Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 25 -

Se'm estava caient una llàgrima per la galta, de molta ràbia i tristor al mateix temps. Sentia les mans d'en Bradley, una a l'espatlla esquerra i l'altre al meu braç dret, em feia caminar a no ser on, ell es qui em guia ara mateix. Tenia el cap mirant el terra, encara no li havia vist la cara, sabia que era ell, però, no l'havia vist.

- Shhh...- sento el seu aire escapant-se entre mig de les seves dents molt fluix perquè em relaxes. Però tinc molta ràbia a sobre, se'm fa difícil.

- No la suporto Bradley, no puc... – dic parant-me davant la porta de l'aula de música que per aquest moment es buida amb les llums apagades. Acabo dient la frase amb un sospir de dolor mirant-li la cara.

De seguida em callo, no ser com ni per què, el veig tant atractiu, ara mateix està per menjar-se'l amb nata per sobre seu. De debò que aquest matí quan estava plorant, no m'he parat a observar-lo, el cap m'explotava, però ara...ara... "Déu meu senyor".

- Cecilia tranquil·la, no passa res...- diu molt a poc a poc davant meu. Ni a 30 centímetres estem de separats. A passat de tenir la seva mà sobre la meva espatlla, al meu braç, agafant-me perquè no em mogués i em poses nerviosa o fes alguna cosa de la que hem pugues penedir-me després. He desviat la mirada quan m'ha dit això. No ser mantenir la mirada amb ell, em costa, mare meva, qui podria?

-Ei mirem – m'agafa la cara i m'he la gira fins que ell troba els meus ulls, casi brillants, amb la meva cara bullint, per la situació. Sols al passadís, casi dins l'aula que estava a les fosques,... – No et posis d'aquesta manera, i menys amb aquella, d'acord? –

-Bradley, és difícil... – li dic negant el cap mig trista apartant la mirada.

De cop treu les mans de la meva cara i m'agafa un braç, em porta dins l'aula buida. M'he sorprès, no m'he l'esperava.

-Crec que no es necessari que et torni a repetir lo d'abans, no? – em diu just al mig de l'aula on quasi no es veia res, només els rajos del sol que entraven entre els llocs buits que feia la persiana.

-Emm...no, però has dit a tercera hora i estem a segona, hauries d'estar parlant amb altres alumnes... – li dic.

- Qui ha dit que hauria d'estar parlant amb altres alumnes? No ho estic fent ja amb tu? – em diu amb un toc vacil·ló mentre s'apropa a mi. – Cecilia, necessites parlar d'això amb algú, si em deixes, jo t'ajudo... – acaba dient mirant-me les meves mans que estaves nervioses jugant entre elles, em mira, i les agafa per fer-me parar.

- Ho sento – dic mirant les nostres mans agafades.

- Seu, i explica-m'ho mica en mica, tranquil·la. – em diu acotant una mica el cap per mirar-me a la cara. Assenteixo amb el cap, el miro i li dedico un petit somriure. Abans de seure'm, m'abraça.

No tenia ni idea de com necessitava una abraçada ara mateix, sento la seva colònia entrar per les meves fosses nasals, aquesta olor em pot, és boníssima. Tinc el cap sobre el seu pit amb els ulls tancats. El seu cap es sobre el meu i els seus braços m'atrauen amb força contra ell, faig el mateix. No vull que ningú ens interrompi, de debò que nesecitava tant aquesta abraçada que no vull apartar-me d'ell durant una bona estona.

-Gràcies... en ser... em...si, gràcies per... per això... – dic costant treure les paraules per la meva boca mentre estem abraçats.

- NO, no pateixis... em... qualsevol cosa estic aquí, ja ho saps... si... – dic notant com li pujant les pulsacions, crec que s'ha posat nerviós, nerviós?

Sembla que portem setmanes parlant, coneixent-nos,...però amb aquest 3 dies que portem des que em començat el curs, no ha passat ni dues hores que no ens haguem vist. M'ha vist a punt de morir de riure, plorant com boja i a punt de donar-li una gran bufetada a una de les meves grans enemigues. Bé, sembla que no, però, ni l'Emma m'ha vist canviar d'estats d'ànims tant ràpid com ho esta fent ell. M'hauria de precupar?

Ara mateix, estic asseguda sobre una de les taules individuals que hi ha a l'aula de música. En Bradley ha fet el mateix que jo, posant els seus peus sobre la cadira de la taula individual que es davant meu.

Li he començat explicant que tot el que li havia dit el primer dia que vam parlar a l'aula de ciències sobre el meu ex, era tot mentida, m'ho havia inventat per vergonya de que la gent s'apagués es fet. Encara no entenc com ho fa, però, m'ha sortit sol. Fins i tot amb la gent que tinc més confiança i ens coneixem des de fa molt més temps, no li he dit res d'això. En canvi, amb ell, he tingut la confiança d'explicar-li.

Ha estat escoltant tota l'estona, mirant-me els ulls, comprenent-me, sense interrompre en cap moment.

-Em sap greu Cecilia, hi ha gent que no mereix conèixer a persones així, i menys tu.

Alço la vista de cop i li somric al sentir aquell "menys tu". Em torna el somriure avergonyit posant la seva mà sobre la meva mà.

Pesen uns 10 segons simplement ell acariciant-me la mà amb el seu dit polze mentre em somreia. Jo vermella com un tomàquet, no sabia que dir o fer. Per sort ell, trenca el gel amb un:

-M'he assabentat que aquest diumenge a les sis de la tarda fan una exposició de quadres al carrer Sunset Ave, era per si volies venir...? – em va dir fent un somriure casi preocupat, temia que l'hagués cagat o alguna cosa per l'estil... es va posar una de les mans rere el cap rascant-se'l.

- Ohhh, siii i tant Bradley, em flipen els quadres – dic fent un petit salt per baixar de la taula amb cara de felicitat.

- Uf, menys mal...- va dir ben fluix, traient aire per la boca alleugerit.

Vaig riure quan vaig el vaig senti. Va fer una ganyota amb la cara com si volgues dir "ups" i ens posem a riure més,... els dos estàvem mirant el terra amb vergonya somrient, bé, jo estava mirant el terra somrient, en Bradley suposo que feia el mateix.

-Ja et diré l'hora que quedem, va bé?

- Si si genial. – dic quan de cop sona el timbre que indica el primer pati.

L'Emma m'estava esperant fora l'aula per sortir al pati juntes, mentre mirava el mòbil. No m'havia adonat que portàvem una hora parlant...

Estava a punt d'arribar a la porta quan m'enrrecordo, i li pregunto sense abans pensar:

-Ah i... què passa amb l'escrit aquell...el que vaig escriure al paper...el que ens vas fer escriure l'altre dia...em...si, que això, ho sento, crec que em vaig passar... – dic abans de sortir de classe nerviosa.

- Cecilia – em para abans que digui res més. –Opino el mateix. – diu amb un somriure a la cara, fent un tic que li queda súper sexy.