Cada vegada que respires

Capítol 15, 11a part: Ksi, Wrong.

 23 d'abril de 2010

La Isabel no va perdre ni un instant a trucar a en Jaume. Havia de comunicar-li que no es podrien veure en una data tan assenyalada com aquella. El sant del seu marit, no era un dia que es pogués passar per alt i se sentia obligada a fer una mica de comèdia per cara d'en Jordi que afortunadament era de bon conformar: un passeig pel centre per viure l'ambient de la festa per acabar celebrant-ho amb un sopar íntim en algun restaurant o a casa, encara estava per decidir. Ella estava convençuda que li ho devia, com si fos una fita que havia de complir pel sol fet de continuar sent la seva dona a ulls de la llei. Això la feia sentir més bé, millor persona. En realitat, si era sincera amb ella mateixa, el que realment desitjava era alliberar-se dels remordiments que l'aclaparaven de tant en tant. Ser infidel a un marit també suposava una certa tensió! Sabia que no era correcte. Tant l'educació rebuda en un col·legi religiós , com la rebuda a casa seva ho censurava. No faràs accions impures. No diràs falsos testimonis ni mentiràs, com solien repetir les monges fent ús dels deu manaments. O com li havia repetit la seva mare en més d'una ocasió _ Isabel , recorda el que et dic , perquè un matrimoni funcioni és fonamental que no hi hagi secrets entre l'un i l'altre. La Isabel havia fet cas d'aquelles santes paraules durant anys si bé no es podia dir que n'hagués tret cap profit. La seva vida s'hauria pogut resumir en una frase: Una mestressa de casa avorrida i poc motivada. Ara estava viva, per molt que no es pogués acabar d'extreure aquell maleït sentiment de culpa que a vegades li tornava a la memòria , tan punyent i reiteratiu com un mal de queixal; era omnipresent, no se'l podia arrencar de dins. Fes el que fes: maquillar-se, vestir-se, anar de compres, endreçar el pis, preparar el menjar, el dolor persistia. No està bé, no està bé, no està bé... això sense tenir en compte altres inconvenients addicionals que representaven una dura prova pel seu equilibri emocional, com el nivell d'estrès que suposava haver de mentir tothora perquè no et descobrissin, cosa que podia arribar a ser esgotador per a qualsevol dona! Per sort, la Isabel ho portava prou bé. En Jordi no sospitava res. Tot quedava sota control.

Aquell dia només llevar-se ja i s'havia començat a mentalitzar: tocava dedicar-lo a en Jordi. No es podia negar que era una bona persona, a més de ser el pare de la seva filla i , el més important, era qui pagava totes les factures, el seu mitjà de subsistència. Estava en deute amb ell. Una tarda-nit passava ràpid. D'altra banda sempre es podia abstreure uns minuts somiant desperta amb en Jaume mentre passejaven entre les parades de flors i roses o mentre sopaven, en un moment de pausa entre la conversa de rigor. Amb la Míriam no es podia comptar. Des que havia fet els divuit estava més reivindicativa que mai i ja els havia avisat que sortint de l'institut la recolliria en Pau amb qui pensava passar tot el cap de setmana, raó per la qual no apareixeria per casa fins a diumenge al vespre, a l'hora de sopar. D'aquesta manera estaven les coses quan va marcar el mòbil d'en Jaume.

- Realment no pots fugir ni una estona? I jo que et volia regalar la rosa!_ va ser una protesta espontània, que va sorgir amb la rapidesa amb què la Isabel li va anunciar que no podien quedar.

- No puc, has d'entendre-ho. A més, com justificaria una rosa davant del meu marit? És que et falta un bull?

- Bé, suposo que tens raó. Però explica'm quin pla tens per avui. És una data molt romàntica i no seria bo que "el teu Jordi tragués les coses de lloc".

- No sé a què et refereixes._ va respondre un punt molesta pel comentari.

- Pot interpretar que li obres les portes al teu dormitori segons com vagi la diada. No sé si m'entens... o és que no estareu solets? Vam quedar que et reservaves per a mi , aquest era el tracte.

- Ara no em donis la tabarra amb les teves dèries! No sé com pots desconfiar tant de mi. Mai te n'he donat motiu.

- No desconfio de tu, reina, sinó d'ell. Mai pots saber com pot reaccionar "un home necessitat d'afecte." _ el to era massa burleta? potser l'hauria de suavitzar. Tampoc volia posar-se-la en contra. _Perdona si perdo els estreps, és que no puc evitar patir quan estàs amb ell.

- Et dono la meva paraula que pots estar tranquil. Què més puc dir-te?

- No n'hi ha prou! No, Isabel. Tu saps que jo et sóc absolutament fidel i que aquesta situació m'emprenya molt. Si m'estimes de debò em donaràs algunes garanties. Inventa-te'n alguna perquè no hàgiu d'estar els dos sols.

La Isabel va respirar violentada. No volia discutir amb ell, però li estava posant les coses difícils. En Jaume havia de comprendre que era una dona casada que no podia fer el que li vingués en gana! En Jaume era tan tossut... Hauria d'improvisar una sortida, trobar una forma de calmar els ànims de la que considerava la seva parella.

- Podria trucar a l'Eva i l'Andreu per sopar... _ va suggerir ella. En Jaume era tan gelós! Havia d'admetre que en el fons li agradava, com una prova d'amor. No deixava de ser una romàntica de la vella escola.

- Crec que aquesta idea pot funcionar molt bé. Fes-m'ho saber com ha quedat la cosa, o no estaré tranquil. I sàpigues que em desaprofites. No saps les ganes que tinc de tenir sexe amb tu.

Continuarà...

La de la foto és la Isabel