Cada vegada que respires

Capítol 22, 2a part: Fi, Observant darrere el teló.

Continuació 24 de febrer de 2011

Va aprofitar la tarda amb el gestor per agafar la seva filla per banda. Havien de parlar i ho farien tant si a la nena li venia de gust com si no. Va entrar a la seva habitació sense picar a la porta, encara que era molt susceptible amb els temes de la seva intimitat. Estava reclinada sobre el coixí del llit amb els auriculars posats. Llegia, subratllava, i passava a net un resum alhora que escoltava música. Mai havia entès la seva capacitat per fer tres coses al mateix temps sense despistar-se. Amb el peu anava seguint el ritme de la cançó i fins i tot en cantava la lletra en un xiuxiueig, només per a ella.

- Míriam, necessito parlar amb tu. És important.

La noia va alçar la vista molesta i va continuar treballant.

- Ara no puc estar per tu. Tinc molta feina per fer.

Hòstia, una altra que li sortia amb la mateixa excusa! La Isabel no estava disposada a acceptar un no com a única resposta. Va fer una ullada ràpida a l'equip de música i en va desconnectar el cable. L'aparell va fer un soroll sord abans d'apagar-se.

- Què estàs fent? Estàs boja o què! _ la va increpar de males maneres, ofesa com a qualsevol adolescent que no accepta cap limitació de la família. Sóc major d'edat, era com si li recordés, no tens cap dret a putejar-me així! No podia pair la seva mare per dos motius molt definits. D'entrada perquè havia enganyat el seu pare amb un altre home, humiliant-lo davant de tothom, dels seus amics principalment. I en segon lloc, cosa estranya, no podia evitar veure-la com una mena de rival.

- Hem de parlar tu i jo. I no et posis així, que no penso sortir d'aquí fins que m'escotis.

La seva filla va creuar els braços al temps que corria a posar-se a la defensiva. Mirada desafiant i una ganyota de disgust que pensava deixar ben palesa.

- Què vols, mama?

- Has d'estar amb aquesta actitud, tan de perdonavides?

- Potser és que estic emprenyada, no ho has pensat? Et passes moltíssim amb el papa. No el tens per res i això m'indigna! I francament , no vull parlar d'aquest tema amb tu!

La Isabel es va mossegar la llengua per no dir de més. Com si a la nena li importés gaire com estaven les coses entre el seu pare i la seva mare! Per fortuna, no havia enxampat junts pare i filla , de fet esperava no haver de fer-ho mai, perquè la imatge era tan grotesca com llastimosament ofensiva i no creia que pogués suportar-ho.

- Són qüestions d'adults. El que hi hagi entre el meu marit i jo _ la Isabel va pensar que si hagués de transcriure el discurs en un text, hauria fet ressaltar les paraules amb lletres fluorescents i amb un format de grans dimensions perquè quedés clar com l'aigua_ no és cosa teva, això per començar. _ Havia fet diana, l'havia ofesa.

- No sé a què vénen tots aquests rotllos ara! És que vols recuperar el papa? Perquè si no recordo malament vas ser tu la qui el vas fer fora de l'habitació deu fer com una eternitat!

- És que realment et preocupa el que hi hagi entre nosaltres dos ?

La Míriam va callar uns segons, avaluant quina resposta donar. No li agradava el to d'aquella conversa. La seva mare s'havia assegut a la punta de llit a tocar d'ella i podia respirar-ne la incomoditat, però també l'esperit combatiu. No la deixaria marxar i es valdria de les amenaces , dels crits, o de la força física per obligar-la a fer-la seure de nou amb la pressió de les mans en el cas que ella fes el gest d'incorporar-se per tocar el dos de l'habitació.

- Suposo que no m'agrada que li facin mal. És el meu pare.

- I jo la teva mare.

- De debò, què diantre vols? He d'estudiar!!

- L'altre dia vaig veure en Pau. _ La Isabel va mentir. La veu es va tornar més dolça. Va perdre la fredor de l'acer a punta de coll, per ser càlida, quasi com una carícia. _ Que ja no us veieu? Fa molt per tu aquest noi, la veritat. És atractiu, educat...

- Insegur, infantil, desequilibrat emocionalment... _ la va tallar la Míriam. _ Podria continuar, si vols.

- Bé, tothom té la seva part negativa! Qui és perfecte?

- ... _ espatlles en alt i silenci forçat .

Anava a dir el pare, tot i que va saber callar a temps de no espifiar-la.

- Si una relació no funciona, és clar, sempre es pot trencar. És una pena, però! Aquell noi em queia tan bé! Sigui com sigui una noia jove i bonica com tu, no ha de tenir problemes per conèixer altres nois de la seva edat.

- Sí, això, criatures de vint anys! _ va rondinar amb menyspreu.

- Vint, vint-i-cinc a tot estirar... és el que et pertoca per edat. No voldràs sortir amb un vell de trenta! És massa home per una nena de divuit anyets._ ho va dir en segones intencions, amb la intenció de fer-la reflexionar.

- Quasi dinou, mama! A més, tu què n'has de fer si m'agraden més madurs? Els gustos són molt personals, no?

- Sí, per suposat! _ la Isabel va agafar embranzida i va continuar parlant, plena d'ambigüitats, sense parar-se a pensar gaire si el discurs tindria una coherència o si seria un reguitzell d'oracions inconnexes amb molts buits pel mig. _ Recorda però que hi ha edats i edats! i que no tot està bé en aquesta vida! Per exemple, jo mateixa vaig començar a sortir amb el teu pare de molt joveneta. Va ser el primer home amb qui estava. Com podia saber el que volia? El que et vull dir... en realitat... és fàcil confondre les coses als divuit anys, una encara no està prou madura... Un pare jove, atractiu, que està tan pendent d'una sempre... és probable que se l'admiri més del compte i sense adonar-nos, qui sap el que pot passar? ... no t'has de deixar enredar, reina... tu vals molt més... de fet, quan tinguis la meva edat comprendràs quanta raó tenia la teva mare!

Va continuar explicant-se sense tenir el convenciment que realment fos escoltada per una filla que no gosava mirar-la a la cara, encara que era al seu costat, asseguda a contracor, perquè no tenia altre remei. La Isabel es va preguntar si havia reaccionat massa tard o si encara era a temps de redreçar-ho tot. Els plors , les crisis d'ansietat d'en Jordi, l'obsessió malaltissa, la rancúnia cap a en Pau, tot naixia i moria per un mateix conflicte: la nena. La deducció matemàtica de sumar dos + dos era tan evident que no va poder entendre com no ho havia vist abans. Fins a quin punt en Jordi l'havia manipulada? La paranoia per posseir i dominar la voluntat d'una filla que se li havia anat escapant de les mans amb l'edat havia deixat un rastre, un cúmul de pistes que qualsevol investigador amb un mínim d'intel·ligència hauria seguit sense entrebancs per descobrir l'origen del misteri. Era transparent, tot emoció. Com havia pogut ser tan sapastre? Era allà, enfront! L'espai reduït d'aquelles quatre parets: una habitació, un despatx, una sala d'estar? Els actors: dos únics protagonistes. Actuaven sempre difuminats entre cortinatges, amb un estudiat joc d'ombres que no deixaven veure les escenes, sempre tèrboles, imprecises, sàviament difuminades, i que ara sota la claror d'un focus potent, eren d'una agressivitat que feria la vista. Es va preguntar en què havia fallat. Durant anys havia viscut abocada a la vida familiar , dedicada exclusivament a la seva filla i al seu marit , mai havia sospitat de cap comportament fora del normal. De portes enfora no tenia vida, ni tan sols s'interessava pel món que transitava frenètic set plantes més avall de casa seva. Netejar, cuinar, anar de compres, vetllar pels seus , fins oblidar-se de viure per passar a ser la mestressa de casa ideal, sovint força malcarada, invisible per al seu home i amb la sensació de ser poc valorada per una filla que mai es va obrir a ella i amb qui que es va limitar a coexistir.

- Què en penses tu, de tot això? _ va dir a tall de conclusió la Isabel que la va escodrinyar amb interès.

La de la imatge és la Isabel.