Cada vegada que respires

Capítol 11 segona part : Kappa. Baloo.

11am ( 1 d'agost de 2009 )

Unes hores més tard de la discussió amb la Isabel, la seva filla va anunciar els seus plans per les vacances, els quals per primer cop a la vida els excloïa. En Pau m'ha convidat a passar el mes amb la seva família. Tenen una casa en un poble al sud de França i m'ha assegurat que podrem practicar tot tipus d'esports d'aventura. Qui li podia negar, dir-li que no? La seva mare li feia sempre costat i ell havia passat a ser l'equivalent a un zero a l'esquerra, algú que no tenia ni veu ni vot en els assumptes familiars. Separats pel temps i per l'espai. Un mes, trenta dies, set-cents vint hores , quaranta-tres mil dos-cents minuts sense veure-la, sense poder-la observar, ni poder escoltar la seva veu. Aquell noi no tan sols li havia robat la filla, sinó també tot el que donava valor al concepte de vacances: temps de lleure, d'esplai, de tranquil·litat. En Jordi es va haver de tancar a l'habitació per poder assumir la notícia amb calma , per poder regular la respiració que bullia destarotada dintre seu. Era com si li haguessin donat una puntada de peu directe a l'estómac, que et doblegava en dos i et tallava l'aire. No podria resistir-ho. Ho sabia! Va posar-se un xandall i unes esportives. Havia de cremar l'angoixa, desfer-se'n. Ho sento, Baloo, ara no pots venir amb mi. Ets massa gran per poder córrer. Va acariciar l'animal que l'acompanyava a tot arreu i que va aixecar el cap resignat com si entengués la veu de l'amo, allò que li deia.

14 pm

- He estat rumiant. _ va dir la seva dona.

Eren sols a la cuina. La Isabel estava emmurriada, acabant d'enllestir un dinar poc apetitós al seu parer; insípides patates amb coliflor que sabia que ell no suportava. En Jordi estava convençut que ho havia fet expressament, per emprenyar-lo. Li era indiferent. Ella no podia fer-li mal, per molt que s'hi esforcés. Es va asseure en una cadira, desanimat, esperant la genial idea que havia pogut passar pel cap de la seva dona. Míriam, filla, amor, passió, vida. No podia apartar-la de la ment. Per què l'ignorava? Per què vivia d'esquenes a ell? Havia arreplegat la roba i alguns llibres i s'havia fet fonedissa abans que tornés de fer una mica d'esport. No l'havia vista marxar, ni se n'havia pogut acomiadar. Es va sentir enormement ferit en saber-ho, si bé no va dir res. Encara no havia tingut temps de digerir el primer disgust que ja li'n venia un altre de nou. Aquell matí no s'hauria hagut d'aixecar del llit. Dormir i despertar l'endemà, saltant-se totes les hores del dia. Com a mínim no hauria rebut per totes bandes.

- Isabel, et fa res que me'n vagi a dutxar? Després en parlem.

Cap resposta de la dona, que era l'equivalent a fot el que et doni la gana. Es va donar per entès i es va dirigir al lavabo de la seva habitació, al segon pis. Va entrar a la dutxa i en va regular la temperatura; molt calenta, al màxim. L'aigua del capçal baixava amb molt a pressió, cremant-lo. Ara podia plorar, ningú el sentiria. Patir, gemegar, plorar, cridar! Fer-se mal, morir-se. Va tancar l'aigua. Tenia la pell vermella, com encetada. Millor, una mica millor. S'havia desfogat. Es va eixugar amb ràbia i es va vestir de pressa. Què devia voler la Isabel? Aviat ho sabria. Coneixent-la, res de bo. Va entrar a la cuina. La pudor del menjar el marejava. Va ocupar el seu lloc i va apartar amb la forquilla tota la coliflor en un costat del plat. L'olor li provocava nàusees.

- De què em volies parlar abans?

- Volia confirmar que realment no anem enlloc aquest any.

- No vull entrar en discussions una altra vegada.

- Discutir, qui ho diu? Jo tampoc en tinc ganes. I bé?

- Saps que no és l'aconsellable en aquests moments.

- D'acord. Només volia certificar-ho. Aquesta tarda marxo.

- On, si es pot saber?

- Passaré el mes a casa dels meus pares, si hi estàs d'acord. Ja veus que sóc comprensiva, que no et faré gastar ni un euro aquest agost. La meva família no tenen tants diners com nosaltres, però de ben segur que em tindran a dispesa sense cobrar-me res. _va dir sarcàstica, amb la clara voluntat de provocar-lo.

No va funcionar. Ell no va donar senyals d'enfadar-se.

- Em sembla bé. Vols que t'hi acompanyi amb el cotxe?

- Puc anar-hi sola gràcies.

En Jordi va dinar amb desgana i va marxar a estirar-se. No es trobava bé. El gos el va seguir i es va estirar als peus del llit. Sempre era amb ell, acompanyant-lo. Era l'únic que sentia empatia per la seva persona, pel seu dolor. El va acariciar i en Baloo es va deixar caure de potes enlaire, satisfet de l'afecte que rebia del seu amo.

Continuarà...

El de la foto és en Jordi