Cada vegada que respires

Capítol 19, 18a part: Sigma. Tot és qüestió d'eleccions.

Continuació 15 de desembre de 2010

- Què me'n dius, d'aquest local? És fúnebre total!

- Xulo!_ va confirmar la Míriam.

- Com va a la facultat? Nosaltres anem cremats amb tant d'examen. No sé ni per on començar a estudiar!

- Bé. Com que som tan pocs estudiants és quasi com si fóssim una família. Tenim molt bona relació amb els catedràtics. L'assignatura sobre mitologia grega és una passada! M'encanta!

- Guai! D'això, què et volia dir? _ l'Úrsula va fer com si tingués una idea al cap que se li acabava d'escapar i hagués de concentrar-se a buscar-la de nou a la memòria. Tàctica que no va acabar de funcionar del tot. Era evident que la tia Rogèlia no li estava resultant de gaire utilitat, així que la va fer fora dels seus pensaments amb un cop d'escombra mental.

- Úr, que ens coneixem... que a mi no m'enredes , tia! Què passa, és sobre en Pau?

- Ai, noia, com ets! Sí, bé, volia preparar una mica el discurs abans d'entrar en matèria, però si t'hi entestes!

- Va, dona, que t'enrotlles més que una persiana!

- D'acord, de dret a la veritat! Llavors no te'm queixis que sóc melodramàtica! És que el pobre està tan afectat pel que va passar l'altre dia al pis de l'Adri i l'Albert! Estava destrossat. Feia una llàstima! Jo gairebé ploro quan el vaig veure!

- Sí, ja! No ha tingut ni els nassos de parlar amb mi per telèfon!

- Però t'ha enviat missatges, no?

- Sí, bé, que menys!

- La veritat és que està molt avergonyit i li sap molt de greu tot plegat. No li ho tinguis en compte! Se sent insegur, pobre! És una bona persona, que viu per tu.

- Ets conscient que sembles un disc ratllat, sempre igual?

- Míriam, escolta'm que parlo seriosament. He tingut una visió. Ep, que no faig broma amb això! El missatge m'ha trasbalsat de cap a peus, per tant no em vinguis amb històries després que si no m'has avisat, que si m'hi podies haver insistit... Si t'apartes d'en Pau serà un error, un error immens! T'ho dic com a amiga i com a vident! Avui sense anar més lluny he connectat amb la meva tia Rogèlia. No te n'havia comentat mai res, d'ella? Segur que no? És que són tants esperits que a vegades em perdo! En fi, que era una parenta per via materna que m'ha aconsellat que et digui que...

La Míriam es va deixar emportar pel discurs de la seva amiga que tenia un regust d'altre temps, com d'antic. Gairebé podia aspirar l'aire de camp, d'un poble perdut enmig de la muntanya, on una noia de mirada trista plorava per un amor impossible. No deixis en Pau, que és el més bo que et pugui passar en aquesta vida, t'ho dic jo que no vaig tenir oportunitat d'estimar i que em vaig penjar de la biga més alta del paller una tarda freda i humida de desembre, en un dia com avui, ara fa dos-cents anys...

Continuarà...

La de la foto és l'Úrsula.