Cada vegada que respires

Capítol 20, 13a part:Tau. Si no eres amb mi, on eres?

continuació 5 de gener de 2011

En Jordi li va fer els dos petons de rigor i va somriure irònic. Van ser comentaris com els del seu marit que van engegar en orris la seva reputació. Aquest tio és un marica! Les té totes penjades d'ell , a sobre no els fot ni cas! Segur que li van els homes, a aquest cabronàs! I ja estava fet, l'excusa idònia per esbravar-se amb ell. Conseqüències? Molt d'escarni, infinitat de burles, fins i tot alguna pallissa, sempre en algun espai on no es pogués defensar ( a les dutxes del gimnàs o a la sortida de l'institut en un carrer de poc trànsit ) i on el nombre d'atacants fos prou ampli per assegurar-se que podien humiliar-lo sense cap entrebanc. Adolescència tòxica perquè per desgràcia era alt i tenia ulls de gat, d'aquells que atreuen sense buscar-ho.

- Era un altre temps! _ va respondre evasiu.

- I aquesta noieta tan maca? _va preguntar l'Oriol, picat perquè la seva dona havia caigut com totes, de quatre potes als seus encants. Malparit! Si fins i tot les professores, li arrodonien la nota a l'alça, perquè era un noi estudiós i responsable, d'aquells que cauen bé, quan de fet el que els passava és que els queia la bava amb ell!

- És la meva filla.

- No m'ho hagués pensat mai que...

- Em casés? No, suposo que no.

En Jordi va recordar els blaus a la pell, les ferides a les cames i als braços per les puntades de peu o els cops de puny, que als seus companys de classe sempre els anava bé per treure les frustracions! Ell ja no era una persona, no era res. Un sac de carn i ossos, algú qui colpejar. Persones com l'Oriol, en Ramon, en Sergi o el Marc, entre d'altres. No tothom pegava, perquè les humiliacions podien ser de moltes menes i tenir nivells de sofisticació molt amplis. Els cops desapareixen amb els dies, però les paraules queden clavades dintre durant molt de temps; dies, mesos, anys. Com passar pàgina? I malgrat la fama que personatges com aquell s'havien esforçat a crear-li, gai, homosexual, desviat o transvestit, les trucades de noies a casa no paraven. Com s'ho feien per tenir el seu telèfon si ell no els el donava? Per si tot plegat no fos suficient havia de trampejar els recels de la mare que cada dia que passava es feien més grans i obsessius. No m'enganyaràs amb una altra, no ? Quan l'únic que ell volia era estar sol, tancat a la seva habitació que era com si no tingués porta perquè la mare sempre el buscava, endinsant-se constantment en aquella via de pas que era el seu món. Entrava sense avisar, mai sabia si l'enxamparia a mig vestir; descorria la cortina de la dutxa i hi entrava ella, Amor, que et sembla si ens rentem l'un altre? Ella es desposseïa de la roba amb un erotisme estudiat, que el repugnava; o se li reclinava al damunt quan estudiava, perquè notés les formes dels seus pits i del seu cos fent pressió sobre la seva esquena. No tenia veu, perquè ningú l'escoltava, però hauria volgut proclamar ben alt que no li interessaven les dones, i molt menys els homes, que l'única cosa que volia al món era tenir un espai propi que cap persona pogués franquejar.

- No us assembleu gens, la teva nena i tu! _ va precisar l'altre amb mala llet i amb un somriure foteta a la boca . De segur que no era seva, va pensar l'Oriol amb ràbia. Si no li anaven les dones, que ho sabia tothom!

Alternatives: insultar-lo, fotre-li una hòstia, ignorar-lo? Hauria pogut amb ell sense cap dubte. Més baix, més gras a base d'abusar d'una vida sedentària i amorfa. Va respirar resignat. Sí, era preferible passar per alt el comentari. Pel bé de la Míriam, d'aquelles criatures que no tenien cap culpa de tenir un pare com aquell i per una dona que no coneixia, però que el mirava cohibida i possiblement incòmoda per les maneres ambivalents del seu marit.

- Perdona, tenim pressa , no podem estar per tu._ el va tallar en Jordi, que només volia treure-se'l del damunt d'una vegada per totes.

Finalment es va donar per al·ludit. Deixem-ho, parem aquí o acabarem malament. Ho va entendre. Encaixada de mans, nous somriures de cortesia, molta mentida i força recel d'ambdues parts.

- Que vagi bé! Ja els comentaré als amics que t'he vist... Una nena molt gran... M'ha alegrat molt haver-te vist, de veritat...

En Jordi es va girar per no veure'l.

- Papa, qui era aquell home? No m'ha agradat gens!

- Ningú!_ es va centrar en ella. Aquell desgraciat no li espatllaria la tarda. Va fer fora tots els dimonis i va riure content._ Vols alguna cosa de xocolata? Saps, crec que a mi també em vindrà bé!

- Guai, però que sigui amargant!.

Els dos van entrar directes a la botiga on una noia, que semblava mortalment avorrida, es va animar en veure entrar uns clients que portaven escrit la paraula llaminer a la cara i amb aparents ganes de gastar.

- En què els podria servir ?...

Uns metres més enllà, un matrimoni, dos fills.

- Oriol, quin amic més guapo tens! Mira que no dir-me'n mai res! He quedat com una tonta davant d'ell!

- Aquell tio , però si és gai, que ho sabia tot l'institut!

- Què dius ara, amb el bufó que és... i aquella noia, que no és la seva filla?

- De ben segur que és un d'altre home!

Continuarà...

El de la foto és en Jordi a l'època de l'institut.