Cada vegada que respires

Capítol 19, 8a part: Sigma. Tot és qüestió d'eleccions.

27 de novembre de 2010

La Míriam va quedar amb els seus amics per anar a visitar el pis que compartirien l'Albert i l'Adrià a començaments de desembre. L'habitatge, al bell mig del cor de la ciutat, era un quart pis sense ascensor en un dels barris més ben valorats per la joventut. Carrers antics, estrets, per alguns un punt ombrívols, però plens d'història, on bullia la vida i s'arreplegaven per igual joves o turistes en massa quan volien tastar la vida nocturna plena de restaurants i locals de moda. Era un barri bonic, amb encant, d'aquells que enamora en una etapa de la vida en què les principals preocupacions són "Què farem el cap de setmana?" però que era mirat amb més escepticisme en una edat adulta, que és quan pesen més les responsabilitats i es valora la calma i la seguretat per damunt de tot. Van picar el timbre de la porta negra de ferro i van enfilar per uns escalons de pedra vells, desgastats , perillosament empinats, aturant-se a cada replà per agafar aire. Era un lloc humit, de poca il·luminació amb les parets despintades i polsegoses, quasi depriment, que es va transformar en una espai dinàmic que vessava vida tan aviat com els seus amics van fer-los passar dins del pis. Un pis molt personal, que definia a crits com eren els seus llogaters: persones joves amb una ment pràctica , extravertida, amb un especial interès per la cultura.

Només entrar et sorprenien els colors divertits a les parets: groc palla al rebedor, taronja al passadís, blau cel a la sala d'estar-menjador on predominaven mobles d'estil senzill que eren decorats per un munt de cd, dvd, o llibres que s'apilonaven amb gràcia descurada als diversos prestatges de fusta blanca que recordaven l'estil vintage. A un extrem de la sala hi havia un enorme sofà que convidava a asseure't , davant per davant d' un televisor de pantalla extragran. La taula amb les seves corresponents cadires, preparada amb un extens pica -pica amb tots tipus de begudes: refrescos o cerveses per a qui ho preferís, era en un racó just enfront d'una àmplia balconada que donava al carrer.

- La resta del pis, encara l'estem arreglant. Seguiu-nos_ va parlar l'Albert que els va guiar per un altre passadís seguit de ben a prop dels amics: Úrsula , Enric, i Míriam amb el seu germà, en Pau, que feia posat d'enfadat_ Aquí hi ha la nostra habitació. El llit és enorme, veritat? L'Adri es mou molt a la nit i necessita molt d'espai per dormir._ va emfatitzar el discurs donant un cop afectuós a la seva parella que va respondre amb un espontani: Que exagerat que ets!, tot i saber que era una veritat com un temple. Era molt inquiet a les nits i feia un munt de voltes sobre el matalàs, per la qual cosa l'Albert es queixava sovint que acabava dormint en una punta del llit, perquè ell anava ocupant tot l'espai._ Aquí al costat hi ha el lavabo, amb dutxa._ va precisar. Els va obrir la porta perquè tots hi fessin un cop d'ull. _ A continuació va obrir la porta del costat. _ Aquesta habitació l'utilitzarem com un despatx. Com veieu encara hi ha un munt de capses pel terra amb coses per endreçar i el moble l'hem d'anar a comprar la setmana vinent a tot estirar, oi que sí, amor?_ Va afegir adreçant-se a l'Adri.

Aquell va ser un comentari de darrera hora, un apunt final desafortunat per a en Pau a qui era més fàcil tancar els ulls o mirar cap a un altre costat davant d'una realitat espinosa. Què era allò, d'oi, amor? Quines familiaritats eren aquestes? La crispació li va generar un esbufec de disgust que va acabar reprimint gràcies a una afortunada puntada de peu de la Míriam que, de passada, va estossegar nerviosa per amagar aquella relliscada. Per bé o per mal ningú se n'havia adonat.

- Tornem al menjador? _ va continuar l'Albert tot positiu. _ Mireu, la porta de la dreta dóna a la cuina, que al fons té una petita galeria. I si tornem sobre els nostres passos, de nou al menjador. La porta de l'esquerra és una altra habitació que suposo que serà per als convidats, veritat, Adri?

- Ho expliques la mar de bé, cari. Jo no ho podria fer millor. _ l'Adrià el va somriure pletòric. Era l'home més feliç de la ciutat en aquells moments. Ningú podria canviar-ho. Va fer una ullada general al grup i va afegir._ Què us sembla si anem a menjar alguna cosa?

continuarà...

El de la foto és l'Adrià.