Cada vegada que respires

Capítol 20, 3a part. Tau: Si no eres amb mi, on eres?

continuació 25 de desembre de 2010

Cals Ribes

En Pau va ajudar la seva mare a recollir tota la platerada de la taula abans de portar els torrons , les neules i els cafès. Odiava les sobretaules eternes, sobretot quan tenia un mal dia com aquell.

- Deixa els plats ben endreçats a un costat de la pica, fill. I ara vés a preguntar qui voldrà cafè o una copeta de licor. Ah, recorda de baixar-me les tasses del prestatge, que jo no hi arribo.-

- Sí mama, d'acord, mama...

Va entrar de nou al menjador on les rialles i les converses fluïen amb naturalitat.

- Així que ara es porta això de les parelles d'homes? _ deia la seva àvia de quasi noranta anys que repapiejava força_ En la meva època aquestes tendències no existien o els fotien a la garjola per vagos y maleantes! _ afirmava tota reivindicativa.

- Mare, que són uns altres temps, que tot canvia! _ li cridava el seu pare, que tot seguit es disculpava amb el seu convidat, un noi molt trempat que era traductor i que vivia amb el seu fill petit. Què se li podia fer, si així estaven les coses! A ell el que realment l'amoïnava era la feina, que ja havien fet una reducció de personal a la seva empresa i no se les tenia totes, qui sabia si seria el següent de la llista.

- D'això, qui voldrà cafè i qui algun licor, o totes dues coses, perquè necessitem saber-ho a la cuina! _ va cridar el noi amb desgana. No es podia treure del cap la Míriam que s'ho devia estar passant de collons amb la seva família i que no s'havia dignat a trucar-li en una data tan assenyalada com aquella. I francament, ja n'estava tip d'haver de ser ell qui sempre telefonava!

- Vols que us ajudem? _ va demanar l'Adri atent.

- No, gràcies. Alceu les mans només. Qui voldrà cafès? qui licors?

Va fer un recompte mental ràpid, passant per alt la mà alçada de l'àvia Roser que es movia més per reflexos que per una altra cosa. A ella li faria portar una til·la que estava molt embalada i eufòrica amb el tema gai del seu nét petit. Pobra dona, semblava que li anava a venir un cobriment de cor quan se li va presentar l'Adrià com a parella oficial de l'Albert! Per començar havia hagut de parar bé l'orella i fer-s'ho repetir més d'una vegada, abans de senyar-se diverses vegades mentre invocava tots els sants haguts i per haver. Verge santíssima, verge dels Dolors, per Déu sant Pancraci, Déu el tingui en la seva glòria, em pensava que ja ho havia sentit tot en aquesta vida! Aleshores es va adreçar al seu marit, l'avi Esteve, que era més sort que una tàpia i que no es va assabentar de la missa la meitat. Parla més alt Roser, que ja saps que no hi sento bé, casum dena! Que dius que què?

Va entrar a la cuina amb la comanda a punt per sortir tan ràpid com tot fos llest. Preparar la sucrera, les tasses amb les seves corresponents culleretes, els vasets pel Cointreau o el moscatell, els torrons ben disposats en una safata: de pedra, de xixona, de fruites o de xocolata, per acabar amb un assortit de neules. Es movia amb la destresa d'un cambrer experimentat que l'únic que volia era servir el client. Aquella tasca l'ajudava a esbandir la ment dels núvols de turmenta amb la cara de la Míriam com a peça central. Què dimonis deuria estar fent ella en aquell precís moment? Com sabia que no era amb l'altre noi? L'amant misteriós? Per sort, el rebombori de casa l'asserenava amb clarianes i estones de sol, que l'allunyaven dels mals presagis. Les anades i vingudes de la cuina al menjador o del menjador a la cuina, li permetien escoltar retalls de converses inconnexes que li recordaven que era amb família, que era un dia especial , que li tocava estar feliç, tal com manava la tradició.

- I el mecànic em va dir que per menys de vuit-cents euros no m'arreglava el cotxe... ( oncle Robert) ... jo també opino que els colors clars relaxen... ( tia Lola )... les traduccions les paguen bé? ( pare)... Pots repetir-m'ho Roser?, no t'entenc ... ( avi Esteve )... I el profe de botànica ens va fotre una bronca impressionant perquè... ( Albert ).

Mitja tarda. Foscor. Va mirar per la finestra. Feia una ventada que espantava. Li venien esgarrifances només de pensar a sortir. A casa s'hi estava bé, calentó i a resguard d'aquelles ratxes de vent que feien vinclar les branques dels arbres. El carrer estava buit. Un espai erm i inhòspit que ningú desitjaria trepitjar a no ser per una necessitat extrema com per exemple: que un es trobés l'estómac carregat i hagués de buscar la farmàcia de torn més pròxima, o que patís els símptomes d'una intoxicació alimentària i l'haguessin de dur d'urgències, o que tingués la necessitat d'anar a veure la persona que estimava perquè el cor li feia mal de tan patiment; darrera opció, al seu entendre, amb la qual ell s'hi trobaria més reflectit. I si li trucava? va pensar. Era rendir-se fer el gest de marcar el seu número , de demanar per ella? S'havia convertit en un assumpte tan personal que havia d'estar angoixat tot el dia perquè volia escoltar la seva veu, però no podia donar el braç a torçar? Per què havia de ser ella qui li telefonés? Qui ho dictaminava que fos així? En Pau va sortir del foc creuat de converses absurdes i bromes disteses per tancar-se a la seva habitació. Va marcar el telèfon i va esperar. Li va sortir la bústia de veu. Fantàstic, una autèntica putada! Va marcar el de casa. Quinze, vint, trenta, trenta-cinc, quaranta, quaranta-cinc, cinquanta segons. Ningú pensava respondre? Anava a penjar quan a l'altra banda de l'aparell va escoltar la veu endormiscada de la seva mare, la Isabel, una víctima del marit segons el criteri d'en Pau, el qual sentia una forta simpatia cap a aquella dona que s'havia vist forçada a buscar un amant per suplir les carències del matrimoni; amb un home tan esquerp com aquell , qui no ho faria! va raonar. Van felicitar-se per la festa, com era de rigor, i li va demanar que esperés un moment, que anava a buscar la Míriam.

- Ho sento, rei, no la trobo per enlloc. Deu haver sortit a fer un volt. És que m'he quedat ben adormida i ni m'he adonat que marxava.

Es va quedar blanc de cop. La Míriam no hi era! Desapareguda? Però el més espantós era que no tindria cap més oportunitat de quedar amb ella fins passat Sant Esteve, ja que els Ferrer marxaven a casa dels seus avis materns l'endemà a primera hora. Com a mínim un marge de quaranta-vuit hores abans no s'aclarissin les coses. On es devia haver posat? Va imaginar un noi d'ulls negres , amb el cabell ben curt, que la venia a buscar i se l'enduia amb el cotxe, carretera enllà, cap a una luxosa habitació d'hotel... o potser era un noi ros d'ulls clars, que la recollia amb una moto d'alta cilindrada, Té bonica, el casc... i se l'emportava rabent cap a la costa a observar la ferocitat de les ones en una tarda com aquella... però sempre existia una tercera opció: un home de mitjana edat, de cabells grisos, que l'esperava a peu de finca, no pujo dalt, no m'identifico, perquè no vull que els seus pares em vegin. Hola bonica, anem al meu apartament? He hagut d'inventar-me una bona excusa per poder deixar la dona i els fills en una data tan especial com aquesta, però ja saps que havia de veure't... Es va sentir tan marejat que va haver de sortit corrent cap al lavabo. Va obrir la tapa del wàter i va vomitar tot el dinar.

Continuarà...

El de la foto és en Pau.