4a setmana de setembre de 2010
Una tarda plujosa i humida, no els donava gaires oportunitats de plantejar cap proposta interessant. La idea del cinema havia estat refutada per un Adrià que entreveia batusses a l'hora de concretar una estrena cinematogràfica el suficientment atraient per a tots, fita que semblava difícil d'aconseguir sense haver de suportar males cares per una part dels companys que no sempre compartien un mateix punt de vista. Una altra alternativa hauria estat passejar pel carrer, si no fos que també era inviable, vist el xàfec que estava caient. L'única opció que els quedava era tancar-se en un local a prendre uns refrescos i passar l'estona mantenint una conversa animada, objectiu que es va assolir finalment després de passar per la censura despietada d'un Enric que no parava de qüestionar-se els diferents bars, granges, cafeteries o locals de copes que van anar trobant pel camí.
- I aquest local, Enric? Aquí potser estaríem bé, no? _ li demanaven esperançats uns amics que buscaven una mica de clemència, que no arribava mai.
- Ho dieu de broma? Una multinacional que no respecta els drets dels treballadors, ni parlar-ne! A més pel que sé aquest lloc estan a favor de l'explotació animal a les granges, no són ecològics...
Quinze minuts més sota el ruixat.
- Guaita, i aquell altre d'allà?_ va suggerir en Pau.
- Aquell? No sé si sabíeu el que significa sionista i aquest local està directament lligat amb la causa israeliana contra el poble palestí que pateix l'opressió...
- D'acord, d'acord... Ho captem. _ va intervenir l'Albert.
- Tios, no són manies! És que... – intent fallit de disculpa d'un Enric que va ser interromput per un unànime No hi ara! dels amics. No sonaven convincents, però va callar per no enterbolir més l'ambient que era un pèl rarot segons el seu humil parer.
Uns quants esternuts, una dosi de renecs en veu baixa, i alguns estossecs neguitosos van transitar per l'espai aigualit dels carrers solitaris fins que es va fer la llum, potser l'esperança de trobar un refugi on estar sota aixopluc.
- Ostres, aquest no ens diràs que no! Fa una oloreta ben bona de xurros acabats de fer. _ va proposar la Míriam.
Van entrar. Era un establiment petit, molt familiar, amb aquell aire retro que tan anava amb ells. L'Enric va fer una ullada ràpida mentre les noies deixaven els paraigües en un racó de l'entrada i els nois començaven a treure's les jaquetes. Els propietaris els van rebre amb un somriure amable, de benvinguda. Clients, per fi, a més en grup. Aquella tarda farien caixa grossa amb ells! Semblaven de casa bona.
- Aquí? No fan cara de reciclar correctament, només cal veure el personal i la imatge degradada de l'establiment per adonar-se...
Van recollir paraigües, van posar-se les jaquetes. Algú va sospirar, un altre es va encastar la caputxa al cap amb certa crispació nerviosa, però cap d'ells es va queixar.
- I aquest? I aquell? I l'altre? el de la cantonada? El del final del carrer?
Una hora més tard de donar més voltes que un molí pels carrers solitaris sota una pluja que no donava treva i un fort vent que entregirava els paraigües, mullava la roba i feia que les sabates regalimessin aigua, una veu es va plantar davant l'astorament de tots i totes.
- Prou! Jo no penso caminar més. Estic xop i necessito beure alguna cosa perquè tinc la boca seca! Tant me fot si em seguiu o no, però jo em planto!
Una revolta d'aquelles proporcions no s'havia donat mai fins aleshores i bé valia l' Intercanvi de mirades confoses, algun estossec nerviós, tal vegada un silenci incòmode. Què fem? era la pregunta més plantejada en aquells moments. No era habitual que l'Albert, sempre tan avingut a tot, s'amotinés amb tanta energia contra el que considerava una presa de pèl absoluta. Estava cremat de l'Enric i dels seus romanços i no pensava agafar un constipat per culpa seva! Des del seu punt de vista, depenia dels altres prendre partit.
- Albert _ va començar l'Enric amb un to de veu diplomàtic_ entenc que estàs cansat, com tothom, però aquest local en concret desprèn un aire capitalista que, sé que m'està malament recordar-ho, però és el causant de la greu crisi social i econòmica que afecta a milers de treballadors que...
Un discurs dens, eloqüent, ple de matisos, que ningú va saber apreciar en la seva justa mesura i que va ser un indicador que potser havia tibat un pèl massa la corda. Sense auditori, que ja havia volat portes endins, va quedar una sola oient, una Úrsula enamorada que compartia cadascunes de les seves opinions de manera tan sincera com apassionada.
- Amor, ets un incomprès! Ens hem quedat sols! Què et sembla si entrem?
- Aquí? Crec que no seria correcte que...
Per sort o per desgràcia, la força dels sentiments pot fer trontollar moltes voluntats. Tan aviat com la seva parella li va estampar un petó als llavis, va ser més fàcil d'entendre la complexitat del missatge breu, però de vital importància, que rebria quan encara no havia acabat la seva promesa de protesta.
- Enric, hem de fer-ho pels nostres amics.
L'Úrsula el va arrossegar dins del local mentre ell continuava rumiant si la seva xicota tenia raó. Estava anant en contra dels seus principis? Possiblement, però tal com ella deia ... els amics eren els amics, no?
Continuarà...
El de la foto és l'Enric
VOUS LISEZ
Cada vegada que respires
Fiction généraleCada vegada que respires Sinopsi Una novel·la que engloba moltes realitats: una obsessió que queda fora de la llei, injustificable i demolidora ; una història sobre com la crisi pot capgirar una vida; l'ensorrament d'una família aparentment feliç;...
