Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 47 -

-"Cecilia, acabo de tornar d'Anglaterra. Per la tarda estaré a la ciutat."

-"Necessito parlar amb tu..."

-"No saps el que ha estat passant, he d'explicar-t'ho. Ho necessito."

-"Ara ja no hi ha marxa enrere, serà impossible separar-nos. Odia'm, estima'm, pega'm, el que vulguis. Però ja no podrem canviar les coses..."

-"Deixa'm explicar-t'ho tot aquesta tarda. Quedem sols i ho entendràs tot. Confia en mi."

***

No havia sabut mai que era deixar una persona amb intriga per missatges. Mai. En el llibres és evident veure com t'enrabies tu sol o sola per com acaba el capítol, per com expliquen alguna cosa que vols saber ara mateix al cap de deu pàgines, per voler sentir tot el que senten els personatges i el autor no el descriu fins a tal punt on l'intriga del teu cos explota,... en l'intriga i punt. Però no havia experimentat mai en missatges, i més sent del Bradley, sabent del que es podria tractar, sabent el que em causaria a mi com a persona, sabent que les fotos que em van enviar on es veia ell perfectament, agafat de la mà d'una noia molt guapa, no podrien voler dir una altre cosa mes de la que jo m'imaginava i continuo imaginant. Però hi havia un dels missatges que m'havia descol·locat: "Ara ja no hi ha marxa enrere, serà impossible separar-nos". No tinc ni la menor idea del que es pot referir. Si el que em volia explicar era el que jo em pensava sobre les fotos, hauria de tenir una gran explicació.

Pensar amb el Bradley, ara mateix, se'm feia estrany, una sensació desagradable, com si no sàpigues qui és, com si el que va passar la setmana passada, no hagués sigut real i estic parlant amb un anònim.

No em fa gracia quedar amb ell. Veure'l. Imaginar-me'l davant meu mentre m'explica que és lo de les fotos, o el "serà impossible separar-nos", o simplement imaginar-me'l com em mirarà també. Encara volent-lo cridar a la cara per el que ha estat passant al voltant meu sobre ell, en Bradley, m'és incapaç deixar de pensar-hi.

Para Cel, no sents res per ell. Para Cel, no sents res per ell.

Com podia jo estar pillada per una persona que amb una setmana havia conegut? Com podia jo estar pillada per una persona que en quan vaig veure les fotos, el volia cridar com boja per mentir-me dient-me que havia marxat pel seu avi, quan a les fotos era lògic que havia marxat amb una noia? Com? I el més fort, com que "T.B.F.Q" m'havia dit la veritat, tot i odiant-me a mort? Per què encara no tenia idea de qui podia ser?

Podria continuar amb les preguntes, però prefereixo anar al tema. Així que després de pensar-ho, o no, si quedar amb ell amb totes aquelles preguntes, el responc.

-"Crec que jo pots estar pensant amb el que em diràs. A les 5 al Bar dos carrers rere l'institut."

Fet.

Merda, per què estic nerviosa?

Decideixo deixar el mòbil amb un fil de veu per si m'envien alguna notificació, però deixant-lo força fluix per no posar-me més dels nervis en quan li he enviat un missatge a l'Emma que en Bradley ha tornat i que el veuré en unes hores.

Dino amb molt poca tranquil·litat, no deixo de pensar en el que podrà passar, en el què em pot arribar a dir, en tot però sobretot amb el Bradley.

Cecilia! Prou! Deixa de pensar en ell, deixa de pensar en ell. PA-RA'T JA.

Ni deu minuts tardo en dinar. Recullo els plats i els poso al rentavaixelles. Pujo a la meva habitació on no sé el per què hi pujo, no hi he de fer res. Ni tampoc sé el per què em començo arreglar.

Em poso un bodie negre junt amb uns texans blaus foscos de cintura alta amb unes adides blanques. Em deixo el cabell lliure, amb els pocs tirabuixons que se'm formen rosos i llargs. Res de maquillatge excepte del rímel que mai falta.