Cada vegada que respires

Capítol 6 cinquena part: Èpsilon. L'altre.

març de 2008

L'Albert estava immers en el joc quan va arribar el seu germà.

- Pots parar la play?

- Ara? Ho sento però ara no puc. Vols apartar-te de la pantalla? Ei, que no hi veig! Tio, què fots? No m'apaguis el televisor. De què vas?

- Si us plau, és important.

L'Albert va sospirar impacient. Per què punyeta tenia un germà gran tan plom?

- És la Míriam? Quina en passa ara!

- Tu tens experiència amb les noies i ...

- Tinc una àmplia experiència, que és diferent.

- Bé, resumint. Portem sis mesos sortint i...

- Entenc, no em diguis més. Necessites algun tipus de "protecció" per dir-ho finament.

- No, la veritat.

- T'ha deixat per un altre?

- Tampoc.

- "Voleu fer un joc a tres bandes? "_ l'Albert li va picar l'ullet, sorneguer.

- No sé de què em parles.

- Tio, en quin planeta vius? És que no entens mai res! Ja deu ser ben rarota, ja, aquesta noia!

- Sí, això em sembla.

L'Albert va assentir. Mai havia dubtat que aquella noia fos estranya. Com era possible, si no , que el desastre del seu germà tingués parella? La qüestió l'intrigava tant que va arribar a tres conclusions possibles:

- a) la noia era tan lletja que s'havia agafat al primer que li havia fet una mica de cas.

- b) potser estava prou bona, cosa poc probable, però estava ben sonada.

- c) era una noia amb problemes de vista i oïda, motiu pel qual no era del tot conscient de com n'era, d'extravagant, en Pau.

L'Albert es va plegar de braços a l'espera . Per culpa d'aquell "greu problema" que tan atabalava al seu germà, pots comptar amb quina parida li sortiria!, havia perdut tots els punts que havia sumat a amb el joc de la play, poca broma! i ara es veuria obligat a començar de nou.

- Pau, tio, dispara! Que no tinc tot el dia!

- És delicat. _ va iniciar misteriós. Es va deixar caure al sofà amb el decaïment d'un personatge de novel·la romàntica que es desespera per l'amor no correspost de la seva estimada. Amb la Míriam havia entès de ple el sentit dels conceptes sofriment i desesperació que eren un enigma per una ment tan pragmàtica com la seva. Fins i tot això havia d'agrair-li! Era la seva musa. L'adorava!

- És molt greu? No estarà? ... embarassada.

En Pau ho va negar indignat.

- Com pots imaginar una cosa així!

- Perdona és que com que no et defineixes, em descol·loques! _ l'Albert es va quedar pensatiu uns segons._ No em diguis que és lesbiana!

- Et falta un bull o què!

- Llavors?

- És molt bonica, però té les seves cosetes. Bé, ja fa sis mesos que sortim junts. Ens agafem de la mà , ens fem un petó de comiat, el típic! _ va haver de parar perquè s'escanyava. Potser era el pol·len que es filtrava per les finestres. Com que era al·lèrgic tot l'afectava! Va estossegar nerviós fins a quedar vermell com un tomàquet. L'Albert li va donar uns cops a l'esquena i davant de la inutilitat de la seva tècnica va córrer a portar-li un got d'aigua que es va beure amb cert desfici. Per fi, tenia la gola neta, sense obstruccions. Podia reprendre el fil. _ en realitat voldria saber si... aquest comportament és prou comú entre el sexe femení... ens toquem tan poc i anem tan lents... com que tu has sortir amb tantes noies, jo pensava que...

El que li faltava! L'altre que se li'n fotia!

- Tio, no continuïs que em pixo! No fotis que no heu fet res! Per favor, calla , que em peto de riure!...

D'aquesta manera tan peculiar va ser com en Pau va arribar a la conclusió que el seu cas devia ser un fenomen rar de la natura, que segurament seria objecte d'estudi d'algun psicoanalista tronat i solitari. Va sortir de l'habitació més deprimit del que hi havia entrat. La seva xicota era com ell, dues espècies en extinció. Però quina sortida li quedava? Amb la Míriam no s'hi podia parlar d'aquests temes i ell notava que cada dia que passava la necessitava més. No poder acariciar-la, ni fer-li petons quan en tenia ganes li suposava mantenir un autocontrol constant que el superava. Se sentia frustrat , desmoralitzat, tanmateix l'estimava tant... Va anar al lavabo i mentre es rentava les mans amb gel de vainilla es va mirar al mirall. Si feia pena! Aquelles grenyes fregant-li la nàpia, la camisa de quadres vermells i blancs, els pantalons de tall clàssic... Com volia que ella se li llancés als braços? No era un noi guapo. Si fos un producte a la venda, ningú el compraria! La presentació era vital. Bon disseny, una imatge atractiva, d'una mida perfecta, que no fos gaire pesant ni gaire gran, lleugera, manejable, efectiva, potent, amb un bon embolcall i un nom comercial fàcil de recordar. I el més important: convèncer el comprador, fer-li creure que allò era el producte, en majúscules, indispensable. Ho necessito, sense ell no funciono. Ho necessito, perquè tothom ho té i no puc ser menys! Ho necessito perquè m'enamora! Llavors, com si l'hagués il·luminat un sant o un àngel, de fet ni ell mateix ho tenia clar, va tenir una visió que li canviaria la vida. S'havia de saber vendre! Tot era qüestió de màrqueting! Quatre preguntes, quatre respostes. Quines qualitats havia de potenciar? Ser més persuasiu, més segur de si mateix. Què podia oferir? Amor, fidelitat. Quin era el seu client potencial? Ella. Com aconseguir l'objectiu final? Fent que ella no pogués apartar els ulls d'ell, que hi somiés, que el desitgés, que no pogués fer un reset mental i l'eliminés amb la facilitat amb què es pitja un botó. Com? Amb aquell físic? No. Necessitava polir-se, elaborar un pla. Un canvi de look. Ben pensat, potser aquella seria la solució a tots els seu problemes de parella!

- Albert, necessitaré la teva ajuda!

- Una altra vegada?!

Continuarà...

El noi de la foto és l'Albert.