Cada vegada que respires

Capítol 13, 2a part: Mu. Anàlisi microscòpica d'una expectativa.

novembre de 2009

Quan la Míriam va arribar de l'institut es va trobar la mare enfeinada a l'habitació de matrimoni. Obria els armaris i anava buidant-los de la roba del pare. Feia el mateix amb els calaixos de la tauleta de nit, de la calaixera, amb els estris del lavabo.

- Mama, a què treu cap tot això? Què estàs fotent?

- No et posis on no et demanen. És cosa d'adults, no de nenetes com tu.

- Tan malament estàs amb el pare?

- Mira, t'ho repetiré només una vegada , no t'hi posis! I ara tens dues opcions, o em dónes un cop de mà o te'n vas, però no et vull veure aquí parada com un estaquirot, que em poses nerviosa!

La Míriam no sabia ben bé com reaccionar. Observava com ella engrapava la roba de qualsevol forma, sense tenir-ne gens de cura. Damunt del llit hi havia un garbuix de peces de vestir apilonades sense ordre ni concert, de diferents textures, colors i estils. Se li arrugaria tot i no creia que el seu pare sabés planxar, tampoc li quedava gaire temps lliure quan arribava al vespre i, tal com veia la mare, segur que permetria que sortís amb les camises plenes de doblecs per tal de no passar-li un simple cop de planxa. Els adults havien perdut l'enteniment. Realment, si madurar significava comportar-se d'aquella manera, preferia quedar-se com estava. Endemés tenia la barra de criticar els de la seva edat! Brutal! Era flipant! Però el pitjor estava per arribar al seu entendre. La gota que vessava el got. La mare va agafar una colla de compactes que va llençar com si no tinguessin cap valor sentimental damunt de la muntanya de roba. Alguns, els menys afortunats, van rebotir i van caure al terra, obrint-se amb violència per la força de l'impacte. Els discos van sortir rodolant i van espetegar sobre el parquet. Era la seva col·lecció, la del seu grup de música preferit! No era aquella la música que els va unir en algun estrany i inexplicable moment de les seves vides? És que la seva mare havia perdut la capacitat de sentir o d'emocionar-se? La Míriam va córrer a recollir-los.

- Mama, estàs boja? Els faràs malbé. Adora aquesta música! Tu hauries de saber-ho millor que jo.

- A mi no em diguis què haig de fer i què no! Si tan pateixes per les seves coses, ajuda'm!

- Per suposat que sí, no me'n refio gaire de tu. I per cert, on les hi penses guardar?

- A l'habitació de convidats de baix, que és on dormirà a partir d'ara.

- Ja les hi vaig duent jo , però promet-me que no li trencaràs res.

- Vaja, finalment! Ja ha parlat de nou la nineta dels seus ulls! Em pensava que ja havies superat aquella fase en què sempre li deies que sí a tot.

- No suporto les injustícies, això és el que passa._ va respondre ofesa pel to burleta de la seva mare.

- M'estàs insinuant que m'estic passant amb el teu pare?

- Tu mateixa ho has dit. T'estàs passant no un, si no quatre pobles! No tens cap consideració pels altres!

- Ei, a mi no em faltis al respecte, em sents? No ets més que una criatura estúpida i consentida que no sap el que es diu._ quan va adonar-se que la seva filla l'havia deixat a mig discurs es va emprenyar de debò. Va sortir disparada de l'habitació per continuar cridant-la com una histèrica_ Nena, qui t'has cregut que ets per parlar-me així? Faré el que em vingui de gust amb les seves coses. I que no et vegi endreçar-les-hi, perquè t'asseguro que les tindrem!

La Míriam va tancar-se a la cuina i va prendre's una cola. Quan la seva mare tenia mal dia, que era sovint, era millor fugir-ne. Es va posar els auriculars mentre engegava la ràdio. Tan sols calia esperar que passés la tempesta. Sabia que no trigaria a sortir de casa. Cada dia, amb una rigorosa precisió matemàtica, desapareixia entorn de dos quarts de set i no tornava fins a un parell d'hores més tard com a mínim. Es perfumava, es maquillava i s'empolainava com si hagués d'anar a algun casament. Al principi encara s'inventava alguna excusa, com ara He quedat amb l'Eva, si bé tanta trobada amb la seva amiga ja feia pudor de cremat. Darrerament , això no obstant, havia començat a passar per alt la possibilitat d'argumentar el motiu de les seves sortides. Senzillament, no donava cap explicació, marxava i punt. La Míriam ho tenia clar, la seva mare no era transparent, no hi podies confiar. Va observar el rellotge, tres quarts de set. Va fer una ullada pel pis. Ja no hi era. En entrar a l'habitació de convidats, la primera sensació que va tenir va ser de desordre a un nivell elevat a mil; no lluïa ni el llit ni el mobiliari, perquè una impactant muntanya d'objectes dispersos pel terra i pel damunt del llit ( roba, sabates, compactes, llibres, roba interior ) t'absorbia tota l'atenció. Desitjava endreçar-la, si bé la mare li ho havia prohibit. No se t'acudeixi ordenar-la! Que s'ho faci ell quan torni de treballar! Havia estat clara , amb un to de veu ben amenaçador. Havia après a no contradir-la quan estava creuada. Tot i així la consciència no li permetia girar cua. Hi havia tant per fer! Només que s'hi posés una mica... Va connectar l'aparell de música i va introduir a l'atzar un dels compactes. Esperava que no s'haguessin ratllat. La veu profunda i vellutada del cantant va impregnar l'espai, caòtic i depriment, d'una certa sensació de vida. Va començar a col·locar els estris d'afaitar, el raspall de dents, el desodorant i els flascons de perfum, antics regals d'aniversari, al lavabo del costat. Tot ben arrenglerat. Va recollir les capses de medicació que hi havia escampades pel terra. Per Déu, tot allò es prenia el seu pare? No sabia on col·locar-les. On les posava? Va optar per deixar-les al damunt de la tauleta de nit. I sense ni adonar-se'n va continuar amb les americanes, les camises, les corbates, jerseis, pantalons... Peça a peça, les guardava ben penjades a les perxes. Perfecte. Encara li quedava molta estona per deixar-ho ben polit, però la feina no l'espantava. Va continuar recollint i ordenant. Era increïble el que podia arribar a amuntegar una persona.

Continuarà...

La de la foto és la Míriam.