Cada vegada que respires

Capítol 21, 13a part: Ípsilon. Les directrius d'un bon estrateg.

dimecres, febrer 2011

En Josep Lai va trucar a en Jordi per concertar una entrevista d'urgència, en un lloc neutral, ni a l'empresa de reformes, ni a casa seva. Van quedar en un restaurant per dinar, aleshores parlarien amb calma. Va demanar una ampolla d'aigua ben fresca i se la va servir per fer temps mentre esperava en Jordi, que no va trigar més de cinc minuts a aparèixer per la porta d'entrada del menjador. Van saludar-se amb un cop de cap i les mans alçades. Acte seguit en Josep es va posar dret en tant que el seu amic creuava la sala en direcció a la seva taula. Salutacions, fortes encaixades de mans, prendre seient , fullejar la carta amb el menú, i fer una ràpida selecció dels plats.

- Tu diràs! Hi ha alguna queixa de la reforma o és que hi ha alguna pega amb els terminis fixats d'acabament d'obra? _ va preguntar-li inquiet en Jordi.

- No, i ara! Tant de bo, fos això!

Els dits d'en Josep van començar a arrugar el tovalló de tela gris, entortolligant-lo com un cabdell per finalment deixar-lo caure damunt de la taula en una mena de frustració infantil.

- Per què deu ser que no em fa cap gràcia el que m'has de comentar? El tema no es presenta gaire bé, veritat? _ en Jordi el va observar tens, preveient-ne un desenllaç tràgic per a l'empresa, que havia viscut el miratge de la recuperació gràcies al projecte que havien signat amb el client feia uns escassos tres mesos.

- El banc m'ha tancat l'aixeta del crèdit. _ va deixar anar en Josep , emprenyat.

- Llavors, l'obra?

- Es cancel·la. L'hem de deixar a mitges. Ho sento Jordi, no hi ha cap altra sortida.

- Em pensava que disposaves dels diners per enllestir-la.

- Tu mateix ho has dit, m'ho pensava! Han sorgit problemes d'última hora amb els quals no comptava i la reforma dels dos pisos no és una cosa que tingui prioritat actualment.

- Vaja, no sé que dir... m'he quedat en blanc. Per a nosaltres era vital aquesta feina. Ara hauré de fer números per veure com ens en sortim, d'aquesta!

- Ho sento, de debò. La meva intenció és acabar aquests pisos, però s'haurà de deixar per a més endavant, quan recuperi capital. _ es va recolzar en el respatller de la cadira i va mirar directament als ulls d'en Jordi, a qui respectava tant com a persona que com a empresari. Se sentia en deute amb ell i la seva consciència li manava una explicació detallada, malgrat que no se l'exigís._ Al meu fill l'han fotut al carrer amb un ERE d'aquests que ara s'estan posant tan de moda. Té hipoteca i dues criatures petites. No em puc gastar els diners en una reforma quan ell pot ser que els necessiti per tirar endavant la vida de la seva família.

- Josep , no em deus cap explicació, de veritat, però t'ho agraeixo. _ en Jordi va maleir no tenir cap calmant a sobre. Els havia abandonat feia temps i els havia abocat tots al contenidor de la farmàcia per no caure en la temptació de fer-ne ús, encara que en moments tan delicats com aquell no li hauria fet cap lleig a un trankimazin o un vàlium. No calia fer números per saber-ho, per molt que fes els comptes de la proporció d'ingressos i de les despeses amb l' esperança d'equivocar-se. No siguis negatiu, com li recordaria la seva filla, però la realitat era que l'empresa estava morta, a punt de la fallida.

Els dos homes van fer una nova encaixada de mans , després van començar a dinar. Cap dels dos tenia realment gana.

Continuarà...

El de la foto és en Jordi.