Cada vegada que respires

Capítol 22, 30a part: Fi, Observant darrere el teló.

Continuació 27 de maig de 2011

- T'agrada? _ la dona li va indicar el punt del cos on ell havia quedat enganxat. _ A mi em va encantar quan la vaig veure exposada a l'aparador. No et sembla que vénen ganes de tocar-la? En Felip s'hi entreté sovint quan encara la porto posada.

Es va quedar astorat. Li estava proposant alguna cosa? Ben mirat, era el que semblava. Havia trigat el seu temps, però per fi la Isabel era productiva! Era el perfum de feromones, per suposat. Les posava a totes a to, sense excepció.

- Em deixes tocar-la? La veritat és que la combinació de la tela amb la pell és molt atrevida.

Ella li va agafar la mà que va deixar reposant damunt de la seva cama.

- I és clar. És el que desitges, no?

- Coi, sí que ets directe!

L'home va palpar la textura de la roba que s'entreobria damunt de la seva cama esquerra. Era suau i temptadora. Portava unes mitges color carn i va percebre les tires del lligacames que les subjectaven per sota de la faldilla.

- Vaja, si que saps fer pessigolles tu! _ va riure la Isabel, mentre es deixava tocar.

- T'agrada, reina?

Estava fascinat, tenia la mirada brillant, gairebé febrosa, que la Isabel buscava en un home.

- Tu què creus? T'has fet de pregar molt! _ va respondre amb picardia, mentre s'anava descordant la brusa, que va deixar caure damunt del parquet flotant de la consulta.

- Ets extraordinària. _ es va quedar hipnotitzat per aquells sostenidors vermells que alçaven i comprimien el pit voluminós de la dona. _ Te'ls trauràs? _ va indicar assenyalant-los.

- Per suposat. _ Se'ls va descordar i en Carles va quedar extasiat per la grandària, molt superior a les de les perfectes adolescents de pagament del Club Paradís.

La dona va deixar que ell manegués, besés o xuclés una de les parts de la seva anatomia de la qual estava més que satisfeta, a part de les natges que també eren grosses i prominents.

- Carles? Alguna cosa més? Carles?

La Isabel va repetir la pregunta una vegada més, impacient. El seu Cap s'havia quedat absort mirant-li la cuixa enmig d'una enrevessada llista de futilitats que semblaven formar part més d'una mala excusa per repassar-la de dalt a baix que no una tasca urgent que la distreia de feines més transcendentals, com ara atendre el telèfon que no parava de trucar. I després encara tenia la barra de queixar-se del seu baix rendiment! Sí, l'home s'havia extraviat enmig d'una fantasia. Si ella hi participava o no, era un misteri, però la base on arrencava tot el deliri era sens dubte la faldilla que s'obria agosarada per mostrar fins a quin punt la model que la lluïa era capaç de fer perdre el cap a un home amb la libido desbocada. Era un individu estrany, a qui no acabava d'entendre. A vegades fins i tot li recordava l'estaquirot del seu ex, que sempre estava a la lluna de València.

- Alguna cosa més? El telèfon no para de sonar i...

- Ah, sí, perdó Isabel. Pots marxar, això és tot!

En Carles s'havia recuperat. Tornava a lloc. La va contemplar tot sortint, amb el posat altívol. No la va acompanyar a la porta, com feia sempre. Va fer una ganyota de ràbia. Se sentia estafat per en Felip que li havia promès meravelles amb aquella dona! Si no hi havia canvis substancials, quan passés el contracte de prova de tres mesos l'engegaria al carrer. Ell ja havia complert. Havia tornat el favor, no se li podia recriminar que no fos fidel a la paraula donada, a la seva bona voluntat. Quan recordava que havia fet fora la Marina, una professional de cap a peus, responsable i complidora, per posar en el seu lloc aquella arreplegada!, es posava malalt.

Continuarà...

La de la imatge és la Isabel.