Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 54 -

Estic dins d'un avió. Sola. A punt d'entrar en un atac de pànic al llegir els missatges de la mare. Sense poder contestar ni fer trucades per la poca cobertura que hi ha a l'avió -si és que n'hi ha.- Sabent que la mare, segons la meva intuïció, està a l'hospital per culpa d'aquells homes i aquells papers que desconeix-ho completament. Nerviosa per les eternes hores que tinc fins arribar i aterrar. Sense saber que dir-los als meus amics en quan arribi, sobre el viatge amb el Bradley a ple començament de setmana, sobre que li haurà passat a la meva mare i sobre tot el que em pugui passar. Tinc por.

Amb els auriculars posats, sento com anuncien pels micròfons de l'avió, que aviat iniciarem el vol i que tinguem els cinturons posats. Miro de fer el possible per dissimular "l'ansietat" que he agafat uns moments i apago el mòbil deixant-lo entre les meves cames. Miro per la finestra i deixo la ment en blanc. Sense pensar en res. Sense deixar que les imatges del meu germà tornin a la meva ment, amb aquells petits cabells rossos quasi com els meus, els seus ulls mig oberts, les seves minúscules mans, al saber que és el meu germà -de diferent mare, però ho és -, les mirades que intercanviava amb el Bradley sobre la coseta que tenia entre els meus braços, la veu del Bradley quan em va dir com és diu, sense deixar tampoc que les imatges d'aquesta nit en quan el Bradley m'havia acorralat contra la paret buscant els meus llavis després d'haver conegut els seus amics i haver-me emborratxat per primer cop en la meva vida, ni tampoc en quan-

OH MERDA!

Per què no me'ls puc treure del cap? Per què estic veient aquests flaixos com el més tern que he vist mai? Per què el Bradley? Per què puc parlar d'algú altre que no sigui ell? Per què m'he dit a mi mateixa que aquest moment de tornada seria per deixar la meva ment en blanc?

***

Em passo les hores dormint. Després d'haver-me cabrejat amb mi mateixa, he decidit dormir, tampoc és que ho hagi fet molt aquesta nit, entre que vam arribar tard, després l'adrenalina que tenia a sobre, que si llavors no podia dormir per nerviosisme,... Si m'hi paro a pensar, és el segon cop que dormo amb el Bradley i ha estat igual de divertida i súper estranya que l'altre.

Genial Cecilia, altre cop amb el Bradley.

Començo a sentir com baixem, el pols se m'accelera a la mateixa velocitat que aterrirem. Enrotllo els auriculars i els poso dins la bossa amb les meves coses necessàries. Surto de l'avió, com fa tothom i em dirigeixo a buscar la meva maleta.

Em pensava que em costaria molt fer tots els tràmits que s'han de fer per viatjar i més sent una menor, però ha estat rarament fàcil, pel meu gust.

Ara ja tinc la maleta al meu costat, la meva bossa penjada de l'espatlla i el telèfon a la mà.

Molt bé. I ara què faig?

No sé com he d'anar cap a l'hospital. Si, està bé, podria agafar un taxi, però no tinc els diners suficients per pagar-lo, no sé si algú em passarà a recollir ja què, segons el Bradley "tot està controlat", per tant, se suposa que el transport d'aquí fins a l'hospital, també ho deuen haver tingut en compte, no? Tant mateix, per no quedar-me com una inútil amb els braços creuats i al bell mig de l'aeroport, agafo el telèfon i l'obro. Per fi tinc cobertura.

"78 missatges Emma"

M'espanto.

-"Eoo Cel!!!"

-"Tia"

-"Tia" x75 vegades

"15 trucades Emma"

Déu meu. Tinc la pell de gallina. Reacciono ràpid i la truco de seguida.

-Ei Cel. Per fi! -sento la seva veu a l'altre banda amb molta pressa.

-Què passa!? -pregunto preocupada.

-Estem a l'aeroport, et venim a buscar.

-En serio? -sic sentint un petit alleugeriment sabent que està aquí i que m'ha vingut a buscar.

-Sí. Just al costat de la màquina de refrescos al costat de les Arribades.

-Val. Ara vinc. -li dic i despresa m'encamino a buscar-la. -No et veig.

-Estic aixecant la mà. Em veus ara?

-Si. Si! Ja et veig. -li dic amb il·lusió i sento que penja de cop i surt corrents cap a mi.

Guardo el telèfon dins la butxaca dels pantalons texans i a la que m'adono compte, tinc l'Emma sobre meu. Li ha faltat temps per saltar sobre meu.

-Cecilia! T'he trobat tan a faltar! -em diu ella sobre la meva espatlla i abraçant-me amb força.

-Però si ens vam veure dilluns! -la responc.

-Ja, però et recordo que hi ha unes hores de diferencia d'aquí allà... Has passat la nit de dimarts allà ja que el vol que vas agafar d'anada, era la nit de dilluns aquí Califòrnia, senyoreta.

-D'acord, Sabelotodo! -la contesto fent broma rient. -Si et sóc sincera, ni m'he immutat del Jet Lag.

No contesta, cosa que tampoc esperava que ho fes, i em deixa d'abraçar. És posa seria i em mira amb delicada tristesa.

-Cecilia... Hauríem de parlar. -comença.

-Què ha passat amb la meva mare? -m'avanço amb preocupació.

-Vaja. D'això és del que et volia parlar.

-Per alguna cosa, m'han fet venir aquí el més ràpid possible...

-Ja. Si. Ai que tonta. Ho sento. -fa una pausa. -Doncs bé, aniré al grà.

-Val. -dic decidida amb molta por pel que em dirà.

-Primer de tot, estem a dimecres, són les 8 del matí i avui no aniràs a l'insti, ni jo tampoc. Val, segon, el que va passar, va ser ahir, per la nit... Ara de camí a l'hospital, t'explicaré tota la història, però hem de marxar ja. -em diu agafant-me de la mà d'una revoltada. -No abans, anar aquesta cafeteria. Quan t'he dit abans que "estem a l'aeroport", volia referir-me al Taylor que també ha vingut. Ha anat a agafar alguna cosa per esmorzar per nosaltres que encara no em menjat.

-El Taylor també és aquí!? -pregunto sorpresa i xocant després de sentir l'Emma com una capitana.

-Sí. És allà. -em diu assenyalant-lo amb el dit que està a la caixa.

-Déu meu Em, estic una mica... filant. -li dic mirant-la amb cara de no poder suportar tot això.

-Cel, està bé, val? -em diu ella amb més serietat amb to agut de plena confiança.

Assenteixo i veig com el Taylor s'acosta amb pas decidit. Dona l'esmorzar a l'Emma i em dona una abraçada sense dir res. Em començava a sentir malament. No entenc per què em tracten d'aquesta manera, tan delicada. Necessito saber ja lo de la meva mare, estic patint massa!

-Com estàs? -em pregunta el Taylor després de separar-se i donar-me un petó a la galta.

-Malament. No sé res! No estic entenent que està passant. -dic una mica nerviosa.

-Sap ja lo de se mare. -contesta l'Emma dirigint-se al Taylor.

-Tot? -pregunta ell.

-No. Ara al cotxe li expliquem. -contesta ella.

Me'ls miro intentant entendre'ls. Sembla mentida tot el que m'està passant. Dilluns vaig agafar un vol per conèixer el meu germà, veure el meu pare, estar amb el Bradley,... I quan torno em diuen que la meva mare és a l'hospital, veig els meus millors amics molt diferents, no estan de bromes, i ho entenc però se'm fa molt estrany i no m'agrada, sense saber que s'haurà parlat de mi a l'institut,... Em sento perduda, de tot en general.

Em comencen a parlar d'altres coses per -suposo- distreure'm, però em fa sentir estranya. Anem directes al cotxe, què per sorpresa meva, el Taylor li ha agafat al seu pare. Fa pocs mesos que se'l va poder treure i molts pocs cops l'he vist conduir, així què, por em fa. No deixo de dir-me a mi mateixa que el cotxe és una passa. El seu pare té un Mercedes Benzde últim disseny, de color blanc. Preciós. Pugem al cotxe; l'Emma darrera, el Taylor de pilot i jo, de copilot. Arranca i comencem el trajecte d'uns quaranta-cinc minuts fins l'hospital.

-Doncs bé, no et farem esperar més. No t'ha de preocupar ni molt menys. Te mare està controlada, sana i conscient. -empassa saliva i comença explicant.