Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 21 -

Avui m'he despertat animada, no ser ben bé per què, però ho estic. Ahir per la nit creia que no aconseguiria dormir, per sort, després de 10 minuts de música em va entrar el son.

- Bon dia Cecilia! T'acabo de preparar l'esmorzar. - entra la mare per l'habitació per donar-me un petó a la galta i pujar-me la persiana i un petó a la galta de bon dia, com fa sempre.

- Gracies mama! - li dic asseguda al llit.

Espero uns minuts per acabar-me de llevar mentre observo detingudament per fora la finestra. Avui fa un dia de pel·lícula, un sol radiant, cap núvol pel mig, ocells que volen en grups,...
"Es divendres, que més vull?" penso de cop i somric.
Ara si que si, decideixo aixecar-me, em queden més de 30 minuts per sortir de casa i anar a buscar l'Emma.
Baixo les escales de dos en dos.
"Qualsevol dia em cauré i veuré les estrelles" em dic a mi mateixa amb pensaments.

- Tomaaa suc de taronja, umh - sobre salto al veure aquell color taronja de la fruita al meu vas preferit. - Mama t'estimo massa! - li dic abans de fer el primer xarrup. Ella riu.

- Avui us puc portar a les dues al institut, no entro a treballar fins les 10 i mitja.

- A si? - dic amb els llavis tacats del suc.

- Si, resulta que estan fent reformes i ens han dit a tots els treballadors que fins les 10 no podrem entrar a l'edifici.

- Jolin, llavors, vindràs més tard avui?

- Em principi no, però tenim masses papers a l'empresa i ara més que ens ajuntarem amb la marca de roba que hi ha abans de sortir de Los Angeles, volem crear un comerç molt més gran. - diu me mare tot científica.

- M'alegro molt mama! - li dic tirant-li un petó des de la carida de l'illa de la cuina.

Miro l'hora que marca al rellotge, 7:35, corro per les escales per vestir-me amb menys de 10 minuts, el temps passa volat. M'acabo de posar les sabates, entro al lavabo, em maquillo una mica, faig un riu, i baixo escales aball.

- Mama marxem?

- Som-hi. - agafa el seu bolso que va disenyar ella a l'empresa on treballa, les claus del cotxe, i arranquem.

Ja he avisat a l'Emma que avui la passem a buscar, així que li he dit que quan faltin 15 mintuts per les 8, estigués fora de casa ja.
Arribem a les 8:47 devant de casa l'Emma, i com no, encara no era fora.
Cada any el mateix, mai li dona temps de pantinar-se, per això sempre la veig amb un moño despantinat.
Veiem sortir l'Emma de casa que li falten mans per agafar el mòbil, una jaqueta fina, acabar-se de cordar la sabata esquerrà i poder tancar la porta.

- Nena em pensava que havia de sortir per ajudar-te. - dic rient quan l'Emma ja és dins al cotxe. - Bon dia per cert HAHA.

- Calla calla que cada dia empitjoro.

Les tres ens posem a riure al cotxe sabent perfectament que es veritat.

A mida que ens acostaven a l'institut, m'entrava un estrany mal de panxa. Durant tot aquest temps que ha passat des de que he posat el peu a terra quan m'he despertat, ni m'havia enrrecordat tot l'embolic que vaig tenir ahir amb el Bradley.
Vaig mirar per la finestra del cotxe, pensant que em relaxaria o em treuria els nervis, pero impossible.
5 minuts així vaig estar abans d'arribar a l'institut.
L'Emma me mirava des de redere pel reto visió del cotxe i em feia cares de "estas bé?" jo estava que no aguantava, no sabia si dir-li o no.

- Gràcies mama! Que tinguis bon dia. - dic abans de tancar la porta del cotxe a la vorera mateix del carrer de l'Institut.

- Gràcies Jessica Hill per portar-nos. - diu l'Emma.

- De res reines! - acaba me mare.

Comencem a caminar al carrer direcció a la porta de l'Institut i veig que arriba un cotxe on em sembla veure que era en Bradley. De seguida li faig una cara a l'Emma.

- Tia que passa, estas bé? - diu l'Emma precupada.

- No puc Emma - li dic mirant al cotxe d'en Bradley.

L'Emma em segueix amb la mirada fins al noi.

- Ahhh ja entenc HAHAHA joe noia que m'has espantant.

- En serio Emma... Saps què, t'ho diré ja, no aguanto més.

L'Emma em mira amb cara de "que punyetes em vols explicar". Per la manera que ho he dit sembla prcupant. Decideixo explicar-li tot en fluixet sobre l'escrit que ens va fer ahir en Bradley. Em va donar temps per dir-li tot, abans d'entrar al centre.
Però ens vam topar amb en Bradley on em va tirar una mirada que la vaig entendre perfectament abans de entrar primeres per la porta, una mirada de "hem de parlar". Vaig agafar por, real que vaig agafar por, era una mirada que no la vaig entendre en quin sentit ho deia, ni ser si era perquè li ha agradat l'escrit o pel contrari.