Ell, "l'ajudant de conversa"

- Capítol 42 -

-Ahh! "no sé qui ets!" "no sé qui ets!!" –la veu de la Cristina entra per les meves orelles sense ajuntar-se el riure. –Doncs sóc jo, cuca!!

M'alegra que sigui ella i alhora, em decebo que no hagi sigut un altre persona que esperava amb desig.

-Cristina!! –faig amb un crit d'emoció abraçant-la com si no l'hagués vist en dos anys.

-Tia, com estàs? No em vas trucar ni res després d'aquell matí de resaca quan vam anar a sopar i vam acabar anant de festa!

-Cert, t'ho he d'explicar tot... és tant... no sé. Se m'ha complicat tot durant aquests dies Cris... –li confesso amb to tristor.

-Ja et notava rarrilla. Em tens per qualsevol cosa, ja ho saps. A la que et vagi bé m'ho expliques, val?

-Et va bé avui en algun moment que tinguis lliure? Puc esperar però crec que quan més m'ho guardo, pitjor... –li dic amb un gest d'incòmode per si no li anés bé quedar o ves a saber què.

-Clar, oi tant Cel! A l'hora de pati et va bé? A la cafeteria? –em diu sense problema acabant amb una abraçada per després acomiadar-se i marxar a classe.

Sempre havia pogut confiar amb la Cristina, des de tota la vida, és una de les persones que sé que pot mantenir un dels meus secrets, per això vull explicar-li... Em podrà donar consell, ànims, i tot el que faci falta en tot el que m'està passant. Evidentment que amb l'Emma també hi podia confiar, però potser és més diferent, tot i sabent que en algun moment li explicaré.

-Cecila Cecilia Cecilia! A què no saps una cosa!!?? –em crida l'Emma acostant-se a mi fent salts amb un somriure a la cara.

-Què què què?? No sé res, diguem! –li dic fent-me la loca fent veure no saber res del tema i alegrant-me per ella.

-El Taylor tia... –diu amb les galtes rosades i veu dolça molt fina. –M'ha convidat a una festa aquest cap de setmana, perquè vaig amb ell!

-No fotis! A mi m'ha convidat un dels deus amics, tu creus? –li dic fent veure que al·lucino.

Com dues nenes petites, ens posem a saltar d'emoció, d'alegria,... sense important el que ve a ser, una merda el que opinessin els demés.

-Stop, para't i acosta't a mi, ràpid! –l'obligo per poder-li demanar una cosa... –A tu què és el que et passa amb el Tay? –li pregunto amb evidència, ja que noto el que sent cap al Taylor, però volia senti-ho com ho deia ella.

-Jo?... a mi? –comença mentre es posa nerviosa i vermella fent un riure nerviós. –Diguem-ho tu, pillada.

-Escolta'm nena, de que vas? –li dic fent veure un riure ja que es referia en Bradley.

-Ups! –fa irònicament abans de donar-se la volta per pujar juntes a classe. –En veritat em sap greu tia, però és a Anglaterra ara... i entre tu i ell no hi ha res, vaja, crec jo, veritat? Tant és, tens l'edat de passar-ho com Déu mana, com fem sempre, sortir de festa, enrotllar-te amb altres nois que no siguin d'haver parlat abans,... no de capficar-te amb una persona que tan sols la coneixes de fa... deixa'm que pensi... NI UNA SETMANA CEL! –diu exagerant, mentre estem pujant les escales sense deixar-me parlar. –En fi, saps que t'ho dic perquè sóc la teva amiga i des del minut cero t'he estat dient les coses clares, o almenys tal i om les peso jo, perquè t'estimo i vull que milloris en la teva persona, això si, sense obligació de fer-ho, però ja saps al que em refereixo...

M'ha deixat una mica fora de lloc l'Emma amb el que m'acaba de dir. Sé que o diu de debò, la conec. Evidentment que sé que en Bradley és a Anglaterra, però es que ho ha d'entendre, hem deixat coses obertes, sense acabar de parlar-les, fer-les,... i realment tenia i tinc la necessitat de tenir-lo davant meu. Lo de sortir de festa, m'encanta, no em fa pensar en res, és una de les distraccions més preferides que tinc, sempre ha estat de les millors; si m'havia passat qualsevol cosa que em feia mal, l'arreglava sortint de festa i bevent, sé que no és bo, però, qui no ho ha fet? Tant mateix, seguint amb tema Bradley, el coneixo molt més del que ella es pensa...o això crec i de fet, vull que sigui així i que continuï-hi endavant.