Cada vegada que respires

Capítol 20, 5a part: Tau. Si no eres amb mi, on eres?

Continuació 25 de desembre de 2010 ( Ca l'Úrsula )

- Què us sembla si anem cap a taula?

Va anunciar el pare de l'Úrsula de viva veu, enmig d'aquella mena de congregació mística que eren els parents de la seva dona.

- Salvador, no cridis tant! L'ambient no ho requereix._ es va lamentar la seva dona que es va disculpar amb la mirada davant de les cares serioses dels seus parents, poc avesats a les cridòries.

- Avui han anunciat ventades molt fortes... _ va comentar una tieta... D'on venim nosaltres plovia a bots i barrals... _ va respondre una cosina.... molt interessant, quan plou un se sent més viu, veritat?... _ va manifestar un cosí... no hem pogut evitar fer una visita al cementiri, hi ha uns panteons tan bonics... _ va afegir un tiet.... ens hem emocionat i tot! Hi havia l'enterrament d'un noiet que... _ va mormolar una cosina...

- Escolta noi, _ va preguntar un pèl massa alt en Salvador, pare de l'Úrsula, a l'Enric , futur o hipotètic gendre, tot mastegant unes patates xip que havia pispat de la cuina perquè estava afamat _ a tu t'agrada el futbol o què?

- Papa, si us plau... va calmar-lo la seva nena, que segons parer patern, estava més estranyota que mai amb tota aquella parentela.

Tothom els va mirar amb posat recriminatori i alguns inclús els van fer el signe del silenci amb el dit davant de la boca. On s'eren vistes aquelles maneres! Fins la Júlia, la seva dona, la més normal de tots, feia posat d'emprenyada.

- Quina família més guapa, oi?_ Va dir tot engrescat l'Enric al seu futur sogre._ Mai havia vist una gent tan peculiar com aquesta!

- Ni la veuràs fill, ni la veuràs! _ va xiuxiuejar-li en Salvador a l'orella, que no desitjava que li tornessin a cridar l'atenció.

Les tres. El rellotge de paret de la sala d'estar va sonar enmig d'un silenci aclaparador. Era l'hora de seure.

- Anem a dinar, família ?_ va anunciar la mare de l'Úrsula, la Júlia, tot indicant-los la porta del menjador oberta de bat a bat.

Tots van anar passant en una corrua de dos, perfectament alienada, aturant-se davant de la taula amb un respecte reverencial.

- Seieu, si us plau._ la Júlia els va anar indicant el lloc que pertocava a cadascú amb absoluta gravetat, com havia après a fer des de petita. La seva família donava una gran rellevància a aquells petits cerimonials.

- Gràcies estimada, gràcies , gràcies germana... _ i així un darrere l'altre, fins a un total de dotze persones.

Taula parada amb els comensals a punt de queixalar els entrants: avis vius, tiets i tietes, el convidat d'honor Enric, que se sentia entusiasmat de participar d'aquella festa nadalenca amb clares reminiscències d' àpat funerari i difunts reunits.

- Endrapem ja, o què! _ va rondinar el pare que es moria de gana.

- Salvador, si us plau, una miqueta de paciència, que no hi som tots! _ la Júlia va assenyalar la cadira buida amb cara de circumstàncies.

- I quan collons pensa venir la sonada de la teva tia segona! Això ja passa de mida!

- Papa, tranqui, que és a punt d'arribar._ va comentar l'Úrsula que va inspirar concentrada i va afegir. _ Puc percebre la seva essència...

- Sí, es pot ensumar la seva energia. _ la va tallar la seva cosina Ester.

Que al seu torn va ser interrompuda per la tieta Roser, sempre per part de mare.

- Sí, jo també ho percebo!-

- I digues, noi, tu com ho veus això d'entrar a formar part d'aquest món paranormal! Creu-me quan et dic que un no si pot acostumar mai del tot a aquesta bogeria!_ va dir el pare adreçant-se a l'Enric.

- És original, no?_ va respondre divertit.

- Sí, jo també opinava com tu quan tenia la teva edat! _ l'home va sospirar, extenuat. Després de vint-i-tres anys de matrimoni continuava sense acostumar-se a aquella fauna de grillats esotèrics. I el pitjor de tot, la seva única filla, n'havia heretat els gens! Era desesperant!

Continuarà...

El de la foto és l'Enric.