Cada vegada que respires

Capítol 22: Fi, Observant darrere el teló.

 24 de febrer de 2011

En Jordi i en Gerard havien quedat amb el gestor. El negoci familiar estava molt tocat per la crisi i havien de plantejar-se quines eren les opcions de les qual disposaven, abans de decidir què havien de fer. La secretària els va fer entrar de seguida que els va veure arribar.

- El senyor Dalmau els està esperant. Poden passar.

En Pere va tenir l'atenció d'aixecar-se a rebre'ls quan van entrar al seu despatx. Eren uns bons clients, bona gent, i lamentava profundament el tema a tractar aquell dia. Aquella maleïda situació econòmica ho estava enfonsant tot. I els polítics molt xerrar , molt discutir com sempre, en comptes d'intentar cercar solucions per a la gent del carrer! Cada cop que hi pensava, en Pere s'hi enfurismava.

- Hola Pere!

- Hola Gerard! Jordi?

Es van donar les mans , van seure.

- Un cafè? _ va oferir en Pere.

- No, gràcies. Ja estem prou neguitosos... _ es va afanyar a respondre en Jordi.

- Entenc, entenc... Bé, us parlaré sense embuts. La vostra empresa està al límit. Teniu una plantilla de set persones actualment. Això, suposa unes indemnitzacions molt fortes, en cas de decidir pel tancament del negoci.

- La quantitat a pagar és de quaranta dies per any treballat? _ va voler aclarir en Jordi.

- Sí. Així per sobre he calculat que acomiadar la plantilla girarà l'entorn dels tres-cents cinquanta mil.

- Després hi heu de comptar la davallada en la facturació anual. També teniu pagaments pendents de rebre d'alguns clients importants.

- Hi ha una finca que han deixat de pagar la reforma de la façana abans d'acabar l'obra, però ens ho està portant un advocat especialitzat en...

- Jordi, no hi ha temps! No en teniu! La justícia és lenta , a part que d'aquí que cobreu tot s'haurà anat a la merda! El que importa és que us deuen trenta mil euros. D'altra banda _ va continuar el gestor_ hi ha l'assumpte del pisos que vau comprar amb la idea de reformar-los per extreure'n un rendiment econòmic. Els vau vendre molt ajustats de preu i no vau acabar de fer-hi net; vint mil euros de pèrdues.

- Sí, tens raó, potser ens vam precipitar en la venda però necessitàvem els diners per poder indemnitzar una part del personal aquest juny passat. A més tal com està el mercat immobiliari avui en dia , va ser una sort poder-nos-els treure del damunt tan ràpid._ va puntualitzar en Gerard.

- Ho sé. Tot i així, la situació és clara: hi ha un dèficit que no us podeu permetre.

- Pere, què ens recomanes?

- He estat estudiant la situació. És evident que l'empresa no és rendible. Heu de pagar la plantilla i tancar. No hi veig cap més sortida. La part positiva és que disposeu de patrimoni i de diners al banc.

- Podríem vendre la masia. _ va suggerir en Gerard.

- He fet taxar la finca. No cobriria la totalitat de les despeses.

- Si hi afegim els estalvis que tinc al banc _ va començar en Gerard_ es podria resoldre...

- Pare, no! D'això ja me n'ocupo jo. No t'hi amoïnis. Vaig fer bones inversions en el seu moment. Disposo de la quantitat sense problemes!

- Fill, n'estàs segur?

- No t'ho diria si no fos així. Confia en mi, si us plau.

- Bé, sembla que així queda tot resolt, no?

Els tres homes es van acomiadar amb l'encaixada de mans ritual i amb els tòpics Que vagi tot bé! i Bona sort ! Aleshores es va tancar la porta i la connexió entre els seus mons, clients arruïnats i gestor de tota una vida, es va diluir. En Pere va fer un sospir de contrarietat que contenia un tant per cent elevat del sentiment d'indignació i llàstima per la pèrdua d'una empresa amb qui havia tingut tractes durant anys. Pobra gent!, va remugar entre dents, molt baixet, perquè no a tothom li agradava esbombar la desgràcia dels altres als quatre vents. Va demanar una infusió a la secretària, el va assaborir amb calma, i es va centrar en el nou client que l'esperava. Rialles , salutacions, una breu conversa informal abans d'entrar en matèria i sobretot oblidar amb facilitat l'anterior tràngol, que gràcies a Déu no l'afectava, i a més a qui interessava estar pendent de les misèries humanes dels altres?

En Jordi i en Gerard van sortir al carrer, sense intercanviar cap paraula. A fora bufava un vent glaçat , a més havia començat a plovisquejar. Et porto amb el cotxe, fill? No gràcies, crec que m'anirà bé estirar les cames. No li importava mullar-se, ni experimentar l'aire fred del vespre sobre la pell de la cara pulcrament afaitada. No volia donar una imatge de deixadesa, malgrat sentir-se tan petit com una formiga a qui podien esclafar amb el dit d'un peu. Ell havia estat algú i ara ja no era res; una persona més a la llista de l'atur. Es va posar els guants i es va aixecar el coll de la jaqueta. Va caminar amb la inquietant sensació que trepitjava un terreny poc ferm , ple de sots, precipicis, potser fins i tot arenes movedisses. En qualsevol moment podia ensopegar i caure. El que més l'espantava era no ser capaç d'aixecar-se.

Continuarà...

El de la foto és en Gerard.