Cada vegada que respires

Capítol 20, 10a part: Tau. Si no eres amb mi, on eres?

Continuació nit de Cap d'Any ( 1 de gener de 2011 )

Ell va preparar dues copes que va deixar damunt de la taula de la cuina amb una capsa de bombons de xocolata que la Isabel havia comprat aquell matí, i que havia guardat a la nevera per quan els vingués de gust picar-ne algun. Va revisar que quedés cava fresc. Sí, més que suficient per a dues copes. Llavors es va asseure a esperar-la. En allò s'havia convertit la seva vida, una antesala on havia d'estar atent a les demandes o a les necessitats de tothom: anar amb peus de plom amb la dona, aguantar amb estoïcisme els arravataments del seu pare perquè no acomplia amb el seu nivell d'exigències, moure's gairebé com un fantasma per casa per no molestar la Míriam que era hipersensible amb ell. Però aquella nit havia de ser diferent, no? Era Cap d'any, una data amb poders quasi màgics per a la majoria de la gent. Va esbufegar mig deprimit , mig esperançat desitjant que ella tornés ràpid per poder-hi mantenir una conversa amb més profunditat. Què podia haver passat? Estava tan intrigat que es moria de ganes de conèixer tota la informació de primera mà, però d'altra part no volia entremetre's. Bé, va pensar amb filosofia, la nena era al pis amb ell , era evident que aquell noi li havia fet alguna de ben sonada. Això li provocava sentiments contradictoris: una alegria continguda ( si el noi perdia, ell hi guanyava ), sense passar per alt la ràbia o el rebuig. Era quelcom intolerable que algú estigués causant sofriment a la seva filla.

- Hola Papa!

- Vaja, ja ets aquí!

La noia li va envoltar el coll amb els braços i li va fer un petó a la galta, abans de seure.

- Brindem pel nou any? _ va proposar el pare alçant la copa.

- Brindem!_ va prendre'n un petit glop. _ Està bo.

El pare va somriure. Se sentia feliç.

- Mira, he tret bombons perquè m'ha semblat que lligaven amb el cava._ va obrir la capsa, que encara estava precintada i se la va oferir. _ Té, agafa els que vulguis.

- Sí, per què no?_ la Míriam va mirar amb atenció les diferents varietats i en va escollir dos: un de xocolata amargant i un altre de cafè._ Uumm, són bons!

- Els ha comprat la teva mare._ ell també va agafar un bombó. Coincidien en gustos, com en tot, el de xocolata amargant era el seu preferit.

- Per cert, on és la mama? Ja és a dormir?

- No, ha sortit.

- Què? T'ha deixat sol aquí? Aquesta nit? Com ha pogut fer-te una cosa així!_ estava revoltada i va envermellir de cop per la impressió.

- Míriam, a mi m'ha semblat bé que sortís a distreure's.

L'estava disculpant? Després de tot?

- Però papa, no t'entenc...

- La teva mare i jo no compartim res, a part de les estones que passem a la cuina menjant, així que, en fi, a mi també se'm feia pesat veure-la canviant de canal contínuament amb cara d'avorriment! Tampoc sabíem què dir-nos. Ha estat el millor per als dos.

Va saber que l'havia desconcertada. No sabia què podia estar passant exactament per la ment de la seva filla, però era evident que l'estava censurant i que no reprimiria les seves crítiques durant gaire estona més. Ell va comptar mentalment fins a trenta, quan ella va fer un soroll de contrarietat amb la boca per demostrar-li la seva disconformitat abans de parlar. No havia trigat ni mig minut.

- Per què ho aguantes? És que no tens dignitat? Ella... _ es va aturar en sec, per no xerrar més del compte. Si havia conservat aquell secret tan de temps, ara no era l'hora de trencar el pacte de silenci que s'havia imposat. Era Cap d'any, una nit especial, no volia destrossar el moment enduta per un impuls. Era massa espontània, havia d'aprendre a controlar-se. Va beure un altre glop de cava i va desviar la mirada.

- Ella què? _ va reprendre el pare, picat per la curiositat. Era possible que la seva filla també s'hagués adonat de tot? No es podia dir que la Isabel fos gaire discreta, certament, però l'incomodava que la nena ho tingués tan clar com ell.

- No-res.

- Míriam què em volies dir?_ va insistir.

- Papa, és que tu no veus les coses? No sé, la forma de comportar-se de la mama no és normal! Surt constantment, i sempre va tan arreglada! No et fa pensar que... _ va ometre el dia de platja, els cossos molls i suats, la sensació de vòmit que li havia provocat en descobrir-los. Era massa fort per expressar-ho en paraules.

- Vols dir que té un amant? És això a què et refereixes? No em miris d'aquesta manera, vols?, portem molts anys casats perquè no vegi les coses.

- Llavors ho saps?

- Sí.

- Des de quan?

- Fa bastant, la veritat._ va concloure. Les pupil·les es van empetitir per la incomoditat i els iris blau gris van resplendir a contracor. Odiava el caire que estava adoptant la conversa.

- I tot i així, continues amb ella? _ va picar de peu al terra enduta per un rampell de ràbia. Com era possible?

- No és tan fàcil. Hi ha molt a valorar en un divorci.

- Com ara?

- No és tan simple!_ va replicar excusant-se . És que potser li havia de parlar de les seves pors? Tinc pànic que tu també m'abandonis si ens separem. La nostra situació econòmica actual no és sòlida, i no em puc permetre haver de donar-li la meitat de tot el nostre patrimoni que li pertoca per llei, si ella me'l reclama. La teva mare l'únic que ha fet de bo durant tots aquests anys ha estat donar-me una filla: tu. Per això he suportat que em fes la vida impossible durant una eternitat, tota la meva joventut. Va beure un glop de cava en un intent de guanyar temps. Sentia com els pensaments se li arrapaven com una planta enfiladissa a una paret. No volia respondre aquella pregunta, senzillament volia desviar el tema , saber què passava entre la seva filla i aquell maleït noi._ Mira't a tu mateixa, és obvi que la teva relació amb en Pau no funciona! Jo també et podria preguntar el mateix, per què ho aguantes? Per què jo tampoc no ho entenc!

- Ell... és diferent... jo no vull fer-li mal, simplement.

- Allargar l'agonia, en d'altres paraules.

- Potser sí que m'equivoco. No ho sé. Sigui com sigui ara estic bé, aquí, amb tu.

- Jo també.

Se li va atansar, i li va acariciar la mà amb delicadesa. Era menuda per a ell. Els dits, el palmell de la mà, podia cobrir-los només amb els dits llargs, prims i immensos, que frisaven per tocar-la, malgrat totes les pors i els dubtes o la incertesa del demà.

- Aquesta nit he estat amb ell. No t'importa? _li va dir la noia intuint cada paraula no dita a partir d'aquell contacte prudent, quasi infantil, però que expressava amb claredat l'àmplia gamma de matisos amb què està compost el desig d'un home.

- Ha arribat un extrem en què ja no m'importa res! Suposo que estic cansat d'esperar.

Continuarà...

El de la foto és en Jordi.