1a setmana de febrer de 2011
- Deixa'm tranquil·la una estona.
- Què et passa? Tornes a estar enfadada? Què t'he fet ara?
- Si et preocupessis una miqueta més per mi, ho sabries.
- Dona, no sé què dir-te. Em destarotes!
- El pitjor de tot és que em recordes el meu marit!
- Aquell? Però si sempre et queixaves que ni et tocava! No és per dir, però jo sí que funciono amb la precisió d'un rellotge al llit. Mira_ li va portar la mà cap als seus pantalons. _ A punt, com sempre. No en tindràs queixa, de mi!
Ella va apartar la mà amb fàstic.
- Quan estava enamorada d'en Jordi em passava el dia fent règims. No t'imagines com pot ser de difícil viure a base de verdura bullida i carn a la planxa, i tot i així no ser capaç de perdre més de cinc o sis quilos!
- Ja t'ho he dit mil vegades! Les dones han de tenir carn on agafar-les, no com aquells secalls que estan tan de moda i que només us agraden a les dones!
- El cas és que per molt que m'hi esforcés, en Jordi continuava sense veure'm. Crec que mai m'ha estimat.
- Potser és que li van els homes, no se t'ha passat pel cap?
- No ho sé, ni m'importa. Quan tu i jo vam iniciar la nostra relació em vaig sentir bé amb mi mateixa per primer cop a la vida. Vaig començar a menjar de veritat, tot el que em venia de gust, sense amoïnar-me de les calories.
- I així estàs d'ufanosa! Fas molt de goig, Isabel!
- I de què em serveix? En Jordi era fred, però sempre va ser educat i no passava dia que no s'hagués interessat per mi. Com estàs? Com t'ha anat el dia? M'escoltava. Ara ja no, és clar, estem tan distanciats que quasi ni ens parlem.
- No em diràs que l'enyores a aquell poca- pena!
- No, no, però m'ha fet reflexionar . Quan t'has preocupat tu per mi? Mai! Començo a creure que estar amb tu és com menjar un dolç sense sucre o un guisat sense sal. No val res, és insípid.
- M'estàs comparant amb el menjar?
- T'estic dient que n'estic fins al capdamunt, de tu. No sé ni per què vinc, realment.
- No ho saps? Deu ser perquè tens un marit que t'ignora i necessites un home que et conforti, potser?_ va respondre en Jaume amb condescendència mentre es descordava els pantalons i se'ls deixava caure a terra _ Mira, no em diràs que passes d'això! _ va afegir amb orgull, sabent que no era ni la primera ni l'última discussió i confiant que ella no es podria resistir al que li estava oferint.
- Crec que passo!
La Isabel va agafar la bossa i l'abric i va sortir del pis sense mirar enrere. Era el final.
Continuarà...
El de la foto és en Jaume.
VOUS LISEZ
Cada vegada que respires
Fiction généraleCada vegada que respires Sinopsi Una novel·la que engloba moltes realitats: una obsessió que queda fora de la llei, injustificable i demolidora ; una història sobre com la crisi pot capgirar una vida; l'ensorrament d'una família aparentment feliç;...