Cada vegada que respires

Capítol 15, 12a part: Ksi, Wrong.

23 d'abril de 2010  (  Sant Jordi ) 

vespre

Quan en Jordi va saber que venien a sopar l'Andreu i l'Eva es va sentir més relaxat. No li feia cap il·lusió haver de fingir entusiasme amb la Isabel, com si no fossin un matrimoni que ja portava molt de temps trencat. Era ridícul. A més ell se sentia molt baix de moral i va imaginar que potser el fet de tenir convidats per una nit l'ajudaria a desconnectar del conjunt de desgràcies amb què s'havia edificat el seu món.

Nit

- Pel teu sant, Jordi! Moltes felicitats!_ els quatre van aixecar les copes per brindar i en Jordi es va deixar estimar per una estona.

- Gràcies. Un brindis per vosaltres també! M'ha fet molta il·lusió saber que avui veníeu! La veritat és que quedem tan poc!

L'Andreu va pensar que sí, que a ell li sobrava raó. Feia temps que no quedaven amb la Isabel i en Jordi. Des de la revetlla? Podia ser tant? Els mesos passaven molt ràpid, especialment quan tenies moltes preocupacions al cap i cada dia que passava augmentava la sensació de fracàs i d'impotència. Què hi podies fer quan la sort no depenia d'un mateix? Esperar que es resolgués per un miracle? L'Andreu mai havia estat home de fe i la poca que tenia se li havia acabat desfent a les mans. L'esperança era tan inútil com intentar recollir aigua entre els dits. Va envejar en Jordi que encara conservava el negoci i que disposava d'un sou regular cada final de mes.

- No saps la sort que tens, noi! Això d'estar aturat és una putada. _ va comentar l'Andreu, que no va poder amagar la frustració que el turmentava les vint-i-quatre hores del dia.

- Ara no és moment, Andreu. Intentem passar-nos-ho bé, ni que sigui per una nit. _ va precisar l'Eva.

- Ho sento, em sap molt greu. Si pogués donar-te feina, creu-me que ho faria, però les coses no acaben d'anar. Aquest gener hem hagut de fer fora més personal i no tinc clar que no hàgim d'acomiadar-ne més. _ va respondre en Jordi, que entenia a la perfecció quin era l'abast de la tragèdia que li estava exposant l'Andreu.

- Més gent al carrer? _ va interrogar espantada la Isabel al seu marit. _ Em creia que ens n'estàvem sortint!

- Si no augmentem els ingressos... no ho sé, Isabel.

- Tot són maldecaps! El que està passant és com una autèntica epidèmia, que va tocant de mica en mica a tothom!_ va rondinar l'Andreu que necessitava esbravar-se de tota la merda que portava enganxada sobre.

- No has trobat res? Cap oferta de treball?_ va interrogar-lo en Jordi tement ser indiscret, però la situació requeria que es parlés obertament del tema o el seu amic potser pensaria que a ell tot li relliscava.

- No em facis riure, Jordi! M'apunto a tot arreu. Sóc un expert en webs de treball i això que al principi m'havien de donar un cop de mà les meves filles! Perquè et facis una idea, per una miserable oferta de feina, gairebé sempre temporal o a temps parcial amb un sou de pena, t'hi pots trobar un mínim de nou-centes persones inscrites de mitjana. Després hi ha els requisits: experiència demostrada, coneixement ampli d'anglès, qui sap si d'algun altre idioma, domini d'informàtica, del sistema informàtic del Sap, utilització de la pistola de radiofreqüència , l'exigència de tenir els carnets de carretiller i de pont de grua per una puta feina de mosso de magatzem a tot estirar! Ah i per acabar de rematar, l'edat! Nosaltres ja som massa vells per segons què!

- Em deixes de pedra! No sabia que... Has provat d'anar personalment a portar currículums a les empreses? Potser és una bona...?

- Alternativa? M'he recorregut totes les empreses hagudes i per haver. Estic en forma no es pot negar, però a part de fer-me malbé algun parell de sabates poca cosa n'he tret.

- Algun amic o contacte? _ va insistir en Jordi.

- Qui encara té feina està cagat de por que no el fotin al carrer. Estan fent fora gent de tots els sectors. Els empresaris no es volen arriscar a contractar gent. Si no tenen feina ni finançament per part dels bancs! Tu ho saps tan bé com jo! Ah, després hi ha els coneguts que estan com tu, però millor, perquè com a mínim cobren l'atur.

- Espero que el proper cop que quedem puguis donar-me bones notícies. D'un dia per l'altre tot pot canviar. _ el va voler animar en Jordi, que en el fons tenia tan clar com ell que devia ser molt complicat sortir d'aquella situació quan el nombre d'aturats no feia més que augmentar diàriament.

- La vida ens ha canviat de ple. _ va intervenir l'Eva, que es veia amb la necessitat de desfogar-se. _ Ara ja no és com abans. Hem hagut de malvendre la segona residència, perquè no podem afrontar dues hipoteques, i no ens queixem perquè hem tingut la sort que algú ens la comprés! Ja no anem enlloc, ni als restaurants, ni al cine... Aquesta temporada ja no ens hem comprat cap peça de roba. I les nenes, les hem hagudes d'esborrar de l'institut privat. Si fins i tot hem hagut de deixar el pàrquing! Ara el cotxe és al carrer.

Potser en Jordi ni s'hauria adonat de la importància del que havia apuntat l'Eva, si no hagués vist la cara de sobresalt de la Isabel, però era impossible passar per alt l'esverament de la seva dona que semblava a punt de cridar: Calla, que em posaràs en un compromís! Aquella era una de les ocasions de la vida en què la fatalitat o la sort es presentaven alhora , de manera que tot depenia del prisma amb el qual es mirés o de quins interessos afavoria l'atzar. Per a ell era absolutament providencial, l'oportunitat d'or per confirmar les sospites d'infidelitat de la Isabel i no tenia cap intenció de deixar-ho passar. El problema era com plantejar la pregunta , ja que imaginava que la podien considerar una sortida fora de lloc que, ben mirat, es podia interpretar malament per part dels seus amics. El fet d'indagar en les seves activitats d'oci quan els acabaven de confessar que havien restringit les despeses a l'indispensable no faria que el titllessin de mal educat ? Era probable però, la veritat , tant li feia! Va afanyar-se a parlar abans que la Isabel prengués la paraula amb la clara voluntat de desviar la conversa.

- Així no heu anat a veure la darrera d' Scorsese? Diuen que és molt interessant. _ va preguntar com si tal cosa en Jordi. Que potser no tenia dret un home a sortir de dubtes?

L'Eva va trigar uns segons a reaccionar. Els estaven explicant la complicada situació que estaven vivint i en Jordi els etzibava aquella frivolitat? És que s'estava enfotent d'ells? Quina falta de sensibilitat! No s'ho esperava d'algú que sempre mantenia aquella imatge de persona atenta, molt respectuosa amb els altres. Es va haver de retenir per no engegar-lo a prendre pel sac! Ho va fer per cara de la seva amiga, la Isabel. Pobra, com havia de patir amb un marit tan desconsiderat com aquell.

- No, no n'hem tingut ocasió. No estem travessant per un bon moment econòmic, la veritat._ va reiterar, no fos cas que el seu interlocutor no l'hagués entesa bé o anés massa passat de copes, que tot podia ser en aquesta vida. _ I tu, Jordi, l'has vista?

- No, jo tampoc n'he tingut l'oportunitat. Però la Isabel sí que l'ha vista. Vas dir que estava molt bé, no?_ va descarregar ell amb molta dosi d'ironia concentrada a la veu. Entoma aquesta, bonica, va pensar amb l'orgull malmès.

La Isabel, que es va sentir foradada per la intensitat de la mirada del seu marit, va passar del vermell al blanc en un segon. Quan creia que ho tenia tot ben lligat s'adonava que havia estat tan estúpida de no preveure un detall com aquell. Hauria d'haver-ho explicat a l'Eva per prevenir-la, fer-n'hi cinc cèntims, de la situació, perquè l'encobrís en cas que algú tragués com per art de màgia l'improbable tema de si un anava o no anava al cine amb freqüència. Qui s'ho anava a pensar, amb la de coses que hi havia per parlar ! Va agafar aire abans de respondre per agafar seguretat.

- Sí, hi vaig anar amb una companya d'un curset que feia sobre la Felicitat que era molt interessant, per cert.

En Jordi ho sabia. I ell sabia que ella ho sabia. Espantós!

Continuarà...