Cada vegada que respires

Capítol 21, 2a part: Ípsilon. Les directrius d'un bon estrateg.

Continuació 6 de gener de 2011

Quan en Pau va veure entrar la Míriam a la sala d'estar va respirar agraït. Era a casa i , malgrat haver estat atès pel seu pare ( persona non grata que no tolerava sota cap concepte a causa d'una antipatia mútua que venia arrossegant-se des del primer dia ), això el feia sentir més tranquil; no era amb ningú més, que era el més important. Ara només calia cenyir-se al pla original, després d'haver estat assessorat pel seu germà i per l'Adrià; ambdós ferms partidaris de seguir les directrius d'un bon estrateg davant les pronunciades puges i baixes, com una muntanya russa, en què es recreava la seva relació amorosa. Ella és l'objectiu, el premi, el territori pel qual pugnen dos països , per això has de ser molt destre amb el joc de les armes o amb l'art de l'enginy per derrotar l'adversari. I que és el que et distancia del contrincant? Que tu ets la peça fàcil, la que pot tenir només petant els dits. Fes-te valer, que sàpiga que et pot perdre en qualsevol moment. Tempta-la. Sí, aquesta era la idea.

Va esperar que ella es posés l'abric abans de sortir, tot i que ho va fer des de la distància, sense ajudar-la, com tampoc va revisar que anés ben cordada perquè l'aire era fred i es podia refredar en el millor dels casos o patir una grip , que mai se sabia què podia passar! Era un barri sense vida, format per finques d'obra nova envoltades d'amplis espais enjardinats, quasi de somni per a un visitant, però no era un lloc adequat per passar una tarda d'hivern a una hora foscant i amb temperatures baixes. El cotxe era aparcat a l'altra banda de la vorera. És allà Míriam_ li va indicar amb la mà mentre activava les portes perquè s'obrissin. Un cop dins va engegar el motor i la calefacció al màxim, per trencar la fredor de l'ambient.

- Ara mateix s'escalfa.

- Tranquil, no tinc fred.

- Això ho diu la dona més fredolica del món?

- No siguis tonto, va!

L'havia fet riure. Un punt positiu o mitja feina feta, va pensar. En Pau va circular directe cap al centre fins a trobar un local adient on prendre unes consumicions i poder passar la tarda. Feia dies que no es veien i la necessitat de dialogar , sobretot d'aclarir en quin punt estaven de la relació era primordial per als dos.

- T'he trucat unes quantes vegades al mòbil, però sempre el tenies apagat._ va iniciar ell la conversa en un to neutre, després de fer la pertinent comanda al cambrer de torn que els va observar amb la simpatia pròpia d'una persona gran que veu l'amor de joventut des de l'optimisme del rosa o dels núvols de sucre de les fires, d'una dolçor embafadora._ Volia disculpar-me pel meu comportament de la nit de Cap d'Any, sé que va estar fora de lloc.

- Jo també vaig tenir una part de culpa. Tenies raó, no estava centrada en nosaltres. Em preocupaven altres coses que no venien al cas.

Quines? Va pensar el noi, que es va imposar el silenci abans de fer preguntes que no tocaven. Germanet, compta fins a cent mentalment o mossega't la llengua, però sobretot no et precipitis i calcula al mil·límetre les paraules que diguis! _ li havia advertit l'Albert, que sempre havia destacat per donar-li bons consells. Així que en Pau va prendre un glop del cacaolat calent al temps que rumiava com encarar l'assumpte. Havia de mostrar una actitud serena, conciliadora, madura.

- Saps que t'estimo, però aquests dies he estat reflexionant a fons i m'he preguntat si realment valia la pena tenir-te a aquest preu. Tinc la sensació que t'he forçat a escollir-me de forma arbitrària quan potser la teva decisió no era estar amb mi. Escolta, jo... no vull interferir. Si vols que continuem sortint, perfecte! però si no ho tens clar, ho entendré. Podem continuar veient-nos amb el grup, com a amics. Pren-te tot el temps que necessitis per decidir-te. Et dono la meva paraula que respectaré la teva decisió sense fer cap espectacle.

- D'acord, t'ho agraeixo. _ la Míriam va somriure alleujada. S'esperava moltes coses d'en Pau: sortides de to amb acusacions diverses o estats de pànic si creia que la perdia, així que aquella declaració de principis l'havia agafada totalment desprevinguda. Havia trencat tots els seus esquemes, cosa que indicava que mai acabaves de conèixer una persona a fons. El va mirar als ulls alhora que li premia el braç com certificant el que pensava dir-li._ Crec que seria una bona idea continuar com a amics, pel bé dels dos, però sobretot per tu._ Es va atansar a ell per fer-li un darrer petó a la galta, com un comiat. S'havia acabat i a partir d'aquell moment quedava alliberada de tots els seus conflictes interiors.

En Pau va sentir una punxada al cor, com una opressió que li estrenyia les artèries amb força, i es va haver de subjectar bé a la taula per tenir un punt de suport abans de respondre amb un moderat, Ho entenc. Serà el millor, sí... quan en realitat voldria cridar: Rectifico, no sé el que em deia, desvariejo, no vull perdre't!!! Compte fins a cent, respira, sigues fidel a què? A aquell maleït i miserable joc d'estratègia? Com s'havia deixat portar per aquells dos eixelebrats, que a més eren gais?

Una hora més tard la va deixar a casa, sense petons d'adéu aquest cop, excepte una bona encaixada de mans. Què diantres havia fet? Donar-li via lliure a aquell qui fos i apartar-se a un racó sense fer res? Rendir-se? Estava tan nerviós que quasi li va venir un brot asmàtic com antigament i això que la primavera quedava lluny! Va obrir les finestres del cotxe, necessitava respirar aire pur! Va buscar el mòbil per trucar el seu germà amb els mans lliures. L'havia ben espifiada!

Continuarà...

El de la foto és en Pau.