Cada vegada que respires

Capítol 9 cinquena part :Theta. Retalls de felicitat a la carta.

dijous, març de 2009

- Ara vull que tanqueu els ulls. Relaxeu-vos, no us oblideu de respirar. Inspirem, agafem aire, i el deixem anar a poc a poc. Molt bé... Imagineu-vos en una platja deserta. Fa sol, se sent el remor de les onades, el crit d'alguna gavina en la distància, l'aigua és neta , transparent, d'un blau intens, teniu ganes de banyar-vos-hi. Us sentiu bé, amb pau amb vosaltres mateixos...

Les paraules de la Candelaria es confonien amb la música suau, folklòrica, procedent d'alguna cultura exòtica i llunyana, amb l'olor de l'encens que la marejava i amb el soroll aspre i greu de la respiració d'una persona que dormia al seu costat. Com podia relaxar-se? S'estava posant neguitosa, allà estirada com una mòmia, sense poder moure's, ridículament estàtica. Va començar a pensar en els seus assumptes: comprar-se un nou vestit de primavera, anar a la perruqueria per fer un canvi de color del cabell, potser anar-se a fer algun massatge ja que darrerament se sentia els músculs molt engarrotats...

- Senyor Jaume, Jaume Comas si us plau! No ens farà creure que s'ha adormit!

Els crits de la gran mestra gurú van esquinçar la sala amb violència, intoxicant d'energia negativa l'ambient de pau idíl·lica i de relaxació que havien assumit els seus alumnes, els seus escollits durant la primera hora de classe.

- Perdó, perdó... Xocolata, galetes de xocolata, bombons de xocolata, gelats de xocolata amargant. És el que em demanava, oi? Allò que més desitjo en aquesta vida, el que em fa feliç.

La Candelaria el va foradar amb la mirada. Aquell home era un bocamoll, un xitxarel·lo, un impresentable! Sempre intentava boicotejar-li les classes, però el maleït no deixava d'estar sempre alerta, fins i tot quan tenia la poca vergonya d'adormir-se com un soc enmig d'una sessió d'alt nivell espiritual com aquella.

- Sí, efectivament. Era el que demanava... Veig que no deu haver passat gaire bona nit, segons sembla.

- No la veritat. Porto uns dies una mica estressat per...

- No ens interessen els seus problemes! Nosaltres som justament aquí per desfer-nos d'aquest món material ple de malentesos, d'ofenses, de frustracions, de rancúnies! Per crear el nostre espai de felicitat propi, intransferible, net de la contaminació d'un món cruel. D'altra banda, si tenim en compte el seu desig és evident que ens parla molt de vostè. És un home feliç, estimat , encara que no se n'adoni. Té la sort de la seva banda. Xocolata, xocolata, xocolata! - va acabar en un crescendo que vessava força, integritat, puresa.

- Bravo, bravo!

Alguns dels seus adeptes, emocionats, no van poder reprimir un aplaudiment agraït, de cor, pel gran do que se'ls oferia a canvi d'un moderat preu, que no arribava als tres mil euros. Estaven aprenent més en aquelles sessions setmanals que en tota la seva extensa vida. Era la sort de tenir una bona posició econòmica, que et podies permetre el luxe de tocar les estrelles, els àngels, les muses.

- Gràcies, gràcies estimats. I ara si us plau, silenci._ es va adreçar cap a la companya del costat. _ Vostè, Isabel, digui'ns que és el que la fa més feliç. No es pari a pensar, expressi, sense vergonya, el primer pensament que li vingui al cap.

- Potser... el meu marit?

- Curiós. Certament curiós. És evident que està frustrada, el seu marit tal vegada la ignora? Una altra dona? No sap com ho lamento. Vostè necessita aquestes classes més que l'aire que respira. _ quan la Candelaria rebia el do de la clarividència ho deixava anar tot de cop, a raig, sense importar-li gaire quin podia ser l'impacte emocional del destinatari. Ella era el vehicle dels déus i la gent ho havia d'entendre així.

La Isabel es va incorporar com una molla d'un matalàs vell que sortia disparada, going!, m'he trencat!

- Escolti'm que el meu marit i jo estem millor que mai. És increïblement atent amb mi i no hi ha nit que...

- Fabulacions, quimeres, mentides! Que no sap que jo puc llegir més enllà de les seves esperances!

- Bravo, bravo!...

La Candelaria li va donar l'esquena. La conversa es donava per acabada.

- Gràcies, gràcies. Ara, amics meus, continuarem en un altre nivell, superior, només apte per a les ments obertes... _ la gurú va fer sonar una campaneta. _ Ssst... som dalt d'una muntanya, imagineu-vos els pics nevats, el vol d'una àguila trencant el cel, el xiscle agònic de l'au buscant una presa per a alimentar les seves cries...

La Isabel va sortir de la classe amb una forta sensació de desànim. La Candelaria l'havia humiliada públicament en creure que ella no era prou bona per despertar l'interès del seu marit i ni tan sols el coneixia! Sabia que no era una dona bonica, que tenia problemes de sobrepès , que havia de fer esforços constants per estar a l'alçada del seu marit! En ell tot era fàcil. Qualsevol peça de roba per molt senzilla que fos li esqueia; tampoc importava si s'havia llevat pentinat o si portava els cabells desarreglats, si portava barba o anava perfectament afaitat, fos com fos sempre estava perfecte. Ell era el centre neuràlgic d'atenció quan entrava en un local, en un restaurant, en una festa, o quan es limitava a passejar pel carrer. No calia que fes res, a part d'existir, de ser en un lloc, formar part d'un espai . Ningú li feia ombra, cap altre home era capaç d'atreure les mirades d'una dona, i tant era si era jove o gran, atractiva, lletja o vulgar, totes queien hipnotitzades per la seva elegància descurada, pels ulls, per la rialla, per la seguretat que li sorgia de dins i s'expandia com la calidesa d'una tarda de primavera o la frescor d'un gelat de vainilla i caramel. Les dones se'l miraven, ell ni les veia, i acte seguit es fixaven en la seva parella: una dona normal, molt ben vestida, que no estava al seu nivell. Estava tan desmoralitzada que ni es va adonar que tenia en Jaume al seu costat.

- Isabel , espero que no hauràs fet cas del que t'han dit. Ja veus que la pobra, la vessa molt i sovint. Té nassos que a mi em digui que sóc un home feliç! Ja veus com estic! Et ben asseguro que no vindria si tingués una mica més d'equilibri a la meva vida. Ets una dona extraordinària. El teu marit té sort de tenir-te.

- Jaume, ets encantador, però menteixes de pena.

- I ara, quines coses de dir-me! Mira, ara mateix no tinc res a fer i haver de tornar al meu pis de solter i podrir-me de fàstic sol no em ve gaire de gust. Què et sembla si anem a fer un mos? Anima't, que et convido! Xerrem una estona i tornes cap a casa més animada. La veritat és que sembla que t'hagin llençat als lleons, total, per una llunàtica!

- No sé, potser sí m'anirà bé distreure'm una mica, però només prendré un suc! No vull menjar a deshores, ja veus que em sobren alguns quilos.

- Com a mi! No entenc quina mania teniu les dones per estar seques com arengades! Amb l'interessant que és una dona amb formes, amb una mica de carn per on agafar-les!

- Bé, s'ha de reconèixer que com mínim em fas riure.

- Això sempre. Per cert t'he explicat que he tingut una setmana horrible? Aquest dilluns m'han vingut al bufet uns clients que es volien divorciar per desavinences emocionals, que és com es diu ara perquè queda més refinat. Semblava un cas senzill a primera vista, ja que no tenen fills i els béns eren comuns, només calia repartir-los de manera equitativa i jo que em dic, Jaume, aquesta feina serà com navegar en una bassa d'oli. Ai, que ingenu sóc! Tot rutllava bé fins que va començar a parlar el marit i... ja ho tenim: Problemes!

- Quins?

- Bé, en realitat només és un: El gos.

- Com? Fas broma, no?

- Creu-me, seria impossible que m'arribés a inventar una història com aquesta. Tot es complica per un gos, tal com ho sents. Per ser més exactes, una femella de raça doberman, de quatre anys que es diu Laika i que van adoptar de petita en una protectora de la ciutat. Els dos en volen la custòdia en exclusiva.

- Ho dius seriosament?

- T'ho ben prometo. Entrem en aquest local? Ara t'ho explico. Quan penso que em vaig fer advocat per defensar la llei i la justícia...

Continuarà...

El de la foto és la Candelaria.