Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 37 -

- Emma, no... – miro el terra, pensant. – bé, en realitat no ho ser, no... no ho crec. No fa res que el conec saps? No no... no ho estic, no podria...

- Calla ja! – riu i s'aixeca per posar-se ajupida davant meu. Es posa seria. – Mira, t'entenc. Ser perfectament que tu creus que hauríeu d'haver viscut milions d'aventures per saber com sou l'un a l'altre, que sabríeu portar "alguna cosa" junts, que sabríeu respectar-vos, i tot el que tu vulguis... que també penses que potser es molt precipitat això que sigui ell d'Anglaterra, a més de 6 hores d'aquí, tot i que penso que no es gaire problema..., i ser que després del que vas passar amb el teu ex... vols negar-ho de qualsevol manera. Però, pensa. Pel que m'has estat explicant durant aquests últims dies abans de lo d'ahir a la nit... està claríssim! A lo millor, no estàs enamorada perquè no, això no, val. Però, tia... que sents algo per ell... que et moli, t'atragui... SI!

Callada estic, emocionada, confosa, feliç, preocupada, pensativa, motivada, segura, insegura i crec que totes les emocions que existeixen en el món. L'Emma em diu això tant en serio, que la pell se'm posa de gallina. La miro detingudament mentre li faig cara de "com t'estimo, gràcies en serio".

- Així que, noia... ja saps...! – diu aixecant-se de cop i posant els braços en l'aire amb un somriure a la cara mentre em mira.

Jo somric, aquest moment no el canviaria per res, encara que el problema sigui aquest...

- Hi ha un problema ara...

L'Emma em mira al segon que ho dic, es posa seria i posa cara d'estar confosa, no ho està entenent, lògic.

Es posa les mans a la seva cintura esperant a que jo parli.

- Acaba de marxar a Anglaterra...

Pum! Ja ho he dit... la seva reacció és un: "PERÒ QUE EM VACILES NENA????"

- I això t'ho va dir ahir, avui, quant? Com ho saps? I per què coi marxa ara? I per quant de temps? Hola?...

- Avui, per Instagram, m'ha obert amb 6 missatges, era urgent, segons ell... No ser tia perquè marxa ara!! I tampoc tinc idea de quant de temps hi estrà! Però m'enrabia, avui havíem quedat! – em començo a posar nerviosa, una llàgrima em cau, sense fer-ho expressament. – No l'he vist des d'ahir i no el veuré fins... NO SER QUAN! Això em dona ràbia, no poder-lo veure ni saber que va sentir aquella nit perquè no en vam parlar res...!

L'Emma m'abraça en quan veu que això m'afecta més del que jo sola em pensava que m'afectava. Una abraçada, com la que hem va donar el Bradley a l'institut quan vaig explicar-li tot sobre la Juls i etc... Una abraçada de les que no saps la necessitat que la necessites. Una abraçada d'aquelles, si.

- Tranquil·la, ser que tornarà aviat, per tu. Que segur que ha anat allà per família o..., no ho ser, però tornarà. No pateixis Cel.

- La Juls és a casa meva! – dic així perquè si plorant als braços de l'Emma.

- Però a veure Cel!! Què és això?! Ni 3 dies d'insti i se't complica la vida a més no poder... – diu amb una mica de broma a la seva veu.

- No ser res del meu pare també! I el trobo a faltar!! – em surt per la boca també.

- Val, prou, ara no, entesos? Es un diumenge pel matí i estem així. NO! Anem a fer una cosa... – diu l'Emma separant-me d'ella i fent-me tornar a seure al seu llit.- Primer de tot, calmar-nos... després... fem meditació, si?

Em poso a riure entre llàgrimes als ulls.

- Que n'ets de tonta! – li dic rient molt fort.

- Que no calla't! Fem-ho va! – diu intentant no riure.

- Déu meu...

- Va, tanca els ulls, esquena recte i a respirar!

Ens posem rectes les dues, ella dreta i jo asseguda. Tanquem els ulls i respirem. Això de la meditació ve d'una llarga historia amb la nostra professora de educació física, que ens passàvem la mitja hora de classe respirant tots en rotllana com si féssim un ritual, així que, si, això ho ha fet perquè deixes els meus problemes per altres ocasions.

Ni un minut passa i jo obro una mica l'ull per mirar-la, divertida. A poc a poc, a poc a poc...

-Ehhhh nenaaa pero no miriis!! – diu rient picant-me de broma.

- I tu que??? Asquerosa! – li dic agafant un dels seus coixins i donant-li un gran cop entre riures al cap.

- Alaa!!! Uiii que no et passi res... – em diu de cop posant-se en pose d'atacar.

- Noooo!!! AHAHAHA

Acabem amb les estanteries dels llibres al terra, la cadira de l'escriptori del reves, les cortines tortes a punt de caure, coixins trencats pel terra,... i nosaltres sobre el llit, cansades de donar-nos d'osties mentre no deixem de riure mirant el sostre.

- Tinc una idea! – de cop salta l'Emma del llit ràpid.

- Uiii...

- Anem a esmorzar!

De seguida agafem les coses i sortim de casa direcció a un Abat que hi ha per la ciutat. Boges al nostre món som altres persones.

Arribem tant ràpid que ens falta l'aire als pulmons de no haver parat de riure, parlat, córrer, i fer tonteries mentre veníem.

Seiem en una de les taules molt cuques que hi havia i ens demanen de seguida.

- Una ensaïmada i una llimonada freda. – demana l'Emma.

- Jo un croissant i una taronjada natural. – demano jo.

- Que n'ets de rara tu... – em diu l'Emma rient.

- I tu, no et fot!

Ens posem a riure de nou, això es un no parar.

- Bueno va, ja vale, prou conya! Parlem de tu...- dic jo, ja que sempre estem parlant de mi.- algun...?

- Doncs no ser tia... en Taylor... buff no ser que hi ha...

- En Taylor????? No fotiiis?! – dic sorprès i contenta per ells.

- Siii, em estat parlant i quedant i un tonteig molt... molt ehem... jeje

- Aiiii que monooss!! Faríeu tanta bona parella...

- No que va! AHAHA Bueno no ser... – diu amb el riure nerviós.

- Bua... que mona tu jope! Saps tot d'ell... del que ens explica amb el que fa amb cada piva... imagina-t'ho... – dic provocant rient.

- Siii!! Shhh, que ja m'ho he imaginat deu senyor de tots els saants AJAJA.

- Ai esque jolinn que macos!

- Ai nena, para de flipar tant que no hem fet res de moment!! – em diu rient.

Parem de parlar just quan ens porten el que havíem demanat per esmorzar.

- Gràcies!

- Merci. – dic.

- A vosaltres, que aprofiti! – diu el cambrer.

- En fi, continuem va, que més hi h- em talla una trucada de telèfon. – Ostres, perdona, no ser qui és, un moment.

Quan li dono la volta al telèfon de sobre la taula i veig el nom, la cara se'm torna seria i les parets se'm tanquen poc a poc.

"Bradley" està trucant.