Cada vegada que respires

Capítol 12 quarta part. Lambda. Qui ho diu que la vida hagi de ser insípida?

dilluns, setembre de 2009

El despertador va sonar, com sempre, a les sis. Un nou matí, una nova lluita. Batallar amb els problemes de l'empresa ; amb els pressupostos rebutjats, amb la davallada impecable de la feina, amb la mala maror en l'ambient, amb la crispació del pare_ Alguna cosa no fas prou bé, Jordi. T'hi has d'implicar més. No podem perdre el negoci, ens hi va la vida_ les queixes d'alguns operaris veterans com el Manolo, obsessionat pels drets laborals dels treballadors sense tenir en compte la difícil situació per la qual estava travessant el negoci _ No em diguis que ens congelareu el sou un altre any! Nosaltres també tenim una família al darrera i aquesta crisi ens afecta tant o més que a vosaltres que esteu carregats de bitllets. Aleshores es prenia la medicació pertinent i treballava fins a atapeir-se d'una migranya espessa que li assecava el cervell , que quasi no el deixava ni pensar. Estava sempre tan cansat que era com si la son no li hagués fet profit! Tot eren problemes, per desgràcia. Maldecaps que l'acompanyaven durant tot el dia, de la feina a casa i del sopar fins al llit. Total, per no solucionar res! Tot i així era un petit plaer acabar la jornada, apagar els llums, l'aire condicionat, baixar la persiana, connectar l'alarma. Finalment, última hora de la tarda. Tornava a peu per esbargir-se, acompanyat del gos que caminava a pas de puça, recreant-se en les olors del carrer i marcant el territori amb la seva orina. Sóc en Baloo i per on passo, deixo la meva empremta personal. Sóc feliç, sóc un gos afortunat, no ho veieu? A en Jordi li hauria agradat ser gos. Passeig, carícies, aigua fresca, bon pinso a canvi d'haver de fer costat a un amo neuròtic. Si, la seva vida era millor que la d'ell, sense cap dubte. Havia plogut, feia una mica de fresca. Millor. L'aire removia amb força les branques dels arbres com una amenaça de mal temps. Era un vent fred que topava de ple a la cara. Era tonificant, el rejovenia; l'ajudava a recuperar l'energia que estava baixa, al nivell del terra. Havia de recarregar-se, com les piles o una bateria. Refer-se el suficient per poder suportar unes hores més de dia, abans de tornar al llit. Odiava tornar a casa, per això s'entretenia tant en el passeig. Era el seu moment.

Arribava a la finca exhaust. Premia l'ascensor, que misteriosament sempre era dalt quan ell era al vestíbul, i esperava. El silenci, una cara amiga, algú amb qui desfogar-se i parlar. Per què mai se li concedia el que de veritat desitjava? Entrava a l'ascensor, premia el seu pis. Aquells eren els darrers segons d'una pau fictícia. Tan aviat com introduïa la clau al pany l'angoixa s'intensificava, es multiplicava, però sobretot l'ofegava. Traspassar la porta era saber que ella era allà, aprofitant qualsevol petit detall per atacar-lo, provocant-lo perquè explotés era un malson insuportable del qual no podia escapar. Aquella dona el desgastava, l'anul·lava totalment. Ella era l'empenta final que t'empenyia precipici avall. En Jordi ho havia intentat tot per amortir els atacs de la Isabel: esforçar-se per ser amable no funcionava. Si que véns tranquil, avui! Ja ho sabia jo que les coses no anaven tan malament com em volies fer creure. El que passa és que no vols gastar ni un cèntim d'euro! Respondre a les provocacions amb frases del tipus Vols deixar-me viure tranquil, t'ho demano per favor! també eren contraproduents , ja que originaven una discussió densa i inacabable que li absorbia les poques forces que li quedaven després d'un dia, d'una setmana, d'un mes esgotador. Callar, era l'alternativa més raonable? No, evidentment. Sempre amb aquest posat! És que no penses obrir la boca avui tampoc? No t'importa res veritat? T'ho he donat tot, malparit! Si no m'haguessis deixat prenyada, creu-me, seria ben lluny del teu costat! En un segon terme, sempre de lluny estant, la seva filla, que passava més temps fora de casa que dintre. A vegades s'asseia a prop d'ell al sofà, però no li dirigia la paraula, gairebé ni se'l mirava. Un lacònic Hola o adéu papa! era la conversa més llarga que podia mantenir-hi. Aleshores ell feia el seu posat d'indiferència , com si estigués immunitzat contra ella. Era horrible. Podia sentir l'olor del perfum del seu xicot adherit a la seva pell, que per molt que es rentés i es dutxés era una aroma que es resistia a desaparèixer; s'havia endinsat en els seus porus, fins al fons del seu organisme, com una marca d'identitat on s'hi podia llegir: Míriam Ferrer propietat de Pau Ribes. Si no fos per en Baloo, creia que hauria embogit. El gos era l'únic que li demostrava afecte, que li era fidel. Mai havia cregut en les persones i quan més gran es feia, més es reafirmava en aquell pensament.

Va entrar a la cuina, on la Isabel el va rebre amb les males maneres de sempre. Li va llançar amb ràbia el plat de carn excessivament feta per al seu gust i l'amanida sobre la taula, parada només per a ell. El va mirar amb menyspreu i hi va afegir un dels seus desagradables comentaris que no venien a tomb, l'única finalitat dels quals era ferir, debilitar la persona. No entenc que hi vaig veure en tu. Hi ha homes molt més interessants al món. No li donaria el gust d'una resposta, no volia cridar, barallar-se. Va agafar aire. Respira, calma't, tot anirà bé, es va repetir interiorment. Per fi, alguna cosa devia haver fet correctament. Ella havia tocat el dos. Podia respirar amb normalitat. Es va mirar el gos, que descansava estirat als seus peus.

- Què he de fer amb la meva vida, Baloo? Si em divorciés, seria fantàstic perquè no hauria de suportar més aquesta bruixa de dona... la nena, però... ara almenys la puc veure, si bé a estones... Prendre'm tota la medicació de cop? Ja vas veure que no podia deixar la Míriam sense futur. La Isabel és una nul·litat com a persona, no serveix per tirar endavant una casa. No, ella no es podria fer càrrec de la nostra filla adequadament... i després estàs tu, és clar... m'hauria d'assegurar de deixar-te en bones mans...

El gos, en sentir el seu nom, es va apressar a aixecar el cap, pendent de la crida, de les seves paraules. Va torçar el cap i se'l va quedar observant fixament. Va prestar al seu amo la mica d'atenció que necessitava per tirar endavant unes hores més. Després dormir, intentar evadir-se de la realitat que l'encalçava per molt que corregués. L'endemà seria un altre dia, una nova lluita.

Continuarà...

El de la foto és en Jordi