Cada vegada que respires

Capítol 8 quarta part: Eta. Punt d'inflexió.

Capítol 8 quarta part: Eta. Punt d'inflexió.

desembre de 2008

En Pau levitava endut per la més extrema felicitat. Es llevava amb optimisme, es vestia xiulant, desbordava alegria en cada petit detall del dia a dia. Sorprenia la seva mare amb un gratificant T'estimo quan entrava a la cuina per esmorzar. S'asseia amb un somriure a la cara, olorava el cafè recent mòlt i degustava amb afició les torrades acabades de fer, calentes i cruixents, que tenia preparades en un plat juntament amb la melmelada i la mantega. Exquisit! afirmava, mentre la seva mare el mirava satisfeta. Era important que fos un noi de vida. Era signe de salut. Menjava amb ganes i mirava per la finestra com s'aixecava el dia. Sol o núvol, invariablement comentava Quin dia més bonic! valorant el sol com despuntava en l'horitzó , el cel blau, transparent, o les línies fosques dels núvols que amenaçaven pluja. Anar amb paraigua tenia un encant romàntic, aquell punt de nostàlgia amb l'aire net i purificat per la pluja. L'Albert l'observava de reüll, divertit de la transformació del seu germà d'una època ençà. Com a noi intuïtiu, va saber d'un principi que la relació amb la Míriam havia ascendit a un altre nivell, al dels campions de lliga o de la copa europea. Ja us heu estrenat? li preguntaria només unes hores més tard d'haver tingut la seva primera experiència amorosa. En Pau se'l miraria astorat, especialment perquè encara tremolava en recordar el lamentable l'incident amb el pare de la Míriam que els havia enxampat a mig fer, si bé la pregunta no quedaria sense resposta. Estava orgullós de la fita aconseguida després de tants mesos d'entrenament i d'esforços. Per què m'ho preguntes? Ho portes escrit a la cara. Una afirmació que en Pau, com a tot home fet, no es podria estar de constatar . Tres cops concretament, una simple oració enunciativa que obria la ment a la imaginació. Fos com fos era un noi tan extraordinàriament feliç, que fins i tot s'havia permès una petita transgressió a la facultat: evadir-se mentalment d'una classe magistral de física quàntica. El catedràtic avesat a formular preguntes als millors alumnes del curs, per tal d'assegurar-se que les seves explicacions eren ben enteses pels estudiants, no va poder estar-se de sorprendre's en adonar-se que en Pau Ribes, el millor alumne del curs, feia cara d'estar en una òrbita llunyana quan ell li va formular la pregunta següent Podria sintetitzar quina interpretació fa Schrödinger de la funció d'ona? Per suposat, la contesta no es va poder donar perquè la cara de l'alumne en qüestió prenia forma d'interrogant gegant. Què collons li deia el professor?

En sortir de l'aula, el professor, preocupat per una actitud tan inadequada, no dubtaria a cridar-lo . Es troba bé, senyor Ribes? Aquest matí l'he vist molt dispers a classe. Perdoni'm. Tenia el cap a un altre lloc. No tornarà a passar més. En Pau es disculparia avergonyit per l'excés comès i faria intenció de marxar amb les espatlles encongides, fent-se petit com si es volgués fondre. Espero que no sigui per motius de faldilles. Les dones poden ser terribles! serien les últimes paraules del catedràtic, frase que necessitava una resposta, un aclariment, que no es va fer esperar. Cregui'm que no és el cas. La meva dona és la millor del món. El professor assentiria amb simpatia mentre pensava Aquest noi és un geni, però encara n'ha d'aprendre molt de la vida! Ai l'amor, tan perfecte fins que deixa de ser-ho!

Continuarà...

El de la foto és en Pau