Cada vegada que respires

Capítol 14, 5a part: Ni. El meravellós món de les aparences.

dimarts, gener de 2010

En Pau havia anat a recollir la Míriam a casa seva. Tenia intenció d'aprofitar cadascun dels moments d'aquell vespre-nit. Les festes, que per sort o per desgràcia ja s'acabaven, ajudaven a desvincular-lo dels estudis per uns dies i li permetien gaudir amb total llibertat del temps que destinava a la seva parella, sense haver de patir per un control de la facultat o per un treball que s'havia de lliurar abans d'una data especifica. Ell era d'ella en exclusiva, i viceversa, i això el feia més exaltat en els seus sentiments. Estava eufòric quan va arrencar el cotxe en direcció al centre. Va engegar la ràdio i va sintonitzar un canal de música alternativa, de cançons de grups dels vuitanta o noranta d'un estil fosc i gòtic que a ella, estranyament, li agradaven. Per influència de l'Úrsula possiblement.

- Què et sembla si anem a sopar i després anem al cine? _ va proposar la Míriam emocionada de sentir la veu d'en Robert Smith amb el seu Lullaby.

- Fantàstic, però primer podríem fer "altres coses"_ va suggerir sorneguer en Pau.

- Com ara tancar-nos al pis dels avis?

- Per què no? Ja saps que et puc fer molt feliç si vols. _ en Pau va aprofitar el vermell d'un semàfor per prémer-la contra seu, tot buscant amb delit uns llavis que es van apartar en notar la boca d'ell a tocar de la seva.

- Què et passa? Estàs de mal humor?

- A vegades em fa la sensació que l'únic que voleu els homes és un receptacle on desfogar la vostra passió. Tot gira entorn del sexe, sexe, sexe!

- A que ve això ara? A quins homes et refereixes? O és que hi ha algú més a part de mi?_ en ocasions ella era capaç de trasbalsar-lo. La sola idea que pogués ser d'un altre el feia embogir de gelosia. En Pau estava crispat. Va canviar de marxa i va accelerar. L'havia posat dels nervis!

- És una forma de parlar! Per què t'ho prens tot tan seriosament? A més no hi ha temps per fer tantes coses! Se'ns farà tard!

- Són vacances, la teva mare no t'ha imposat cap hora de tornada aquest vespre. Podem allargar la nit.

- Sí, ara que ho dius fins i tot el meu pare s'hi ha avingut! Coi, això no és normal. Ell era molt estricte amb els horaris!

- I això és un problema?

- Doncs sí, ho és.

- Míriam, no t'entenc per més que m'hi esforci! Qualsevol noia estaria encantada amb uns pares tan permissius.

- Ell no està bé.

- Ell? El teu pare?

- Si, i si li donessis una oportunitat, canviaries totalment de concepte.

- Però si és ell que no vol saber res de mi! Sempre que ens veiem és molt desagradable. L'altre dia me'l vaig trobar baixant del portal de casa teva i encara és hora que em saludi. Em vaig quedar com un estúpid, amb la salutació a la boca. Només s'esforça a fer el paper quan hi ets tu al davant i tampoc es pot dir que sigui una meravella! Si pràcticament no em dirigeix la paraula!

- Està passant per uns moments molt difícils. No pots jutjar una persona sense saber ni un borrall de la seva vida.

- El que em rebenta és que sempre hem d' acabar parlant d'ell.

- El que passa és que tu no ho entens! L'altre dia la mare em va dir que no podíem gastar tant. És el primer cop que ho sento dir a la vida.

- Míriam, tothom està igual si fa no fa! Per desgràcia hi ha gent que està molt pitjor que vosaltres.

- Però és que encara n'hi ha més. Crec, bé en realitat estic gairebé convençuda, que la meva mare té una aventura.

En Pau la va mirar de cua d'ull sorprès i li va acariciar la cara amb la mà que tenia lliure en una mostra de solidaritat espontània. No podia dir que allò l'estranyés. El pare d'ella era un home molt estirat. De fet, estava convençut que haver de conviure-hi havia de ser un autèntic calvari! La mare de la Míriam era ben corrent , però era simpàtica , semblava divertida i bona persona. Per què no podia trobar fora del matrimoni algú més compatible amb ella?

- Em sap greu._ va mentir per quedar bé. No suportava aquell individu. _ Tot i així, com que no és cosa teva, serà més prudent que et quedis al marge.

- Ho sé. A més el pare continua a casa com si no hi fos. Se'l veu tan abstret! Abans m'ho explicava tot i jo sabia que podia confiar-hi.

- Passa pàgina. Centra't en el que és important per a tu; els estudis, els amics , en mi.

- Tot plegat em supera. No puc ignorar-ho, fer com si no veiés les coses! Em sento tan trista! Per si no fos suficient, em fa la sensació que tu no estàs de part meva. Aprofites qualsevol ocasió per criticar el meu pare i t'és igual si em fas mal o no amb els teus comentaris.

La Míriam va començar a sanglotar.

- Si us plau, no ploris. Perdona'm, jo mai he volgut ferir-te. Has d'admetre que el teu pare m'odia... _ va canviar d'arguments en adonar-se que possiblement estava empitjorant les coses en comptes d'arreglar-les. Va aturar momentàniament el cotxe en una cantonada i la va abraçar. _ Saps que jo t'estimo molt , que no vull veure't patir. Anirem al cine si et fa il·lusió, però no t'enfadis amb mi.

Continuarà...

La de la foto és la Míriam.

 La cançó que escolten per la ràdio i que tant agrada a la Míriam.