Cada vegada que respires

Capítol 18, 7a part: Ro. O blanc o negre.

 3a setmana d'octubre de 2010

En Pau es va quedar en un costat de l'habitació amb la por de moure's per no inquietar-la. Seguia fent calor per l'època de l'any, per aquest motiu la gent no anava excessivament abrigada sinó amb roba lleugera que combinaven amb una jaqueta fina d'entretemps. Era un clima estrany per alguns, moderat o meravellós per als altres, però que deixava indiferent el pis dels seus avis, al qual sempre li havia agradat qualificar-se com un espai fred. Potser era per aquest fet científicament provat que ell tenia la carn de gallina malgrat ser un noi calorós, a qui no agradava anar tapat amb molta roba perquè aquesta l'engavanyava. Era posar-se en moviment o entrar a la facultat amb la calefacció a tot drap que ja començava a suar. Aquell dia, però , experimentava la desagradable sensació de fredor sobre la pell humida. Aquell contrast el molestava, el feia sentir brut. Potser era l'angoixa, el terrible pressentiment que allò no anava bé. No volia perdre la seva parella, si bé es preguntava si no estava sol ja! Ella era un miratge, incorpòria, perquè sabia que no li estava permès tocar-la ni besar-la, i si per una casualitat ho aconseguia , es topava amb un cos rígid que no li responia. La Míriam era molt lluny de l'habitació, probablement acompanyada d'aquell altre home misteriós que no tenia nom, ni edat, ni un físic concret i que s'havia interposat entre els dos. Com i quan l'havia conegut?

- Míriam estàs bé?

Seeempre la mateixa pregunta. Gairebé era un protocol entre els dos.

- Suposo que sí. Quan vindran els altres?

- D'aquí una hora, com a molt tard.

- Per què m'has portat aquí, Pau? Vols sexe? És el que esperes de mi?

- No, jo no... Només vull...

- Què? _ el va interrogar ella, distant, sense cap emoció a la veu.

En Pau va respirar inquiet. Tenia els ulls vermellosos una altra vegada i el nas li picava, amb aquell incòmode pessigolleig que apareixia sovint quan un estava a punt de plorar. Va fer un esforç sobrehumà per dissimular, però l'expressió de la cara el delatava. Era un home trist.

- Qui és ell?

- No el coneixes.

- Quan fa que esteu junts? _ va preguntar ja entre sanglots. Les llàgrimes corrien galtes avall, però ja no li importava. Ni tan sols se les eixugava amb les mans.

- No estem junts.

- Llavors, no ho entenc Míriam. És que ell no t'estima?

- Diu que m'estima molt.

- No ho entenc, no entenc res! No sé què ens està passant! Fa unes setmanes estàvem bé i, de cop i volta, tot ha canviat. He fet alguna cosa que no t'ha agradat? És culpa meva i tot això del noi t'ho has inventat per castigar-me? Intento comprendre-ho, però no puc..

- Pau, tu no tens cap culpa de res.

- Llavors és que m'has deixat d'estimar perquè sí, sense motiu, d'un dia per l'altre?

- No, no és així, és que és molt complicat per a mi explicar-t'ho...

- Necessito entendre-ho! Això m'està matant! No puc dormir a les nits, he perdut la gana, no tinc il·lusió per res, per Déu , crec que preferiria morir-me a seguir d'aquesta manera!

- Si us plau, no em diguis aquestes coses! Si pogués em partiria en dues parts per fer-vos contents a tots dos! No vull fer mal a ningú i en canvi tothom està patint per culpa meva! Si us plau, perdona'm. Odio tant fer-te mal!

Es va desplaçar fins on era ell i el va abraçar. Com que no era prou valenta per afrontar tot allò, cada dia que passava el sentiment de culpabilitat s'anava fent més gros, com una bola de neu que cau per un pendent i va guanyant volum fins a esdevenir gegant. Era una imatge absurda, de dibuixos animats, que li recordava un altre temps, quan era petita, i els seus problemes no eren ni de bon tros tan seriosos com els que estava vivint aleshores.

Continuarà...  

El de la foto és en Pau