es van adonar, vaig començar a cridar, a dir-li de tot amb aquella falsa i al meu novii, a picar-los als dos, a fer de TOT. Va ser aquí quan van aparèixer en Taylor i l'Emma que em van agafar per apartar-me d'ells i que em relaxes.

Aquell estiu, plorant com boja, maleir-me a mi mateixa, odiant-me, preguntant-me que es el que vaig fer malament perquè les dues persones que tant estimava m'enganyessin d'aquesta manera, els dos, alhora. Va ser horrible.

Ara sempre que algú em pregunta per temes amorosos o que es el que va passar amb ell i jo, m'haig d'inventar algun excusa per no dir el que realment va passa, em faria massa vergonya explicar-li a la gent la realitat.

És per això que m'he posat així. Després que aquella s'inventés que havia de marxar de l'institut per temes familiars, tot i que tots els que coneixem l'historia sabem que va marxar ja que si algú salpugues la seva reputació aniria a la paperera...

No la vull veure, NO. Vull plorar, SI, em posa malalta tornar a recordar tot allò que vaig passar...

Poso aquella cara que posem tots quan volem plorar en silenci, intentant que no es noti fent que surtin petits singlots que m'ajuden agafar aire pels pulmons.

Noto com tothom ens mira, saben que esta passant, el que no saben es el per què de la meva reacció, si s'apaguessin la història,...

De seguida, l'Emma no aguanta més i em dona una abraçada fent apartar en Tylor dels meus braços. De reüll veig en Tylor parlant amb en Bradley que venia a obrir les portes de les aules. Ara no m'importa per res el que li estigui explicant, se'm m'han començat a fer histories al meu cap del que passaria quan estigues la Juls caminant per aquest passadissos, m'envaeixen el cap aquests tipus de pensaments, però ara, ara estic gaudint el moment de l'abraçada més sincera jo crec que m'han fet ells dos.

-Eii, Cecilia – sento la veu d'en Bradley mentre tenia els ulls tancats evitant que les llàgrimes caiguessin de mi. Sento la seva mà sobre la meva espatlla, l'Emma s'aparta i va cap en Taylor, deixar-me cara a cara amb en Bradley.

- Saps que una de les coses per que estic aquí, es per escoltar als alumnes amb qualsevol dels problemes que tinguin? – em pregunta amb les celles alçades amb un toc de preocupació.

Jo el miro, dic que si amb el cap i li trec un somriure tímid molt petit amb els ulls brillants.

-Et trec de classe a tercera hora i m'ho expliques tot? – em diu amb veu dolça que m'omple per dins.

- Si – afirmo.

Em tira un somriure abans de marxar.

-Em...Bradley...g-gràcies – dic tímidament intentant que les paraules surtin de la meva boca.

-Cap problema guapíssima – diu amb el somriure encara a la cara acabant amb un tic d'ull que em fa posar vermella.