Cada vegada que respires

Capítol 5 tercera part: Delta. Una distància de mil continents.

Capítol 5 tercera part : Delta. Una distància de mil continents.

juliol de 2007

Ella estava desconcertada. La relació filial paterna portava temps penjant d'un fil, però les darreres setmanes havia empitjorat fins a un extrem que el conflicte estava afectant el conjunt de la vida familiar. La seva filla s'havia encaparrat a evitar el seu pare fos com fos i, les poques estones que coincidien tots plegats en una mateixa habitació, es tancava en un silenci hermètic que ningú era capaç de traspassar. En Jordi tampoc hi ajudava gaire. Es limitava a respectar els silencis incòmodes i forçats de la nena, com si temés molestar-la. Callava i s'encongia com si volgués desaparèixer, fer-se invisible del tot. La veritat era que la Isabel estava amoïnada, a més el seu marit estava augmentant les dosis dels ansiolítics i sovint tenia la sensació que s'excedia amb la medicació. No hi veia cap millora aparent en ell , a part d'un cansament artificial, d'una lentitud en els moviments que accentuaven la desgana que ell semblava sentir per tot i per tothom.

Efectivament, la seva vida ja era prou grisa i descoratjadora en general perquè a més a més hagués de patir unes desavinences entre una adolescent i un pare que cada dia era més a prop del desequilibri emocional. Calia trobar un punt en comú de connexió i així s'esforçava a imaginar temes de conversa on poguessin participar-hi tots tres, per fer possible que la distància que els separava deixés de ser tan immensa com un oceà o com un continent, mils de milers de quilòmetres si em féssim un càlcul aproximat. Sí, es va reafirmar la Isabel, era fonamental que algú intentés intercedir entre ells, per tal de suavitzar-ne les discrepàncies, però la fita era en aparença tan difícil com inabastable.

Nois, heu sentit quina notícia més curiosa han dit per la tele?... , No us podreu arribar a imaginar mai quina una de més grossa m'ha explicat la veïna... per què no sortim al cine tots tres junts? diuen que han estrenat una pel·lícula molt bona aquesta setmana...Ei, Jordi, Míriam, que us estic parlant! Ei, que sou sords o què? Ei...

agost de 2007

Se suposava que les vacances eren per descansar. Prendre el sol a la platja, passejar per les vores, banyar-se, llegir un bon llibre a la terrassa de l'hotel quan el sol queia baix i gaudies d'una vista idíl·lica al teu davant : els darrers banyistes escampats per la sorra aprofitant les darreres hores de sol i grups de pescadors que s'afanyaven a llançar les canyes a l'aigua a la recerca d'algun peix que es deixés enredar amb el tros de cuc recargolat que els oferien com a esquer. Una tònica ben freda, unes patates rosses per enganyar la gana abans de sopar i, per arrodonir la imatge de postal, els crits de les gavines o el bressol de les onades llepant la costa. Era l'únic que li oferia la vida, després d'haver-se hagut d'adaptar que la dona que estimava li donés l'esquena. Va passar pàgina i es va concentrar en la història d'amor entre en Levin i la Kitty, que en la seva ment estaven representats per la Míriam i ell. La imaginació era el que ningú li podia prohibir ni robar. Va continuar llegint absorbit per l'argument quan la Isabel el va abordar a crits, si feia no feia com sempre.

- Jordi, anem de compres! _ Es va plantar al seu davant amb una actitud que no donava lloc a rèpliques._ Vinga, va, afanya't i deixa aquest llibrot d'una vegada!

- Com, ara? Si ja és tard! Són quasi les vuit.

- Exactament, i per això t'has de donar pressa! Les botigues tanquen a dos quarts de deu i la nena necessita vestits nous.

La nena. Bé, entesos. Llavors podia fer el sacrifici. Es va posar uns pantalons de roba blaus i una camisa blanca de fil amb unes sandàlies. Llestos.